Societat

REME RUBIO

Directora del Centre Nova Estela

“A molts joves la passió pel futbol els porta a migrar a Europa”

És important que es puguin vincular amb entitats i tinguin contacte fora, més enllà de les quatre parets del centre
Viatgen sols però estan molt connectats amb les famílies, pendents de trucar o del WhatsApp i explicar com s’ho faran

A Catalunya, la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) és l’organisme responsable de la protecció dels menors. El fenomen de la migració d’infants, adolescents i joves sols se situa a finals de la dècada dels noranta, quan es van crear centres d’acollida específics per atendre aquest col·lectiu que, sota l’etiqueta de mena, van ser estigmatitzats i van generar un fort rebuig veïnal allà on s’obria un centre. El procés migratori s’ha frenat els últims anys i actualment hi ha 5.293 joves que han arribat sols, dels quals 3.837 són majors d’edat.

La pandèmia tanca fronteres. S’ha notat o us continuen arribant menors?
No han deixat de venir arran de la pandèmia, però sí que han de buscar rutes alternatives. El darrer boom migratori es va produir a finals del 2017 i des d’aleshores va anar decaient abans que arribés la covid. Les dificultats per aconseguir la documentació i per integrar-se que es trobaven els menors va frenar que altres ho intentessin.
I la covid ho va aturar del tot?
Els qui creuaven per la ruta tradicional del Marroc, amb la pandèmia troben més vigilància i no tenen la possibilitat de pagar els qui controlen el pas marítim fronterer per deixar passar les pasteres. Les rutes que es busquen són unes altres, des d’Algèria, que els porta fins a les costes de les Balears, Múrcia i Almeria, i en direcció a les illes Canàries. Tenim joves que ens han arribat de les Canàries i no saben explicar molt bé com, però coincideixen que amb un document oficial els van dir que podien pujar a un avió fins a Barcelona.
He vist nois molt joves quan entrava al centre...
Sí, però aquests no són menors migrats, sinó que són els primers nens autòctons que per diferents motius són retirats de la família. Des de fa unes setmanes que ens estem adaptant per deixar de ser un centre específic de menors migrats i poder atendre qualsevol demanda del servei de protecció català. Acabem d’habilitar una habitació per als més petits, on hi ha els dos germans, de 10 i 13 anys.
I com valoreu que es barregin diferents realitats i edats?
S’ha d’atendre diferents necessitats i, com una família gran, conviure. La idea és que el projecte conjunt entre la Fundació Intress i la DGAIA eviti que els centres es converteixin en guetos i doni resposta a qualsevol infant que necessiti ser atès, tant si és d’aquí com d’un altre lloc. Com a molts centres, tenim joves majors d’edat que segueixen el seu pla de treball i formació, i no suposa cap problema que continuïn al centre. Són un exemple per a molts altres.
I s’hauran d’adaptar els recursos per a aquests infants, no?
Tot és molt recent. Estem en converses amb l’Ajuntament perquè ens cedeixi un espai que reformarem per adaptar-lo a les noves necessitats. S’incorpora una dificultat afegida per a l’equip, que és gestionar les dues realitats. S’ha de donar resposta a les famílies fent l’estudi més indicat del règim de visites pautades que tenen. Som un centre d’urgències i aniran arribant més infants.
L’obertura de centres de menors migrats va aixecar recels entre la població. Encara hi ha aquest estigma sobre el col·lectiu?
Quan vam obrir, el juliol del 2018, hi havia preocupació perquè hi va haver alguns incidents amb algun jove del centre. Es va resoldre conjuntament amb la DGAIA per trobar-li un lloc més adequat. Amb l’equip de govern i els tècnics municipals no hem deixat de fer reunions mensuals per crear projectes d’integració laboral i programes que ajudin a trencar estigmes i fomentar la seva integració. És important que es puguin vincular amb entitats i tinguin contactes fora, més enllà de les quatre parets del centre.
Hi ha un perfil concret d’aquests joves que migren sols?
