JORDI TORRENT
Novel.lista i artista plàstic
“Em llevo abans que el sol per escriure”
Als anys vuitanta, a l’illa de Formentera buscàvem camins nous, experiències, paradisos..., i també amor, sol i platja
Per crear una atmosfera literària, en escriptura s’ha d’utilitzar qualsevol detall que situï i doni realisme a la narració
Jordi Torrent ha portat a l’extrem allò de viure amb els fantasmes del passat. A més, són uns fantasmes que xuclen energia fins i tot de les rates i que fumen i que planten cara als fantasmes especuladors que volen fer fora l’última inquilina d’una finca del barri de Sant Pere i Santa Caterina de Barcelona per transformar-la en un hotel. Tot això, i més temes servits amb un humor subtil i crític, ho llegim a través de les vivències d’una rica col·lecció de personatges a la novel·la Els fantasmes i Madame Lévy, amb què Torrent va guanyar el premi Ciutat d’Alzira i que ha publicat Bromera.
Vostè treballa en diferents disciplines de l’art. Quan va començar amb les arts plàstiques?
Als anys vuitanta vam formar un grupet d’artistes a Formentera. Més tard ens vam traslladar a Barcelona, on es va fundar el grup Drap Art, que treballava amb objectes trobats. Al CCCB els va semblar una bona iniciativa i ens van donar suport des del començament. I el 1996 vam organitzar-hi, en connivència amb l’Ajuntament de Barcelona, la primera marató Drap Art.
Com definiria la seva obra, la recent, en tot cas? Està vinculada al reciclatge, oi?
En un dels catàlegs que va publicar Drap Art hi vaig escriure una cosa així: “És temps de buscar àngels a la brossa, trobar la bellesa dins de la tendra desolació de les coses inútils.” Les andròmines descartades conserven part de l’ànima que els ha conferit la seva vida útil, i aquesta ànima amagada en el rebuig és un interessantíssim material artístic.
Des del 1987 ha exposat a molts països...
Sí, la meva primera exposició va ser a Mönchengladbach, a Alemanya, cap a mitjans dels vuitanta. Després, amb el Drap Art, vam viatjar a Israel, a França, a la Montenegro de l’època de la guerra de Bòsnia, a la Maremma italiana... Les meves peces han viatjat, sí... Només van ser vetades als EUA, perquè les autoritats americanes van considerar que les deixalles podien contaminar-los el país... Es van quedar al port de Barcelona.
Quan el 1981 va marxar a Formentera, què hi va anar a buscar?
Quan vaig anar a Formentera tenia vint anys, després de fer el servei militar, una mica desarborat per l’experiència castrense. En aquells temps buscàvem camins nous, experiències, paradisos..., i també amor, sol i platja.
A Formentera s’hi deu viure bé, tret de les èpoques de vacances...
A l’illa es viu principalment de la gent que hi va de vacances, de manera que no és just culpar-los de res. Això no obstant, quan no hi ha gaires visitants, Formentera es converteix en un paradís rural i marítim força més real, més autèntic. És semblant al que passa a les altres illes, o fins i tot a la Costa Brava, a l’hivern. La transmutació de l’esperit local i del mateix paisatge és emocionant.
A més, és periodista musical. També és músic?
Seria injust per als professionals considerar-me músic. No sabria viure sense música i n’he buscat la màxima proximitat, però sempre des d’una perspectiva de passavolant entusiasta.
Està especialitzat en algun estil, com a crític o comentarista?
No. M’agraden les coses que m’agraden, de qualsevol mena de música: jazz, pop, clàssica o músiques d’arrel. De tot. Però, com a comentarista, l’objectiu de les meves col·laboracions periodístiques ha estat únicament donar suport a la música que es fa aquí. Totes les meves ressenyes o recomanacions són estrictament i rigorosament locals.
Va ser tres anys director del Festival Posidònia. Com va anar, l’experiència?
