Tothom a (la perifèria de) Girona

Per la vigília de Tots Sants, Girona és habitualment una de les ciutats més visitades, de dia i de nit. I la Devesa i rodalies, el seu epicentre més actiu, amb les atraccions de Fires i les parades d’artesans i d’alimentació –aquells formatges i quina mel!– com a pol d’atracció. Però, és clar, aquest any res és normal i les Fires de Sant Narcís ni les hem vist, ni olorat. Tampoc sentit, perquè una de les coses que més sobtaven ahir pels carrers de la ciutat era el silenci, més enllà d’algun clàxon. Una altra cosa absent eren les castanyes, tan tradicionals que ja ni ens en recordem per la castanyada, sense les paradigmàtiques parades fumejant que trobaves a cada cantonada, com les d’aquell bon senyor que les torrava sota les voltes de la plaça Independència; un espai cèntric que, per cert, era el paradigma de tot allò descrit: un oasi de pau, amb quatre gats asseguts als bancs, perquè ni les cadires ni les taules per fer el vermut eren allà desplegades per convidar-nos a disfrutar d’un dissabte solejat com el d’ahir.

No és que Girona no bullís d’activitat. Déu n’hi do la gent que voltava, ja fos per anar a comprar, per passejar o simplement perquè li toqués el sol, ara que hem descobert que estem escassos de vitamina D. De passeig, sí, la majoria, però sense la jaqueta que se solia estrenar per aquestes dates tan assenyalades –tampoc és que el temps acompanyi, la veritat– i més aviat amb les malles o el xandall per fer esport i amb aquest invent que viu una autèntica renaixença a les nostres contrades com és la bicicleta. Això sí, la direcció no era cap altra que els afores o, el que és el mateix: la perifèria. I que ningú no s’alarmi, si no han canviat les coses (que també ja pot ser), encara la llei ho permet i es pot fer activitat esportiva fins al municipi annex. Per això els carrils bici de l’est i l’oest, la carretera als Àngels i sobretot la vall de Sant Daniel –aviat les rebatejaran com la Nova Rambla– estaven a petar de ciclistes i de gent més o menys suada segons la condició física i les ganes d’oxigenar-se que tinguessin. “Adeu mascareta, fins aviat!”, pensava la majoria.

També la Devesa concentrava esportistes i també, excepcionalment aquest any, paradistes del mercat on haurien d’haver-se situat les atraccions. Força gent, “però menys que un dissabte normal” –els dels pobles veïns no poden venir, com ja es cuidaven de recordar els controls policials dinàmics i perimetrals–, ens explicava l’encarregat de control que amb un do sobrenatural demostrava ser capaç de fer més d’una cosa a la vegada: movent els braços com la deessa Xiva aturant qui no es rentava les mans amb gel i fent clic-clic amb un aparell de comptar gent. Tot això mentre responia les meves preguntes. Quin crac!

Al fons, a la Copa, on s’haurien celebrat els concerts de Fires, es divisava la carpa del circ Raluy. Crepuscular, tot esperant temps millors. No ens vam esperar que caigués la nit per veure com dequeia l’activitat, un any en què ni els morts vivents de la Zombie Walk –que aquest any celebrava el desè aniversari– s’han atrevit a sortir i han deixat tot el protagonisme als del cementiri, que aquests sí que resten en pau i demà seran més visitats que mai. O no, perquè ahir –i fa dies– que aquest equipament municipal rep una gran afluència de públic.

Com dèiem, res és normal.