Societat

ESTER CASANOVAS CABRERIZO

Voluntaria i usuaria de Càritas

“En demanar ajuda per menjar, se t’esquerda la dignitat”

La classe mitjana que no s’ha trobat mai amb la nevera buida té una actitud condescendent amb els pobres
Sempre he fet coses per la comunitat. Ara és l’hora que la comunitat faci alguna cosa per nosaltres
En el moment en què tens clar que has de demanar ajuda per menjar, et sents com ferida, se t’esquerda la dignitat

Després de molt temps a un costat de la tanca, el costat dels solidaris, dels que donen ajuda, l’Ester s’ha vist, de cop i volta, per una sèrie de circumstàncies de salut i d’altres degudes en bona part a la pandèmia, a l’altre costat, al dels que reben ajuda; un salt traumàtic que requereix fortalesa mental i un procés difícil d’adaptació, d’acceptació del que poc temps enrere semblava impossible i que ens detalla en aquesta entrevista.

M’imagino que no ha estat gens fàcil fer el pas de demanar ajuda?
Jo convivia amb dones que anaven a Càritas a demanar ajuda i en cap moment em va passar pel cap que en un futur immediat seria jo qui ho necessitaria. Nosaltres sovint estem situats com en un nivell de superioritat fins que una patacada com aquesta et fa tocar de peus a terra. M’ha anat caient la bena dels ulls fins que m’ha tocat anar a demanar ajuda.
Expliqui’ ns com ha anat tot aquest procés?
Feia dotze anys que treballava d’educadora infantil a l’escola bressol d’Hostalric. El maig del 2019, pujant una criatura al canviador, em vaig fer mal i em vaig veure obligada a agafar la baixa. Problemes amb els tendons, les cervicals i una hèrnia discal. Un desastre. M’ho van detectar després d’unes quantes ressonàncies magnètiques a la mútua laboral. Tot just estàvem als inicis de la pandèmia i, com que tenia la baixa laboral, no vam tenir problemes importants encara que el meu marit veiés perillar la feina. Me la van mantenir un any, fins que el maig passat em van trucar des de l’ajuntament per acomiadar-me. Crec que havien d’acomiadar algú per qüestions tècniques i em va tocar a mi, que estava de baixa. De cop i volta, em vaig trobar al carrer, amb una indemnització i una mica d’atur que ens van permetre tirar endavant durant uns mesos. Uns sis-cents euros que sembla que aquest mes de febrer me’ls rebaixaran. Amb això hem pogut tirar uns mesos fins que el desembre passat vam arribar a una situació límit, vaig veure que no podia més i que ens calia demanar ajuda.
Què li va fer obrir els ulls?
Un dia del mes de setembre, quan vaig obrir la nevera i vaig veure que no hi havia pràcticament res. No m’havia passat mai. De fet, la situació empitjorava dia a dia i es veia a venir que arribaríem a aquest punt, però no ho acabava d’assumir. Això va ser la gota que va fer vessar el vas. Vaig estar uns mesos donant-hi voltes, resistint-me a acceptar el que era evident, fins que al desembre em vaig decidir a fer el pas.
Els ingressos del seu home no han estat suficients per sortir de la situació?
El sou del meu home ajudava però des del maig del 2020 va deixar de cobrar el sou complet i va passar a cobrar del Sepe. Treballa un mes sí i un mes no. Els mesos de setembre i octubre els va treballar a mitges però el SEPE no els hi ha pagat fins al mes de gener. El meu marit va treballar fins al 31 de maig. Quan la cosa tornava a obrir-se va ser quan a ell el van posar a l’ERTO. Treballa en una empresa que fan caixes metàl·liques per a alimentació. En aquest sentit, són essencials, però els va baixar la feina i van haver d’adaptar la producció. Quan desapareixen una bona part dels ingressos habituals, amb els quals t’havies creat unes expectatives i uns determinats projectes, el món et cau a sobre.
Vostè feia anys que dedicava part del seu temps a entitats socials. És cert?
Faig voluntariat per a Càritas i estava dins la taula de comunitat i benestar de Dipsalut. En estar de baixa volia fer alguna cosa, no puc estar quieta i em van convidar a una reunió de Càritas amb la tècnica, la regidora de Benestar Social i la presidenta de l’Associació de Dones d’Hostalric. Em van proposar de fer parelles lingüístiques amb dones emigrades per ajudar-les en l’aprenentatge del català. Vam sortir tres voluntàries i hi havia tretze o catorze dones. Llavors van decidir que en lloc de fer-ho individualment ho faríem en grup. Des del novembre del 2019 ens hem anat trobant davant de les escoles, els dimecres, per fer conversa en català i parlar de diferents temes que a elles els puguin interessar per al seu dia a dia. El fil conductor és el català. Algunes han fet cursos i altres d’entrada es limiten a escoltar. D’aquesta manera, com a mínim senten que pertanyen a algun grup. Ha estat molt enriquidor per a les dues parts. Elles m’han aportat molt també. D’altra banda, quan ens van confinar, al mes de març, em vaig plantejar fer de voluntària per repartir aliments, però per culpa de la lesió al braç no va poder ser. Però m’ho estic replantejant; si ja era solidària, encara m’hi tornaré més. Sempre he fet alguna cosa per la comunitat. Va ser el meu marit qui em va dir que ara era l’hora que la comunitat fes alguna cosa per nosaltres. Les que no sé com s’ho fan són les persones que mai han fet res per a la comunitat i ara, de cop i volta, d’una manera inesperada, es veuen obligades a demanar ajuda.
