Societat

Ernest Costa

Fotògraf i escriptor

“Per descobrir el territori, cal aprendre a perdre-s’hi”

Cada vegada es fa més el turista i es viatja menys. Per ser turista calen diners; per viatjar, el que cal és temps i deixar-se portar
Mirar és senzill. El que és més important és aprendre a veure. Diuen que veure és una de les arts més difícils

El fons fotogràfic d’Ernest Costa supera les 400.000 imatges. La seva inquietud i curiositat i la seva ferma voluntat de compartir la descoberta dels racons més desconeguts del país per al gran públic a fi de divulgar la riquesa física i humana del territori català l’han fet mereixedor recentment de la Creu de Sant Jordi.

Un reconeixement a una carrera de divulgació interminable. Com se sent?
No m’ho havia plantejat, això! Jo crec que el que puc dir és que he estat una persona inquieta, tastaolletes. Al llarg del temps, he anat d’aquí cap allà, fent una feina de formiga. I t’he de dir que ara, quan he llistat algunes de les coses que he anat fent, he vist que sí, que són força. El que puc dir és que soc treballador de mena. Encara amb 81 anys, m’hi poso a primera hora del matí, descanso per dinar i després hi torno. Sigui el que sigui el que estic fent. I quan soc fora, que és sovint, també. Hi ha una cosa important a dir: en tot aquest temps de feina, jo no he tingut mai la sensació d’estar treballant. Sempre he fet allò que m’ha agradat i no m’ha resultat feixuc. Abans de dedicar-me a la descoberta del territori i a recollir la memòria oral, durant molts anys vaig fer de fuster. El pare n’era i tenia molt bons clients. Quan es va posar malalt, jo em vaig haver de fer càrrec de la feina. Era una activitat que m’agradava moltíssim. De nou puc dir que no he tingut mai la sensació de treballar. M’agradava remenar la fusta, encara que no he fet anar la garlopa ni el ribot, però sí que ho havia viscut molt de prop. Així doncs, el modus vivendi bàsic era la fusteria, però cada vegada vaig anar dedicant més hores a la meva passió per descobrir terres del nostre país.
D’on li ve, aquesta passió per la descoberta de la natura i per la presència humana al territori?
Això em ve de casa. El pare i la mare eren gent humil; havien anat poc a l’escola, però tenien inquietuds. I el coneixement del país n’era una. El pare no era excursionista, però tenia aquesta curiositat. La mare sí que n’era, d’excursionista, i sobretot una germana seva, una tieta amb qui teníem molta relació i ens estimàvem moltíssim, era una excursionista de cap a peus. Una de les pioneres de l’excursionisme a Bescanó, tenint en compte que en aquella època no n’hi havia gaires, de dones excursionistes. Ella tenia aquesta passió, es coneixia racons de Rocacorba, les Guilleries, el Collsacabra i les Gavarres... I d’ella sobretot vaig aprendre una cosa molt important que ha determinat el meu camí: tot i que li interessava molt l’aspecte natural del que descobria, encara l’entusiasmava més l’aspecte humà de la descoberta: el que li aportava la gent, com l’enriquia, quina feina feien, quines esperances tenien... Perquè el món de pagès a vegades no el mirem prou; no som conscients del gavadal de coses que ens pot aportar la gent de pagès.
Ha dit en alguna ocasió que, de jove, va percebre que vivia en un país segrestat?
Sí, de molt jove vaig tenir consciència que vivíem en un país derrotat, silenciat, segrestat. El país no existia. Mira, fa poc em van convidar al camp del Barça i hi vaig anar perquè, quan jo tenia 12 o 13 anys, vam anar a viure a Barcelona i hi vaig fer un amic que tenia un pare atleta del Barça i que ens portava sovint al camp de les Corts. Aleshores jo ja començava a veure que passaven coses estranyes al meu voltant. Que tot el que feia referència a casa nostra s’havia de fer d’amagat o a les catacumbes i, quan es feia, fins i tot algú es posava a la porta per vigilar. Era una manera de fer pròpia d’un poble derrotat. En canvi, el camp era un oasi. S’hi parlava amb una llibertat absoluta i si calia dir fàstics del règim, se’n deien. A més, el Barça de Kubala ho guanyava tot, i això feia que en aquell oasi es visqués la catalanitat amb un altre aire. Fora d’allà, l’actitud que teníem era la d’un poble segrestat.
I, des del punt de vista geogràfic, també va veure que el país no s’explicava prou?
Jo soc fill de Bescanó. A l’escola, quan era nano, ens parlaven dels grans rius, de l’Amazones, del Danubi..., però mai, mai, em van parlar del Ter, que passa pel poble. I ens ensenyaven imatges dels grans volcans oceànics, però no em van dir mai res dels d’Olot ni de la Crosa de Sant Dalmai. Quan ja era una mica més grandet, vaig començar a anar d’excursió, perquè la meva gran dèria sempre ha estat descobrir el país. I, a la motxilla, ja hi vaig incorporar una màquina de fotos. A poc a poc, vaig veure que aquella bellesa desconeguda d’un país tan bonic i tan nostre no es podia quedar només per a mi. Que havia de trobar la manera de compartir-ho. El primer rodet i el segon van ser en paper, però vaig descobrir la diapositiva, que es podia projectar perquè les meves descobertes no quedessin sols per a mi.
Neixen així els audiovisuals, que han portat imatges de la terra catalana a escoles i a punts insospitats...
Així van néixer els audiovisuals. Als anys seixanta, quan jo tenia poc més de vint anys. Al principi eren només unes projeccions, però van anar prenent cos, i més tard hi va haver un guió, un enregistrament sonor. També en un principi estaven pensats per a tothom. Però de mica en mica vaig anar fent memòria del que m’havia passat a l’escola i vaig pensar que havíem d’arribar a la mainada.
Hi ha tractat tota mena de temes, i amb col·laboracions de luxe.
