“No deixarem ningú enrere mentre esperem sortir de la crisi”

La fundació s’ha anat adaptant. En els vuitanta, hi havia també una situació problemàtica amb drogodependències i en les necessitats relacionades amb l’atenció als joves i famílies que tenen un tipus d’addicció al consum drogues. Es va donar atenció individual, grupal i terapèutica. També, en aquell moment, la Generalitat va veure que era una cosa que calia institucionalitzar des del departament i ho va començar a gestionar.

Sempre observant Europa, als noranta, la Fundació ja veu que una de les qüestions preocupants és l’acollida de persones d’àrees més allunyades del continent. Sabíem que, tard o d’hora, picaria a la porta, i l’any 1994, i durant vint anys, es va fer l’Escola d’Estiu d’Interculturalitat per donar eines a persones de l’àmbit social, educatiu i solidari per adaptar-se a la diversitat que havia de venir. La fundació, aquesta vegada, va agafar el paper d’oferir formació i acompanyament a professionals. No només en l’àmbit de la interculturalitat, sinó també en altres àmbits del món social. Una de les funcions va ser l’escola educadors especialitzats, ja que els estudis d’educació social, tal com els coneixem ara, no existien. Calien uns estudis reglamentats per poder donar una base teòrica i pràctica a persones que treballen en formació de les persones. Es va anar lluitant perquè fossin estudis reconeguts i universitaris. A la UDG, es van assumir aquests els estudis, i ara és el grau d’educació social que s’imparteix en la universitat.

Hem anat tenint diferents projectes que han agafat volada, com ara el grup de recerca sobre minories culturals (Gramc), que donava suport a associacions que acollien persones estrangeres que arribaven, ja fos amb la documentació, l’alfabetització i la inserció laboral de les dones. Les nostres actuacions al llarg dels anys han estat fruit de l’anàlisi i la reflexió sobre què calia crear en cada moment. Anar analitzant el context, veure a què s’està responent i a què no. I veure si es pot donar una resposta diferent posant aquesta mirada de més des de l’empoderament de les persones. Proporcionar-los eines i capacitat per ser protagonistes del procés. Donar resposta i anar complementant el que des de l’administració encara no s’arriba a fer. El fet de portar a terme aquests projectes ja és un fet de denunciar o sensibilitzar de que hi ha un tipus de necessitats, que no esta cobert.

Observar els matisos posa en evidencia que cal donar suport en un lloc concret. En el moment que l’administració té la capacitat econòmica o legal, ho assumeix. La iniciativa civil, la societat fa uns canvis, i pot assumir aquest paper. Hem arribat fins aquí; no podem parar de pensar ni de reflexionar quin és el context i cap on va evolucionant la societat. Evidentment, tenim molt clar que arribem fins on podem, perquè no tenim capacitat de donar resposta a tot. El que fem és anar veient què és el que passa i què s’hi pot fer. Ara, la clau de volta és la situació de la crisi econòmica, agreujada amb la pandèmia.

Amb la crisi del 2008, no tenim temps d’esperar que l’administració ho assumeixi i, fruit d’aquestes escoles d’estiu d’interculturalitat, s’encarrega a la fundació que redacti un pla comarcal de la Selva de recollida persones estrangeres. Des del 2000, havíem començat a fer una actuació molt més directa de gestió de projectes relacionats amb acollida de joves, infants i adolescents a escoles i plans locals de ciutadania. Això fa que veiem que les famílies que venen d’altres àrees del món tenen dificultats per accedir a un habitatge. Aquí neix l’àrea d’habitatge que, òbviament, ha evolucionat moltíssim i ara se centra, sobretot, en el dret a l’accés a l’habitatge. Des de la crisi del 2008, i amb la situació en què ens trobem actualment, quan parlem d’una recuperació econòmica, cal intentar que aquesta no només reverteixi en la indústria i en els llocs de treball més normalitzats. Hem de tenir en compte que hi pot haver gent que hagi estat expulsada del món laboral i que tingui una gran dificultat a l’hora de tornar a ser-hi admesa. Hem de mirar que tothom tingui l’oportunitat, que ningú no es quedi enrere mentre es recuperen la indústria i els llocs de treball. Aquest mentrestant és molt important, perquè hi ha persones que quedaran al marge durant anys, amb efectes negatius i tot el que això pot suposar. Si no hi ha ingressos, no hi ha possibilitats de tenir un lloguer. Cal procurar que el parc municipal d’habitatge de lloguer social i assequible sigui més gran que el que tenim. A Holanda, el total de pisos de lloguer social dins del parc total d’habitatge és d’un 30%, a l’Estat francès, d’un 16% i a l’Estat espanyol, d’un 1,5%. Estem a la cua, amb Xipre i Grècia, que tenen un 0%.