Cadascú té el seu: n’arriben alguns amb estudis superiors avançats, però la majoria veus que tenen experiència laboral, cosa que no ens passa aquí. Tots ells coincideixen que tenen una vinculació molt estreta amb la família, lluny del que ens podríem imaginar. Viatgen sols però estan molt connectats amb les famílies, pendents de trucar o del WhatsApp. Només pensen a explicar com s’ho faran per treballar i aportar ingressos econòmics. Formen part d’un projecte col·lectiu on s’ha confiat en ells per migrar i guanyar-se la vida a Europa. Veus com tots tenen aquesta responsabilitat, perquè el seu èxit és el de la família.
I amb la pandèmia pel mig, com ho han passat lluny dels seus?
Han estat pendents els uns dels altres, perquè les famílies estaven igual de confinades. Els joves subsaharians s’estranyen que ens preocupem tant per un virus quan ells estan acostumats a veure malalties que allà no poden tractar i que causen molts morts.
Al centre us trobeu molts joves del Marroc però també d’altres indrets d’Àfrica. Com és la convivència?
Hi ha dies de tot. Als nostres ulls tots són iguals, però tenen diferències sobre el seu propi procés migratori. Els nois subsaharians que venen per la ruta de Líbia, on tot està agafat per les màfies armades, pateixen segrestos a punta de pistola o veuen matar gent davant seu. Per a ells tot el que té a veure amb el món àrab és negatiu, malgrat que aquí es trobin persones amb qui s’entenen perfectament. Per als que són del Magreb hi ha un tema cultural, que els han ensenyat que els que tenen la pell més fosca són inferiors. Es va arrossegant de generació en generació i veus com acaba sortint en situacions quotidianes, com quan ens qüestionen si tenim preferències entre els uns i els altres.
Com han funcionat els programes per integrar els joves fora del centre?
A Arenys de Mar es va impulsar el programa de mentoria, que va arrencar amb molta força amb 17 persones. L’èxit del projecte venia d’aquest grup que s’havia format inicialment per fer l’acollida dels refugiats sirians i que va derivar cap a la mentoria amb els nostres joves. S’oferien per donar conversa, anar a fer un cafè o una sortida al cinema. Va funcionar molt bé, però el volum d’aquest primer any no es va repetir. Ara tenim dues persones que han fet el procés de formació i les entrevistes i que esperen formar una parella com a mentors.
L’allau migratòria de fa uns anys va col·lapsar els centres, on molts joves han acabat sent majors d’edat.
Ara tenim 37 infants, però n’hi havia arribat a haver 64. El centre té un màxim de 40 places, cosa que facilita la convivència. La situació dels majors d’edat ens preocupava perquè havien de marxar del centre i per això vam decidir impulsar el programa Pont+18, per mirar de buscar recursos amb els ciutadans que els oferien un sostre. Afortunadament la DGAIA va optar per mantenir els joves als centres i no ha calgut posar-ho en marxa. Es mira d’anar buscant pisos per als qui encara no tenen la situació administrativa regularitzada.
Els últims canvis en la llei d’estrangeria els facilita el permís de treball. Respiren més tranquils?
I tant, perquè tots patien perquè tenien el permís de residència caducat i els era impossible renovar els requisits. Els ingressos no podien provenir de cap administració ni entitat col·laboradora, i era absurd, perquè sense el permís ningú els contractava. Ara poden buscar feines encara que no siguin d’un any i ja ens comencen a arribar els primers permisos dels que estaven esperant per veure si canviava el reglament. Per la resta, s’estan tramitant de nou a través del Consorci de Serveis Socials de Barcelona, que ho envia a la Subdelegació del Govern.
Tenir un habitatge i feina és l’objectiu?
Sí, molts ja havien treballat al seu país i volen una feina per fer una vida autònoma. Al gener tenim cinc sortides programades que tindran una plaça per compartir pis i un altre jove que marxa perquè ha trobat feina i es pot llogar una habitació. Són amb aquests moviments quan veus que tenen ganes de tirar endavant, i això dona esperança.
Us trobeu joves que estan de passada o tots volen establir-se aquí?