I a partir d’aquí, quin ha estat el procés que ha seguit?
A Càritas vaig parlar amb la tècnica, la Vero, per veure el procediment que havia de seguir. A partir d’aquí vam establir tres mesos d’urgència per rebre aliments cada quinze dies. Era la primera vegada que em passava una cosa així. També vam establir fer alguna feina a l’ajuntament (la que sigui) a canvi de no pagar la factura de l’aigua. Això ja s’està fent de fa un temps i crec que és una bona iniciativa. Ara ens trobem en una situació límit i no ens queda pràcticament res fins a mitjans de febrer.
Una patacada emocional de grans dimensions?
Quan vam deixar de rebre els ingressos regularment va ser quan vam començar a angoixar-nos. Vèiem clar que no podríem assumir les despeses. Els rebuts arriben el dia 1 i el meu marit, quan cobra de l’empresa, ho fa el 15. D’altra banda, la meva mare té un trastorn bipolar. Li van donar l’alta del psiquiàtric el 16 de març del 2020 i durant el temps de la pandèmia més forta me’n vaig fer càrrec jo. Ho he viscut com he pogut, sempre molt pendent de la meva mare i amb poc temps per a mi. Els dies eren imprevisibles, impossibles de planificar a causa de la mare. A poc a poc es va anra estabilitzant i ens vam poder treure una mica l’angoixa de sobre. Durant els dies més durs em vaig posar a cuinar al màxim. El meu refugi va ser la cuina i les plantes i de tant en tant, quan podia, fer exercici. Jo em considero una persona solidària. Sempre he tingut el desig d’anar a treballar al Perú amb infants vulnerables. Tot això està molt bé, però en el moment en què tens clar que has d’anar a demanar menjar per poder tirar endavant et sents com ferida, se t’esquerda la dignitat. Has de fer un treball mental important per assumir que et trobes en aquesta situació i que tu també tens dret a demanar ajuda. Jo sempre era la que ajudava i canviar els papers ho veia com una cosa molt llunyana. Però aquest mes de novembre ja no vaig poder fer aportacions per al banc dels aliments o per a joguines per als nens. Adonar-me que ara això ho necessitava per a mi m’ha fet molt de mal. Jo era la que donava als pobres però ara la pobra soc jo. El cap i tot el cos et fan una forta sacsejada, no pares de plorar fins que assumeixes que després de molts anys d’ajudar ara et toca que t’ajudin a tu. Això costa molt. Ho has de drenar. Per poder demanar ajuda, abans has de superar la vergonya. Saber rebre costa molt. Pensi que el president de Càritas treballa a la mateixa escola on treballava jo. Som companys i ara jo haig d’anar a demanar menjar a un company. La classe mitjana que no s’havia trobat mai amb la nevera buida tenia una actitud condescendent amb els pobres que acudien a les entitats socials. Quan hi has d’anar tu el món s’enfonsa, i això que no soc pas una persona amb un ego enorme. Has de treballar molt les emocions per evitar l’enfonsament. Tot i això, cal dir que ja tenia una certa experiència en passar períodes de precarietat per la feina del meu pare. Es va arruïnar tres vegades. Quan les coses anaven bé portàvem una vida molt còmoda però quan venia un daltabaix i la roda girava tots plegats les passàvem magres.
Han vist perillar, en algun moment, el sostre que els protegeix. Han estat amenaçats de desnonament?
Aquest mes de gener ha estat el primer que no hem pogut pagar la hipoteca i això m’ha fet patir molt. Aquesta casa la va construir el meu avi, que era paleta, i el 2010 la va heretar el pare. El 2014 vam rehipotecar-la i vam passar-la a nom meu per poder pagar uns deutes que el pare tenia amb Hisenda, fer el canvi de nom etc. Si perdés la casa em faria molt mal ja que és una casa familiar amb un fort vincle emocional. Ja vam patir el 2014 quan la volien embargar al meu pare i ara tornar altre cop a passar per tot això no ho voldria pas per res del món.
Què espera del futur més immediat?
Espero que rescatin el meu marit per a la feina. Espero que aquest mes de gener pugui treballar i cobrar un sou sencer, cosa que ens permetria sortir una mica del forat. Tot i que a base d’esforç mental intentem mantenir l’estabilitat emocional, és molt important poder pagar els deutes per recuperar-nos i que d’aquí a tres o quatre mesos, o el que faci falta, puguem tornar a estar al dia. Ara, amb l’ajuda de Benestar Social i Càritas, hem rebut una petita empenta per sortir del forat. A poc a poc intentarem recuperar l’estabilitat econòmica que teníem, que tampoc era per tirar coets, però que ens permetia anar fent amb un mínim de dignitat. Em temo que serà un procés llarg.

