Societat

Encara a l'escalf de la ‘roja'

Qui va afir­mar que el progrés en la raça humana es mesu­rava entre altres coses per la subs­ti­tució dels enfron­ta­ments a les guer­res pels enfron­ta­ments espor­tius tenia raó. Les guer­res no s'han aca­bat, però almenys, obser­vant què ha pas­sat a Espa­nya amb el cam­pi­o­nat del món, val a dir que el fut­bol, com a teràpia col·lec­tiva, comença a ser insu­pe­ra­ble. Només cal lle­gir les car­tes al direc­tor dels dia­ris –de Madrid i de Bar­ce­lona– per ado­nar-se de la quan­ti­tat de gent que, amb la victòria mun­di­a­lista, ha subli­mat els seus desigs més pro­funds. Dit això, és obvi que aquesta acti­tud no és única­ment espa­nyola. Si hi hagués selecció cata­lana, hau­ria pas­sat igual. L'eufòria es des­ferma sem­pre. I es bar­reja peri­llo­sa­ment l'esport amb el sen­ti­ment tri­bal. Va pas­sar a l'Argen­tina –gro­tes­ca­ment ultra­na­ci­o­na­lista–, però també a Itàlia, la dar­rera vegada. I a França l'ante­rior, etc. També s'esdevé amb el Barça (símbol de Cata­lu­nya) quan gua­nya. La imatge tri­bal es reforça amb la moda de pin­tar-se colors de guerra a la cara. I tot veient els repor­tat­ges on tants i tants afi­ci­o­nats pràcti­ca­ment havien de tor­nar a hipo­te­car-se per gau­dir del viatge ino­bli­da­ble a Sud-àfrica, arri­bes a la con­clusió que, dar­rere, hi ha algú que hi està gua­nyant molts diners.

Tant és, aquests dies a Espa­nya s'ha vis­cut una exa­ge­ració patriòtica i uni­ta­rista. Fins i tot el pre­si­dent del govern cen­tral, en un atac de luci­desa, ha fet una actu­a­lit­zació de la “con­lle­van­cia” d'Ortega. En el debat sobre l'estat de la Nació Única i Indi­vi­si­ble, va decla­rar res­pecte a deter­mi­nats cata­lans que no se sen­tien espa­nyols: “Les pode­mos tapar la boca, pero como eso en demo­cra­cia no parece que se pueda hacer, tene­mos que res­pe­tar y limi­tar jurídica­mente el alcance de esa rea­li­dad”. Efec­ti­va­ment, ja no ens podeu tapar la boca. I mol­tes gràcies pel res­pecte, tot i l'obli­gació. Però el millor és el final: vist que no et poden fer callar, almenys et limi­ten jurídica­ment l'abast del teu sen­ti­ment. Això és pos­si­ble? Almenys, ho inten­ten. Tot a l'escalf de la roja.

Però, ja que això és un qua­dern de ciu­tat, vol­dria plan­te­jar una qüestió als lec­tors. Hi ha una incon­gruència de base en les cele­bra­ci­ons de les victòries fut­bo­le­res: gua­nyes i ho cele­bres des­truint casa teva. És com si un atu­rat, per cele­brar que li ha sor­tit la feina de la seva vida, es dedica a des­tros­sar el men­ja­dor de casa seva. La gran nove­tat, a Bar­ce­lona, amb la selecció espa­nyola, va ser la crema de senye­res, arbres i con­te­ni­dors. Però la qüestió és: Per què passa això a les ciu­tats grans i no pas als pobles o a les ciu­tats peti­tes i mit­ja­nes? Un altre efecte del gre­ga­risme, de l'ano­ni­mat urbà? Les ciu­tats paguen molts peat­ges. I aquest n'és un dels més impor­tants. Que consti.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia