Societat

opinió

Quinze anys de .cat

La victòria del 15 de setem­bre del 2005 de la can­di­da­tura del domini .cat ha pro­por­ci­o­nat els quinze anys més reei­xits de la llen­gua cata­lana a escala inter­na­ci­o­nal gràcies a la glo­ba­lit­zació d’inter­net. El tri­omf col·lec­tiu de la comu­ni­tat lingüística i cul­tu­ral cata­lana a la xarxa s’ha anat con­ver­tint, al llarg dels últims anys, en una fita no prou rei­vin­di­cada que coin­ci­deix amb la pèrdua d’auto­es­tima que s’està ins­tal·lant en sec­tors diri­gents, intel·lec­tu­als i acti­vis­tes de Cata­lu­nya. El país ha pas­sat d’inflar el pit per una con­questa enve­jada per altres naci­ons sense estat euro­pees, que ja brin­da­rien per dis­po­sar dels 108.448 domi­nis regis­trats del .cat, a caure en una mena de des­con­cert sobre la uti­li­tat de la matrícula cata­lana a inter­net per la irrupció de xar­xes soci­als i apli­ca­ci­ons mòbils ali­e­nes a la web i pel com­plex sobre la falta de con­tin­guts audi­o­vi­su­als en la nos­tra llen­gua en els mons­tres d’inter­net i les pla­ta­for­mes digi­tals.

Ara que els cata­la­no­par­lants havíem demos­trat que gua­nyar era pos­si­ble i que un ús potent, trans­ver­sal i intel·ligent de la web era la via per sal­var la llen­gua i unir el dic­ci­o­nari amb un pas­sa­port digi­tal propi, ara que fa quinze anys d’aque­lla fita espec­ta­cu­lar de l’obtenció del .cat, es pro­du­ei­xen fets pre­o­cu­pants que podrien con­tri­buir a deva­luar la con­questa cata­lana a la xarxa. Inex­pli­ca­ble­ment, lluny d’apro­fi­tar el .cat com a pal de paller a par­tir del qual con­ti­nuar bas­tint una comu­ni­tat lingüística i cul­tu­ral dinàmica i empre­ne­dora a inter­net que superi límits admi­nis­tra­tius autonòmics i esta­tals i que elu­deixi con­flic­tes polítics del món analògic, el relat sobre la presència cata­lana a l’esfera digi­tal es veu enter­bo­lit pel pes­si­misme i el caos que pro­li­fera en deter­mi­na­des xar­xes soci­als abso­lu­ta­ment vici­a­des per la dis­cussió política i par­ti­dista.

Si fa quinze anys inter­net era con­versa, lli­ber­tat i trans­parència, espai per a la dis­cussió enri­qui­dora i l’espe­rit col·labo­ra­tiu més sa, avui estem situ­ats en un ter­reny enfan­gat fruit de la pro­li­fe­ració d’eines que han anat res­tant pro­ta­go­nisme a la web i, de retruc, que obli­guen el domini .cat a repen­sar-se mirant al futur. La tendència gene­ra­lit­zada a la baixa dels domi­nis d’inter­net no té, en el cas català, el mateix patró de com­por­ta­ment, de tal manera que la lenta cai­guda dels regis­tres d’adre­ces d’inter­net (URL) no es pro­du­eix entre els usu­a­ris de parla cata­lana. Això, però, no només no és una invi­tació al con­for­misme per a la Fun­dació .cat, que ges­ti­ona aquest domini i també el .bcn –amb 5.750 regis­tres–, sinó un estímul per ampliar l’oferta de ser­veis més enllà de les URL de webs.

Quan fa quinze anys un grup d’acti­vis­tes i inter­nau­tes capi­ta­ne­jats per per­so­na­li­tats de la xarxa com Ama­deu Abril i Manel San­romà, així com l’advo­cat Jordi Alvinyà, van saber recon­duir el fracàs de la cam­pa­nya pel domini ter­ri­to­rial .ct –reser­vat als estats– i enfo­car-ho al pri­mer domini lingüístic i cul­tu­ral de tres lle­tres del món –el .cat, després de superar les reticències de l’Icann perquè cat vol dir ‘gat’ en anglès–, amb el suport i la com­pli­ci­tat d’un dels pares d’inter­net com Vin­ton Cerf, l’esfera digi­tal girava a l’entorn de la web i dels blogs. Unes eines que gene­ra­ci­ons joves d’usu­a­ris addic­tes a xar­xes com Twit­ter, Tik­Tok, You­Tube i Ins­ta­gram no tenen avui la per­cepció que siguin necessàries ni impres­cin­di­bles, i encara menys que les URL d’aques­tes pàgines con­tri­bu­ei­xin a ampliar la presència cata­lana al món i a inter­na­ci­o­na­lit­zar aquesta comu­ni­tat pio­nera i inno­va­dora.

La Fun­dació .cat tre­ba­lla perquè, més enllà de Cata­lu­nya, el domini sigui assu­mit al con­junt de ter­ri­to­ris de parla cata­lana, i que la presència de cata­la­no­par­lants arreu del món s’aixo­plu­gui sota aquesta matrícula pròpia. Una tasca que, en el con­text polític tens dels últims anys, ha meres­cut un accent espe­cial en el tarannà inde­pen­dent i no gover­na­men­tal del domini i de la fun­dació que el ges­ti­ona, pri­vada i sense ànim de lucre. No obs­tant això, el tan­ca­ment de dinou pàgines web de con­tin­gut rela­ci­o­nat amb l’1-O va dur la Fun­dació .cat a defen­sar judi­ci­al­ment els drets i lli­ber­tats en l’àmbit digi­tal, per evi­tar abu­sos poli­ci­als i judi­ci­als que vul­ne­ra­ven els paràmetres democràtics del nos­tre entorn euro­peu i per garan­tir la segu­re­tat jurídica dels pro­pi­e­ta­ris dels domi­nis.

De la mateixa manera que el 15 de setem­bre del 2005 la Cor­po­ració d’Inter­net per a l’Assig­nació de Noms i Números (Icann, d’acord amb la sigla en anglès) apro­vava una can­di­da­tura pre­sen­tada per 90 enti­tats de Cata­lu­nya, el País Valencià i les Illes Bale­ars, amb el suport de 68.000 sig­na­tu­res de ciu­ta­dans dels ter­ri­to­ris de parla cata­lana, i la sub­til com­pli­ci­tat del govern espa­nyol de José Luis Rodríguez Zapa­tero i del seu minis­tre d’Indústria, José Mon­ti­lla, ara la fita és encara més com­pli­cada: seduir i con­que­rir empre­ses d’arreu del món perquè intro­du­ei­xin el català a les seves pla­ta­for­mes i trac­tin una comu­ni­tat de més d’onze mili­ons de cata­la­no­par­lants com un poten­cial mer­cat atrac­tiu al marge de divi­si­ons admi­nis­tra­ti­ves autonòmiques o esta­tals i en una lògica glo­bal que esdevé opor­tu­ni­tat si se supera el pen­sa­ment depri­ment sobre la fi de la llen­gua cata­lana per culpa d’aquests mons­tres digi­tals allu­nyats de Bar­ce­lona o Madrid.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.