Fortalesa mental

Amb 41 anys, casada des del 2018 i sense fills, l’Ester, educadora infantil, feia dotze anys que treballava de tutora d’una aula de l’escola bressol municipal, El Patufet, d’Hostalric, fins que un desgraciat accident la va obligar a agafar la baixa. A partir d’aquí tot es va anar precipitant i amb les conseqüències econòmiques de la pandèmia va comprovar com els ingressos familiars anaven disminuint mes a mes fins a fer pràcticament impossible las supervivència. Després de molts anys treballant per a entitats socials, ha anat a parar a l’altre costat del mirall. L’Ester és un exemple del que està passant a moltes famílies de classe mitjana que fins fa quatre dies podien complir les expectatives i viure amb dignitat i que la pandèmia i la crisi econòmica han convertit en els nous pobres. La fortalesa mental és la clau que li permet continuar el dia a dia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Disset anys esperant equipaments a les Glòries

Barcelona
Les roses del Firal i les del cementiri
crònica

Les roses del Firal i les del cementiri

enogastronomia

Cinc catalans competeixen avui a Madrid per ser el millor sommelier de l’Estat

Barcelona

Unes noranta persones participen a la Lectura de Josep Pla

palafrugell

Mollet i Granollers s’oposen a la centralització dels jutjats

Granollers
societat

Més d’un centenar de parades omplen la Rambla en un Sant Jordi marcat pel vent

figueres
estat espanyol

Aproven un pla per indemnitzar les víctimes d’abusos a l’església

barcelona

Els hospitals també s’aboquen a celebrar Sant Jordi

Barcelona
societat

Els alumnes omplen el passeig Ciutat de Girona de Salt per Sant Jordi

salt