Recordo que en el primer audiovisual parlava de la desaparició dels trens petits, d’Olot i de Sant Feliu, amb un text de Josep Tarrés, de Girona. Amb Enric Larreula, gran amic amb qui he tingut l’honor de compartir fornada en la concessió de la Creu de Sant Jordi, vam fer un viatge a Còrsega i Sardenya, entre altres motius, perquè ens feia molta il·lusió conèixer l’Alguer. Parlàvem de les realitats nacionals d’aquests territoris i, quan el públic ho veia, ho sabia lligar amb la nostra pròpia realitat. També és curiós recordar el viatge que vam fer a Andalusia i al nord del Marroc, també amb guió de l’Enric. Parlàvem de les terres dels homes que han d’emigrar, però aleshores ens referíem a les d’Andalusia, no a les del Marroc. He tingut la col·laboració de gent extraordinària, i he de dir que ningú dels que hi han col·laborat ha demanat mai cobrar per fer-ho.
Parla, entre molts altres aspectes, de com els canvis estacionals marquen el paisatge i poden marcar el viatge.
Tenim unes estacions molt marcades, a casa nostra. Les quatre estacions estan molt definides. La fageda és d’una manera a l’hivern, quan han caigut les fulles i el sol penetra el sotabosc i facilita que les plantes herbàcies facin florida. I aquesta fageda no té res a veure amb la de la tardor, amb les fulles de color aram. No és el mateix veure una ramada pasturar a l’Alt Empordà que veure-la a les muntanyes de Núria a l’estiu. Cal incentivar aquest tipus de coneixement del territori i divulgar-lo. Jo ho he anat fent durant molts anys; he anat apuntant a les llibretes de camp que, per exemple, hi ha una data determinada en què comencen a florir els ametllers de l’interior de Catalunya, al Pallars Jussà. I que a la serra de Tramuntana de Mallorca hi ha un moment de l’any en què el sol és prou alt per il·luminar els barrancs més estrets. Tot això i molt més ho vaig anar apuntant durant una quarantena d’anys i ho vaig poder explicar en el programa de ràdio Paisatges al punt, amb Antoni Bassas.
També ha explicat com es va transformant el territori des del punt de vista físic i social.
Sí, i en aquest aspecte cal dir que hi ha realitats preocupants. Només diré, perquè te’n facis una idea, que, com a persona que ha fet moltes fotografies, constato que, abans, des de qualsevol elevació podies fer unes panoràmiques magnífiques, amb tot tipus de colors, de camps, de textures. Ara està tot envaït pel bosc. I això no és gens positiu, perquè perdem riquesa, perdem biodiversitat. Abans eren conreus. Si agafes imatges de fa 60 anys publicades a Geografia de Catalunya, de Solé Sabarís, que és una obra molt ben il·lustrada, fins i tot amb fotografies aèries, i hi busques un escenari determinat, el veuràs amb feixes i cases de pagès. Ara hi ha boscos incipients i ruïnosos. És una diversitat que s’ha anat perdent.
És impossible definir un àmbit determinat en el seu historial de publicacions. Des de pous de glaç fins a pastors transhumants, la llista és molt i molt llarga, i també molt i molt diversa.
Jo no he fet grans viatges, però sempre he estat un rodamon, un roda-soques, he tingut passió per la terra i per les persones. La meva dèria per conèixer coses és infinita. Em fa patir quan veig que hi ha gent que no té inquietud per conèixer. Penso que ha de ser avorrit, perquè, si no tinguéssim aquesta curiositat per descobrir coses, els éssers humans encara seríem en l’època d’Atapuerca. A més de saber mirar, que és molt important, voler mirar, també cal veure. És important saber que mirar és senzill, però veure és més complicat, és una de les arts més difícils de totes. Perquè demana un esforç per captar, interpretar i processar el que tens davant dels ulls. Crec que en el món actual no importa gaire arribar a aquesta interpretació. El món de les presses i els neguits no facilita la descoberta.
S’ha fet feina per ajudar a descobrir i a viatjar pel país a peu?
Les eines per caminar avui dia estan preparades molt convenientment. Et pots documentar abans de sortir i anar-te guiant, però no cal anar aferrat al mòbil. Quan jo em vaig començar a moure, no hi havia cartografia, algun mapa fins i tot me l’havia fet jo. Ara mateix les publicacions cartogràfiques són excel·lents i hi ha mapes detallats de tots els racons, i monografies, que abans tampoc existien, perquè la guerra ho va estroncar tot. Tenim eines i el que hem de fer és fer-les servir. No arriben prou, no les fem servir prou. La gent va darrere la pantalla. És el món de les presses i els neguits, d’arribar i fer foto del lloc. Jo ho veig a la muntanya, que la gent va amb el GPS, amb un track, només seguint les ratlles de la pantalla en lloc de deixar-se portar, que és quan topes amb les coses més insospitades, precisament perquè et perds i no t’esperes el que et trobes. La societat actual no et facilita aquesta descoberta. Aquest estiu, jo era al Canigó, al pla Guillem, on hi ha una riquesa construïda pastoral immensa, però la gent no la veia. Passaven grups adelerats enganxats a la pantalla i ningú es va aturar a descobrir aquell patrimoni humà que tenia davant dels ulls.
Com podem aprendre a fer aquesta descoberta? Com aprenem a veure?
Per descobrir la natura, cal aprendre a perdre-s’hi. Viatjar i veure i perdre’s. Cada vegada es fa més el turista i es viatja menys. Fa poc ho vaig sentir en una pel·lícula, en què un personatge assegurava que el turista és aquell que sap el dia que surt i el dia que torna. El viatger surt un dia i potser no torna mai més. Per fer el turista calen diners; per viatjar, el que cal és temps i deixar-se portar. Viatjar és no anar amb una idea preconcebuda. En un viatge a Grècia amb la meva dona que no vam dissenyar abans de sortir, només ens vam deixar portar i vam arribar a un poble en plenes festes. Era magnífic. Si haguéssim estat pendents d’una reserva d’hotel o del guia turístic, no ho hauríem pogut gaudir. El millor lloc on dormir per tenir llibertat és el Jeep, a mi no em posis en un hotel.
I ara en què treballa? Queden racons per explicar?
I tant! Tinc deu milions de coses sobre la taula. Com més vell em faig, més afany tinc i més golafre soc. Sobretot, ara tinc molt avançat un projecte que és un llibre sobre el territori de Sant Aniol d’Aguja, on una colla de gent, en uns set o vuit anys i de manera voluntària, ha reconstruït un refugi. Jo he anat recollint moltes informacions orals d’aquelles contrades. I després ja ho veurem, la feina no s’acaba mai.

