ANTONI HERNÁNDEZ
Professor de l'Institut de Ciències de l'Educació de la UPC
“Cal més recerca educativa per entendre com aprenem”
De vegades, la gent es posa l’etiqueta d’innovador i el que fa és fer servir solucions antigues
Hem d’intentar que els adolescents tornin a sortir a l’aire lliure perquè les pantalles tenen el perill de l’addicció
El professor i investigador de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) Antoni Hernández-Fernández va ser el comissari del cicle Tecnologies emergents i desigualtats coorganitzat per la Fundació “la Caixa” i la UPC, que es va fer al Palau Macaya. Hernández-Fernández, físic, lingüista i doctor en ciència cognitiva, és expert en l’aplicació de models matemàtics i físics a l’estudi dels sistemes de comunicació i l’aprenentatge.
Vostè té un perfil professional molt poc convencional.
Soc una mica rara avis. Sempre he tingut al cap això de combinar ciències i lletres, humanitats i tecnologia. Vaig estudiar física i quan vaig acabar vaig començar a fer de professor. Després de física vaig començar filologia i allà vaig descobrir la lingüística. El tema d’aplicar models matemàtics a l’estudi de la comunicació sempre m’ha interessat.
Com lliguen aquests camps?
En realitat, els fenòmens comunicatius no deixen de ser fenòmens físics que es poden analitzar en funció de paràmetres físics. Per exemple, pots estudiar la freqüència i l’amplitud de l’ona de la veu, que és una ona acústica.
Entre altres coses, estudia la lingüística quantitativa. En què consisteix?
És l’estudi del llenguatge cercant formulacions matemàtiques que permetin establir lleis, tal com fem amb la resta de ciències. L’ambició de la lingüística quantitativa és arribar a constituir el moll de l’os de la lingüística perquè la lingüística, durant molts anys, ha funcionat amb paràmetres poc científics.
Posi’m un exemple d’aplicació de la lingüística quantitativa.
Coses que eren impensables, com detectar una potencial patologia en una persona analitzant l’espectre de pauses. S’ha estudiat com varien les pauses en subjectes sans i en pacients amb Alzheimer i d’altres de l’espectre intermedi.
Com es pot aplicar això al camp de l’educació?
Les tecnologies lingüístiques no deixen de ser tecnologies que es poden aplicar també a les aules. Tu podries analitzar la riquesa lèxica que té una persona simplement estudiant la seva oralitat, els seus textos de forma automatitzada. Això podria estalviar feina als docents quan aquests sistemes millorin.
Enregistrant els alumnes?
Podries enregistrar-los o podries agafar també els textos escrits i analitzar, de forma automàtica, les faltes d’ortografia, les construccions sintàctiques... L’educació és un petit món comunicatiu: la comunicació professor-alumne i entre els alumnes. De fet, ho hem vist amb la pandèmia. Hem hagut de passar-nos, de manera dràstica, als sistemes en línia i hem vist que es perdien elements importants de la comunicació en directe.
Quins?
Per exemple, la percepció de l’estat d’ànim dels alumnes. Amb la pantalla es pot fer, però en moltes ocasions apaguen la càmera. Hi ha hagut molts debats sobre si s’ha d’obligar els alumnes a tenir la càmera encesa o no. El fet que els alumnes estiguin a casa seva i no a classe fa que no percebem les olors, les mirades entre ells... La tecnologia ha permès l’educació en la pandèmia, però l’educació presencial és millor.
Hi ha molta diferència?
Com sempre dic al màster d’educació del professorat en què faig classe als futurs professors, si les teves classes consisteixen a passar uns Power Point de manera molt passiva i el que estàs oferint al teu alumnat es podria fer des de casa realment cal un replantejament. Si m’he de desplaçar per anar a l’institut amb la despesa energètica i el cost mediambiental que suposa i a l’aula no ofereixes res diferent del que faries a casa t’has de replantejar les classes.
Els professors han après, durant la pandèmia, a fer servir les tecnologies?