Van ser tres anys immersos en l’art, la ciència i la sostenibilitat d’un turisme inevitable que pogués ser sostenible. Vam comptar amb artistes del talent de la Bebe, la Beth, i una llarga cua d’artistes genials. També divulgadors com el National Geographic, virtuosos de la talla de Juan Belda i Jorge Pardo, científics de totes les branques de la biologia, agrupacions científiques, grups conservacionistes, l’institut oceanogràfic i un llarg etcètera. Fins i tot va venir en Francesc Mauri, de TV3, que ens va explicar la seva visió de l’ecologia des del punt de vista d’un meteoròleg. Més de tres-cents professionals ens van ajudar durant tres edicions, de manera desinteressada, en el projecte. I no era que vinguessin, fessin la seva feina i se n’anessin: vivien els quatre o cinc dies amb nosaltres, aportant allò d’enriquidor que cadascú tenia. Van ser tres anys intensos i emocionants.
I amb tot això, el 2015 va debutar en castellà amb una novel·la de temàtica històrica que el 2019 va publicar en català a Pagès, ‘El Llibre de les Coses. Llibre primer: «L’orfe dels Boisançó»’. Pel títol, sembla l’inici d’una sèrie... És així?
Vull puntualitzar que El Llibre de les Coses està escrit originalment en català. Una altra cosa és que, per qüestions editorials, Áltera va publicar la traducció castellana abans que Pagès edités l’original. No és exactament una sèrie: quan assistia a les classes de l’Andreu Martín a l’Ateneu, vaig proposar-li com a treball de curs la història d’un germà bastard del rei Jaume. Ell va posar els ulls en blanc i va voler treure’m del cap que una obra com aquella pogués abastar-se en un any lectiu. Per això vaig decidir trossejar El Llibre de les Coses en quatre parts, d’una vintena de capítols cadascuna: un total de més de mil pàgines. La primera part la va publicar, farà dos anys, Pagès, i espero que ben aviat també es publiquin les altres tres.
La trama passa a molts indrets, inclosa Formentera, i hi barreja personatges reals amb ficticis, oi?
El Llibre de les Coses transcorre sobretot a la Catalunya Vella, a Egipte, a la regió núbia i Etiòpia, l’antiga Abissínia, però també a l’Índia i al regne de Pagan. La darrera part, El Monestir, té com a escenari el monestir agustinià de Santa Maria de Formentera, del qual actualment no queda cap rastre.
És consumidor habitual del gènere?
No soc especialment consumidor de novel·la històrica, però he descobert que la història és un lloc magnífic on trobar relats per explicar. Sovint més extraordinaris i exòtics que les més extravagants novel·les de ficció. I també és un granet de sorra en l’explicació del recorregut vital del primat sense pèl que som.
Amb la seva segona novel·la, ‘Els fantasmes i Madame Lévy’, va guanyar l’última edició d’un bon premi com és el Ciutat d’Alzira. Un bon reforç anímic...
Sí. Mai no t’esperes que et donin un premi, i va ser força estrany: érem a taula per sopar i devia estar espès perquè, a aquesta hora que no s’agafa el telèfon perquè només truquen les esforçades comercialitzadores de telefonia mòbil, vaig contestar. Vaig quedar noquejat quan un senyor molt enriolat m’anuncià que m’havien atorgat el Ciutat d’Alzira. La pena és que amb la pandèmia no vam poder celebrar-ho com es mereixia, però, òbviament, n’estic força agraït.
Què va inspirar l’obra? He llegit que el van fer fora d’un pis per fer-hi un hotel...
Vivíem, fa anys, en un piset menut al darrere de la plaça de Sant Jaume i un dia va venir un administrador de finques amb l’oferiment de comprar el pis perquè l’edifici es volia convertir en un hotel. Enfrontat al dilema d’obtenir uns diners que em deixarien literalment al carrer, vam haver de pactar un tracte salomònic: jo li cedia el meu pis de trenta metres quadrats a canvi que ells me n’aconseguissin, sense cap contrapartida econòmica per part meva, un de més gran, que és on vivim ara mateix. Aquest va ser el punt de partida de la idea dels fantasmes desnonats.
Va triar per ambientar l’obra una zona amb molta especulació immobiliària...
És el barri on visc, a Barcelona. Administrativament soc balear, però passo l’hivern al barri de Sant Pere i Santa Caterina, que és on es localitza Els fantasmes i Madame Lévy. És el meu homenatge al barri que habito la meitat dels mesos de l’any des de fa un munt de temps.