Una tasca infinita

L’obra d’Ernest Costa és impossible de constrènyer en una peça. Autor de 50 reportatges els diumenges a l’Avui. Ha publicat Viatges amb els pastors transhumants, ha creat uns trenta audiovisuals de divulgació sobre el territori. Ha estat localitzador i assessor d’una sèrie de TV2 sobre la geografia del país. Va fer Paisatges al punt, a Catalunya Ràdio, en què parlava de com el territori es va transformant. Autor de tres obres sobre els canvis estacionals, un llibre sobre els pobles que fan pessebre vivent i nou més sobre els municipis del massís ebrenc del Port. Hem votat!, amb fotografies de murals fet amb motiu de l’1 d’octubre, també és obra seva, així com Parlat i escrit. Autor de moltes fotografies de llibres pedagògics, ha participat en 130 números de la revista Descobrir. Arbres, pous de glaç, cales, muntanyes, plans... La llista de les seves descobertes és inabastable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un incendi crema a les Mallorquines de Sils

Barcelona

Trànsit fluid i retencions moderades a l’AP-7 i carreteres de la costa

Barcelona

Divuit morts i més de 300 ferits en el salt a la tanca de Melilla

Barcelona / Rabat

Decepció olímpica al Pirineu

BERGA

Ben tornats castells de 9

Valls

La transició verda i digital marca l’agenda de pobles i ciutats de Catalunya 2050

BARCELONA

Alerten de la falta de llevadores durant l’estiu

BARCELONA
societat

Unió de Pagesos demana llaurar els camps abandonats a Ponent

JOSEP MARIA ALENTÀ
TEÒLEG. LLIBRETER DE LA CLARET

“Ser llibreter no és només el meu treball, és el meu apostolat”

Barcelona