Déu n’hi do. Jo soc professor de tecnologia des de l’any 1997. En certes ocasions, jo i companys meus, quan dèiem que no podíem assistir a una reunió i demanàvem connectar-nos-hi en línia ens miraven amb estranyesa. Parlo de fa dos anys. De cop i volta, ens hem trobat que la gent s’ha hagut d’adaptar. Hi ha professors d’una certa edat i que potser això ho veien una mica lluny, però molts s’han adaptat d’una manera molt ràpida i molt eficient.
N’hi ha que no.
És veritat que al gremi hi ha hagut comportaments diferents. Jo soc pare d’un fill de tretze anys i he detectat que hi havia docents que sí que feien un seguiment que estava bé i d’altres que, pels motius que sigui, han desconnectat en la pandèmia i no han vist que estaven desconnectant l’alumnat. Hi ha hagut certa deixadesa de funcions en alguns docents. Fins i tot ha succeït en els petits confinaments d’alumnes que hi ha hagut als instituts.
L’escola ha fet una funció de socialització important.
Els docents quan tenim l’alumnat confinat, a casa seva, hauríem d’intentar promoure activitats de grup i de comunicació entre ells, no només individuals perquè, si no, l’aïllament és molt gran. Fomentar activitats comunicatives en un context hostil com el dels confinaments és una bona opció. Alguns potser han tingut un context molt positiu: els pares els ajudaven, podien estar per ells i altres no. Potser sí que tenien la connexió a internet, però havien d’estar al menjador.
S’ha parlat molt aquests dies de desigualtat. La pandèmia l’ha agreujat?
Jo crec que sí. L’ONU i la Unesco han fet estudis i s’ha vist que hi havia diferències notables entre qui es podia connectar i qui no podia fer-ho. El percentatge d’alumnat que s’ha desconnectat ha estat brutal. Evidentment, els alumnes que no tenien accés a internet quedaven automàticament fora del sistema.
A Catalunya, s’ha garantit que tothom, o gairebé tothom, tingués connexió.
En el cas de Catalunya, el Departament d’Ensenyament ha fet esforços i molts professors han portat directament ells ordinadors dels centres als domicilis particulars dels alumnes amb el llapis de memòria amb connexió a internet. Hi ha hagut un esforç dels departaments de tecnologia i d’informàtica dels instituts i dels equips directius per vetllar perquè els seus alumnes no es desconnectessin.
Així i tot, hi ha hagut diferències.
El context, en molts casos, no ajuda. Tu pots tenir un ordinador amb connexió, però potser tens un context domèstic difícil i et toca tenir cura dels germans petits o dels nebots. Jo he tingut alumnes de cicles formatius que s’havien de desconnectar perquè havien d’assumir tasques domèstiques que abans no havien de fer i van haver d’abandonar el curs. Després hi ha la qüestió de l’alfabetització digital. Hi ha gent, sobretot gent gran, que té la connexió i els aparells, però li falten coneixements per fer anar els dispositius.
Es refereix a professors?
Parlo de la població en general. Quan parlem de bretxa digital hem de pensar en tota la població, no només en la població escolaritzada. Així i tot, Déu n’hi do la gent gran, com n’ha après de ràpid per estar connectats amb els fills i amb els nets. Malgrat tot, hi ha hagut gent i docents que n’han quedat fora, tot i tenir l’accés i el context adequat. El context d’aprenentatge híbrid, amb alumnes que eren a casa i d’altres que eren a classe, ha estat un repte per al professorat. Cal una reflexió didàctica i de canvi metodològic en molts àmbits.
Ara que, de mica en mica, ens acostem a la normalitat, què quedarà d’aquest aprenentatge de la tecnologia?
Penso que quedaran coses molt interessants. Una d’aquestes és que no et miraran amb estranyesa si demanes participar en línia en una reunió. Espero que s’eliminin moltes reunions presencials que es poden fer a distància.
I de cara als alumnes?