Venen per quedar-se, fins i tot n’hi ha que tornen d’altres llocs d’Europa. Entre ells es van animant per les xarxes perquè veuen que a Catalunya i al País Basc hi ha joves que han tingut recorregut d’èxit i no passa el mateix en altres comunitats. Ells diuen que aquí s’ajuda més a tramitar la documentació, però la llei estatal és igual arreu. I també molts expliquen que venen pel futbol.
Com, pel futbol?
Sobretot els joves subsaharians que venen de Mali, el Senegal, Ghana, coneixen Barcelona i el futbol del Barça, i això és el que els arriba allà i la passió que els atrau per migrar a Europa. Molts tenen ganes de jugar i certa pràctica amb el futbol, però la fantasia s’allunya quan arriben i es troben amb la realitat.
I com afronten l’arribada al centre?
Són molt conscients que sense l’idioma i formació no podran aconseguir cap feina. Els menors de 16 anys han d’anar a l’institut i els més grans segueixen programes de formació un cop superen l’aprenentatge de la llengua. N’hi ha que parlen tres o quatre llengües i ho agafen ràpid. Al marge de la formació reglada hi ha l’escola d’adults a Arenys i a Premià de Mar. Els que no es vinculen amb cap projecte són els que arrosseguen problemes i mirem de fer-ne un seguiment perquè no acabin en situació de carrer. Arenys de Mar som una de les seus del projecte Sostre 360, on en diferents municipis del Maresme els agents implicats es coordinen per detectar aquells joves en situació de vulnerabilitat, independentment del seu origen, i els que es troben al carrer tenen prioritat.
Hi ha un dol del procés migratori?
El trajecte creuant el mar amb les pasteres ho expliquen més com una aventura que no pas com una situació traumàtica. Per als nois subsaharians la pastera és l’alliberació, perquè porten un any o més esperant pels carrers del Marroc. Passar-se nou hores al mar és el pas per arribar a un lloc on algú t’atendrà. Les qüestions més traumàtiques del dol migratori tenen a veure amb el que passava abans d’agafar la pastera, el que et porta a marxar.
I quan arriben?
Apareixen noves angoixes, perquè es pensaven que tot se solucionaria i veuen que s’ha de treballar de valent per aconseguir coses i fites. Hi ha una dita que ells repeteixen, que a Europa es dona un cop de peu a una pedra i surt or. Llavors veuen que el somni es desmunta i que ha d’anar acompanyat de molta feina.
Es penedeixen i voldrien tornar a casa?
No s’ho poden permetre perquè voldria dir renunciar a un somni col·lectiu. Amb quina cara tornes a casa i dius que no has complert i tornes amb les butxaques buides? Hi ha famílies que es venen les terres o les joies per pagar el passatge a la pastera, que pot costar 2.000 euros. Seria vergonyós tornar.
En Mohamed és un dels nois del centre que poseu com a exemple d’èxit.
Parlem d’ell, però n’hi ha molts altres que tenen les coses molt clares. Va aprendre l’idioma en dos mesos i aprofitava qualsevol moment del dia per repassar i apuntar-ho tot a la llibreta. Va fer un curs de formació de pintura a Pineda i després va marxar a un pis a Mataró per fer el procés d’inserció. Es va espavilar pel seu compte a buscar feina, penjant cartells oferint-se com a pintor. L’empresa que es va haver d’esperar tres mesos perquè li donessin el permís de treball ho va fer. Això era un handicap que ara no passarà, i esperem que hi hagi molts més Mohameds.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Un escut com ha de ser

Malgrat de Mar
Moda

Custo tanca la 080 i passa el relleu a la setmana de la moda nupcial a Montjuïc

Barcelona
Medi Ambient

Costes desmunta estructures velles a la platja de Badalona

Badalona
La monarquia

‘Grandes de España’

SALUT

El Maresme alerta el jovent del risc de les begudes energètiques

MATARÓ

L’ampliació del Bloc quirúrgic del Santa Caterina, en marxa a finals d’any

girona

Els campistes de Sant Salvador de Coma-ruga volen més temps abans que desmantellin les cases mòbils

EL VENDRELL
infraestructures

Regants critiquen el repartiment d’aigua al canal d’Urgell

MOLLERUSSA
PALAMÓS

Impulsen un pla de xoc en la neteja de la via pública i la recollida

PALAMÓS