“He tingut sort i he aprofitat oportunitats”

Vaig néixer al Mar­roc l’any 1994, a prop de la ser­ra­lada de l’Atles, en una ciu­tat que es diu Agh­bala, una comuna rural de la província de Béni Mellal, de la regió de Béni Mellal-Khénifra, que crec que deu tenir poc més de deu mil habi­tants, pot-ser una mica més. Tinc qua­tre ger­ma­nes i un germà. Una de les meves ger­ma­nes vivia en aquells moments a Andorra, però no tenia cap més con­tacte ni cone­gut aquí a la península.

No exac­ta­ment. Jo estava molt con­vençut de voler-ho fer, d’inten­tar sal­tar a Europa de la manera que fos. Vaig mar­xar del poble i vaig diri­gir-me fins a Tànger, com fan tants altres joves del Mar­roc. És un dels punts on espe­ren el millor moment per fer-ho. La situ­ació de la família era una raó molt més forta.

Només teníem els ingres­sos del meu pare i érem sis ger­mans en total. Mol­tes boques per ali­men­tar. Jo sen­tia que per gua­nyar-me la vida havia de fer alguna cosa. Conei­xia altres joves del meu poble que havien mar­xat a Espa­nya, però no a Cata­lu­nya. Volia aju­dar la família com fos i sobre­tot tenir un millor futur, amb més opor­tu­ni­tats.

No hi ha cap més pos­si­bi­li­tat. Pri­mer va venir la meva ger­mana, que es va casar. Lla­vors vaig venir jo i després un germà també va venir a Europa, però amb un visat francès per a tres anys de residència.

La meva família sabia que volia venir, però em deien que no ho fes, que era molt perillós. De tota manera, jo ja ho tenia deci­dit i no em van pas convèncer. Jo era menor d’edat encara, però tenia molt clar el que volia fer. A Tànger vaig tre­ba­llar i vaig espe­rar la manera de poder cre­uar cap a Espa­nya. Al final, vaig deci­dir fer-ho ama­gat a sota l’estruc­tura d’un camió. A Tànger, tre­ba­llava al matí i cada tarda anava a un pàrquing on hi havia cami­ons, per poder veure com cre­uar, mirant els cami­ons i les pos­si­bi­li­tats reals, fins que va arri­bar el moment de fer-ho de forma segura. Durant el tra­jecte no podia men­jar, beure ni anar al lavabo. No vaig patir per la meva vida, però va ser molt dur. És un viatge molt llarg i perillós, perquè ningú sap que ets al camió, i, a més, has d’aga­far un ferri, però tot i així és més segur que cre­uar en una pas­tera pel mar. D’aquesta manera vaig poder arri­bar fins a Ala­cant. Va ser un viatge de 25 hores que vaig fer com­ple­ta­ment sol i amb només setze anys.

Quan vaig arri­bar no tenia res, ni família, ni amics, ni permís de residència ni de tre­ball. Les auto­ri­tats em van dur a un cen­tre de menors a Ala­cant de seguida, però vaig estar-hi molt poc temps. No era un lloc per pas­sar-hi gaire temps i no m’agra­dava gaire. En el cen­tre de menors també hi havia adults. Estava tot­hom bar­re­jat. Estava bé, però ja vaig veure que a Cata­lu­nya tin­dria més opor­tu­ni­tats.

Quan vaig mar­xar d’Ala­cant vaig aga­far un bus, perquè tenia alguns diners que m’havien donat al cen­tre. I vaig venir fins a Girona, perquè la meva ger­mana en aquell moment vivia a Puig­cerdà. Tota la infor­mació que tenia venia de la meva ger­mana. Però em va aga­far la poli­cia i em va por­tar al cen­tre de menors de Mas Gar­riga. El cen­tre és a Juià i és per a menors d’edat no acom­pa­nyats. Vaig viure un any en aquest cen­tre i vaig poder fer algu­nes acti­vi­tats que m’interes­sa­ven, com ara apren­dre català, fer tallers i for­ma­ci­ons de molts tipus, fins que vaig com­plir els divuit anys.

No, al car­rer no hi vaig pas anar. Em vaig poder tras­lla­dar a un pis assis­tit per a joves no acom­pa­nyats que ja han fet els divuit anys i es con­si­de­ren adults. En aquests pisos reps l’acom­pa­nya­ment d’una per­sona tècnica que et visita. A més, no havia de pagar llo­guer ni sub­mi­nis­tra­ments. Vaig apro­fi­tar per estu­diar a l’escola d’adults cada tarda, a més de fer for­ma­ci­ons a la Fun­dació Oscobe, que et pre­para per al món labo­ral.

Em for­mava per fer de cam­brer, de cui­ner, de tot. Volia estu­diar i bus­car feina com fos. La meva família ja estava més tran­quil·la. Els podia tru­car cada set­mana, des del moment que vaig començar a viure al cen­tre. Al cap d’un temps, vaig tenir l’opor­tu­ni­tat d’anar a Eco­sol, l’empresa d’inserció de Càritas, a través de l’acom­pa­nya­ment que fan a joves migrants no acom­pa­nyats.