Es diu que és una novel·la amb humor, però és molt relatiu, subtil...
L’humor és inevitable, és una manera d’explicar el món i un ingredient important, si més no en la meva manera de narrar. Diria que la tragèdia és desgraciadament massa habitual i quotidiana per fer-la servir com a recurs artístic.
Entre temes com ara l’especulació immobiliària, la gentrificació, la indigència, la immigració, a més dels fenòmens paranormals, hi ha dues històries d’amor amb protagonistes d’edats madures o avançades. Ha volgut reivindicar el dret a enamorar-se als 70 anys?
No sé si la paraula és reivindicar. Enamorar-se després dels 70 és només una opció: òbviament tothom fa el que li dona la gana, en aquesta mena de coses. Els meus personatges s’enamoren perquè tots dos es troben sols i perquè són prou agradables i enraonats per resultar la bona companyia que els fa falta, més que mai després de tot el que els succeeix.
Hi ha diverses cites a l’inici d’alguns capítols del ‘Tractat de metapsíquica’, escrit el 1922 pel metge Charles Robert Richet (París, 1850-1935). Suposo que llegir aquest assaig també va tenir a veure amb la gènesi de la novel·la...
Sí, és un llibre que vaig trobar a la Casa de l’Ardiaca quan buscava documentació sobre temes parafísics per escriure Els fantasmes i Madame Lévy. I finalment va ser la troballa que va vertebrar l’obra.
Vostè creu en fantasmes?
Si s’entén per fantasmes coses que s’han desenganxat de la contemporaneïtat, que han quedat penjades, inútils, des d’altres èpoques, sí. Si parlem d’esperits vestits amb llençols que arrosseguen cadenes, no. El meu punt de vista sobre el tema és força similar al del protagonista.
Richet va rebre el Nobel de medicina el 1913, però avui dia seria un votant de Vox... Era supremacista, racista...
I també pels seus experiments sobre l’anafilaxi... Gairebé va extingir els gossos de París!
S’ha documentat per a tota mena de temes, amb detalls...
És clar. Per crear una atmosfera literària, com que no podem tirar d’attrezzo, en escriptura s’ha d’utilitzar qualsevol detall que situï i doni realisme a la narració.
Està treballant en una nova novel·la?
Sempre escric. Cada dia, inclús dissabtes i diumenges, em llevo abans que no surti el sol per escriure. Això fa que la meva producció literària sigui aclaparadorament extensa. Les quatre parts del Llibre de les Coses ja estan acabades, i encara una mena de seqüela contemporània que aborda la troballa del manuscrit en una cova de Formentera i que he titulat Dimoni pelut, perquè en part va de dimoniets i males idees. Ara estic finalitzant una novel·la que barreja la maledicció de l’anell dels Nibelungs amb la Barcelona de la Setmana Tràgica i la Cotxinxina francesa. No cal que et digui que escriure és infinitament estimulant. Forma part de les meves rutines diàries i, encara que pot semblar una exageració extravagant i una mica cursi, he de dir que no sé si sabria estar sense escriure.
Deu ser magnífic ser un fantasma i poder fumar sense patir per les conseqüències per a la salut perquè...
No vull ni pensar a quins excessos claudicaríem si ja no haguéssim de patir per la salut. Segurament seríem patètics!
Una història de fantasmes gens gòtica
Jordi Torrent, que viu a cavall entre Barcelona (on va néixer, el 1961) i Formentera, és un home polifacètic: artista plàstic (en especial amb objectes trobats, de reciclatge), director de festivals culturals, periodista musical (sobretot de música autòctona de Formentera) i també escriptor dels de dedicar cada dia unes hores a la seva passió.
A Els fantasmes i Madame Lévy narra la història d’una dona de setanta anys i origen francès que és l’única que viu en un edifici, a tocar de l’Estació de França de Barcelona, que volen convertir en hotel. Comparteix espai amb alguns fantasmes que investiga un aficionat als fenòmens paranormals d’una edat similar a la d’ella. Un agent immobiliari en hores baixes, un indigent i el gos que li han endossat, els germans propietaris de l’edifici, una minyona immigrant, la xinesa que porta un bar i els amos d’una parada al mercat, conformen una trama dinàmica i actual.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