De cara als alumnes, penso que el model híbrid hauria de mantenir les coses bones que ha tingut. Per exemple, hem de potenciar que els alumnes generin continguts de tipus audiovisual a internet, que és com s’han presentat molts deures en línia perquè no es podien fer presencialment. Això s’hauria de mantenir, però potenciant l’alfabetització avançada, això que en diuen digitalització.
Posi’m un exemple.
Hem d’educar els estudiants a fer bons vídeos de presentació i fer un bon vídeo implica que l’alumne ha de tenir certs coneixement sobre què és un pla americà, un pla mitjà, un contrapicat, conceptes que estaven als temaris de manera més o menys dispersa en diverses assignatures. Aquesta cultura audiovisual i transmèdia s’hauria de poder mantenir perquè les activitats que els alumnes han fet forçats pel context de la pandèmia siguin més naturals.
Aquesta alfabetització digital pot ajudar a potenciar els treballs per projectes, que ara estan tan de moda?
Crec que sí. Els projectes poden incloure vídeos de presentació, materials audiovisuals, infografies... tota una sèrie de materials que es poden generar amb mitjans informàtics. En el cas de tecnologia, portem els projectes en l’ADN, però això no vol dir que, necessàriament, tot s’hagi de fer així. El que funciona a tecnologia pot ser que no funcioni en altres matèries. Jo faig matemàtiques en el curs d’accés a cicles formatius i allà hi ha moments en què la classe magistral i la instrucció directa tradicional per explicar equacions i sistemes d’equacions o trigonometria em van millor.
La classe magistral ha estat desprestigiada darrerament, però hi ha molta gent que la reivindica.
Es planteja una falsa dicotomia. Hi ha estudis que demostren que els alumnes aprenen més i millor determinades matèries amb la instrucció directa i la classe magistral. Jo no diré a un professor expert d’una altra disciplina com ha de fer les seves classes.
Cada vegada hi ha més consciència de la necessitat d’aplicar mètodes basant-se en les evidències científiques.
Cal molta més recerca educativa de qualitat per entendre com aprenem i cal que els docents tinguin clar que hi ha molts mites com el de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner. Hi ha hagut gent que, pensant en les intel·ligències múltiples de Gardner, ha fet una classe diferent pensant en la inclusió i li ha anat bé, però no es pot vendre que això és científic. El mateix Garner ho va rebutjar.
S’abusa de vendre innovació en l’educació?
El concepte d’innovació educativa és complicat i, fins i tot, pervers. En el moment en què jo faig una cosa innovadora deixa de ser-ho quan tothom la fa servir. De vegades, la gent col·loca l’etiqueta d’innovador i fa és fer servir solucions antigues. Horaci ja parlava de ludificació fa 2.000 anys.
Ara es fa amb el mòbil.
A secundària tots tenen mòbil i poden comunicar-se de manera molt àgil, però cal més educació tecnològica i comunicativa. Durant la pandèmia, els alumnes es comunicaven entre ells amb la tecnologia i jugaven en línia perquè no es podia fer altra cosa. Ara s’hauria d’intentar tornar a fer activitats de lleure a l’aire lliure, en grup, fora de les pantalles. Hem d’intentar que els adolescents i preadolescents, que han estat castrats amb la pandèmia, tornin a sortir perquè les pantalles tenen el perill de l’addicció.
Multidisciplinari
El professor Antoni Hernández-Fernández és una espècie estranya en el món de l’educació, com ell mateix reconeix. Va començar estudiant física, després va fer filologia, es va interessar per la lingüística i ara es dedica, entre moltes altres coses, a aplicar models matemàtics a l’estudi de la comunicació. La seva formació interdisciplinària l’ha dut a treballar en diversos camps i nivells de l’educació: secundària, formació professional i a la universitat, on forma futurs docents. És professor i investigador de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i professor de tecnologia al cicle formatiu de disseny d’elements per a l’espectacle de l’Escola d’Art i Disseny de Terrassa. És un ferm partidari de l’ús de la tecnologia en l’educació, però recorda que l’educació presencial i la interacció humana són insubstituïbles.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