Sí, hi ha molta feina, perquè és essencial que les persones tinguin una base des de què buscar l’oportunitat de tornar a recuperar un lloc de treball. Són persones molt vàlides que tenien treballs molt temporals en l’agricultura i el turisme i les previsions diuen que fins al 2023 no hi haurà una certa recuperació i, per tant, no tindran ingressos. Si no hi ha una ampliació d’aquest parc d’habitatge assequible o social, o aconseguim adequar els ingressos als preus de lloguer, hi haurà una situació terrible de tensió en les economies familiars. Les persones hauran de ser moroses o ocupar un habitatge, i no perquè ho hagin escollit, sinó perquè el mercat laboral les haurà rebutjades, tot i que fins ara havien estat vàlides, o tardarà molt a voler-les de nou. Es recomana que el 30% del que cobres de sou vagi destinat a la despesa d’habitatge; els sous que hi ha són baixos comparats amb la mitjana de lloguer.

Sí, la iniciativa privada hi pot fer també un paper important. En altres països, i aquí també, però no a gran nivell, existeix el lloguer social per part de privats. Generalment, els pisos que hi ha són d’iniciativa publica. També hi ha una part d’iniciativa privada, ja que hi ha incentius a propietaris particulars. Alguns ajuntaments bonifiquen l’IBI, un impost que no es pot treure, però sí que es pot bonificar. N’hi ha que el bonifiquen en un 95% i d’altres amb menys, però és una manera d’agrair que estàs cedint un habitatge a una família o a diverses persones. Això aquí ja s’ha aconseguit en alguns ajuntaments i s’ha assumit que cal tenir sensibilitat cap a tots els ciutadans, als qui voten i als qui no.

De nou, hi ha hagut una evolució en aquesta realitat. Temps enrere, hi havia molta preocupació en els ajuntaments que tenen urbanitzacions i patien l’ocupació d’habitatges. Ara, hi ha un cert interès i preocupació per, justament, procurar que les demandes que estan arribant de serveis socials i habitatge puguin ser respostes. Saben que hi ha habitatges tancats de propietaris privats i que és un sistema que s’ha de gestionar. Amb el tanteig i retracte i amb moltes altres eines, van tenint habitatges, no només per a emergència en casos de violència, sinó que també es va disposant de recursos quan hi ha desnonaments, o per posar-los a disposició de famílies amb acompanyament social. Això és essencial si es volen canviar situacions o anar enrere. Posar habitatge i acompanyar la família.

De fet, és un model que ha existit des de sempre, ja que la llei d’arrendaments urbans permet aquesta via de posar a disposició de la ciutadania el concepte masoveria, que ja estava molt incorporat. Si tens un habitatge tancat, sota aquest paraigua, en el preu de lloguer entra la possibilitat que assumeixis fer possibles millores, com ara canviar una banyera per un plat de dutxa, reemplaçar una finestra o pintar de nou. En la primera crisi, hi havia persones expulsades del món laboral, com ara paletes i lampistes, que es quedaven sense feina i amb problemes per pagar un lloguer. Amb les seves capacitats i amb ajuda per comprar els materials, ells mateixos podien fer les obres. Si cobraven una prestació, podien arribar a anar a lloguer fent tot això a cost més baix.

Sí, l’habitatge social té molts àmbits, com ara masoveria, pisos on pot anar a viure una família o pisos per a dones supervivents. Saber que la fundació té habitatges fa que hi hagi demanda per part d’altres entitats. No construïm, tot i que, afortunadament, sí que hi ha alguna entitat que té terrenys i construeix. Però, més que demanar habitatge, el que es demana és donar resposta a tot tipus de necessitats. Per exemple, en l’àmbit de dones supervivents, a la primera casa d’acollida oculta o al pis pont, hi ha una pressió per part de les que han d’entrar que fa que calgui donar eines a les que en poden sortir perquè comencin a tenir una certa autonomia.

I tant. És una realitat que costa molt de cobrir i hi estem fent un treball testimonial, perquè no arribem al cent per cent, però intentem oferir possibilitats. També per a joves que han fet els 18 anys i han anat a un pis fins als 21. L’habitatge pot ser la primera eina perquè una persona jove, amb uns ingressos baixos, pugui tenir l’oportunitat de millorar en el món laboral i, més endavant, buscar un habitatge pel seu compte.

Les entitats socials tenim una capacitat d’acció i reacció molt més ràpida que l’administració. Podem detectar ara una necessitat i, si hi ha recursos, organitzar-ho per reaccionar i gestionar la necessitat coberta. Ara, entre totes les necessitats socials, creiem que cal parlar d’oportunitat d’igualtats per a joves dins i fora de l’escola, amb una mirada molt més capacitadora per als infants i per als joves. Cal que es tingui en compte la diversitat de capacitats i ritmes en totes les accions d’activitats, tant a l’escola com en l’àmbit extraescolar, amb plans locals de ciutadania, de participació del ciutadà, al barri i al municipi. Perquè en el món educatiu hi ha joves que no poden seguir el ritme del sistema academicista tradicional. I aquest mecanisme és essencial per tal que ningú no quedi enrere en la inserció laboral. Falten recursos metodològics en aquest camp. Ha de ser el sistema el que s’adapti als joves i no els joves al sistema.