Jo ja era adult i havia estu­diat, però encara no tenia permís per poder tre­ba­llar, que és el prin­ci­pal pro­blema que es tro­ben els joves que han vin­gut amb un procés com el meu. Vaig fer una pri­mera set­mana de prova a Eco­sol i els va agra­dar com tre­ba­llava i m’adap­tava a la planta de mun­tatge de bici­cle­tes que té la com­pa­nyia d’inserció a Vila­bla­reix. Com que no podia tre­ba­llar, em van ofe­rir la pos­si­bi­li­tat d’entrar com a alumne, per apren­dre el fun­ci­o­na­ment de la cadena de mun­tatge i del lloc de tre­ball sis hores al dia, estu­di­ant dues hores més, a les matei­xes ins­tal·laci­ons que tenen a la planta. La cadena de mun­tatge és molt pro­fes­si­o­nal i pots apren­dre molts pro­ces­sos i fases del mun­tatge de bici­cle­tes. A més, vaig apro­fi­tar per millo­rar el nivell de català.

Al cap d’un any, final­ment, vaig obte­nir el permís de tre­ball. Després de tot el meu viatge, de tot el procés que vaig ini­ciar quan tenia setze anys, vaig acon­se­guir un con­tracte i el permís de tre­ball, que era el meu objec­tiu. Això em va fer molt feliç.

Ara ja no visc al pis assis­tit, sinó que com­par­teixo un pis de llo­guer amb un com­pany, a Salt. És com­pli­cat i car acon­se­guir un llo­guer, però si tre­ba­lles tot es pot acon­se­guir. Ara també he acon­se­guit feina a la planta de mun­tatge de bici­cle­tes TNT Megamo, gràcies a l’experiència que tenia amb Eco­sol. A més, m’han fet encar­re­gat i estic molt con­tent, perquè orga­nitzo la feina i les entre­gues de bici­cle­tes. Estic molt agraït a Càritas i a Eco­sol per haver pogut arri­bar fins aquí. Amb ells va començar tot. He millo­rat molt la situ­ació econòmica des de lla­vors i ara m’agra­da­ria casar-me, tenir fills i tenir el meu propi pis. Ja n’estic mirant, de fet. De moment, estic molt bé a la feina, però pot­ser sor­ti­ran noves opor­tu­ni­tats labo­rals que no es podran des­a­pro­fi­tar. Quan viatjo a casa, la família està molt con­tenta, perquè els puc aju­dar i veuen que les coses m’han anat bé. M’he tret el car­net de con­duir, tinc cotxe i fins i tot puc por­tar toros.

A Girona ara hi ha molta gent que va en bici­cleta, a tot arreu veus pro­fes­si­o­nals i afi­ci­o­nats i nego­cis rela­ci­o­nats, però pot­ser no saben que mol­tes bici­cle­tes les mun­tem aquí nois com jo en plan­tes com les d’Eco­sol o Megamo. Podem mun­tar fins a 150 bici­cle­tes per cadena cada dia. Només a Eco­sol hi ha qua­tre cade­nes de mun­tatge i més de trenta tre­ba­lla­dors d’inserció, com jo. Aques­tes bici­cle­tes es dis­tri­bu­ei­xen a tot arreu, sur­ten de Girona i donen opor­tu­ni­tats a molts tre­ba­lla­dors com jo, que d’altra manera tin­drien més difi­cul­tats per tro­bar feina. A més, apre­nem tots els pro­ces­sos del mun­tatge de les bici­cle­tes: el qua­dre, el mun­tatge del canvi, el reglatge, etc., fins a l’empa­que­ta­ment i l’entrega final als cli­ents. Pots veure bici­cle­tes mun­ta­des per nosal­tres a tot arreu!

Quan miro el futur, penso que m’agra­da­ria con­ti­nuar tre­ba­llant en aquest sec­tor. He tor­nat al Mar­roc mol­tes vega­des de vacan­ces i per veure la família, però ja fa molts anys que soc aquí i m’agrada molt viure en aquest país. Em sento d’aquí i no tor­na­ria a viure allà. Tre­ba­llo molt però també tinc temps d’anar en bici­cleta els diu­men­ges amb un amic, o juguem a fut­bol. Tinc una bici elèctrica, també! Estu­dio i tre­ba­llo molt, però hi ha temps per fer altres coses si t’orga­nit­zes bé.

Si un noi de la meva edat del Mar­roc em demana l’opinió per venir aquí i fer un procés com el meu, li diria que no és fàcil, que no es pensi que s’ho tro­barà tot fet quan arribi, però que es pot acon­se­guir si de veri­tat tens ganes de tre­ba­llar i estu­diar de valent. Si vens i no tens ganes o for­ces per estu­diar i tre­ba­llar, pots aca­bar molt mala­ment. Hi ha molts casos de nois com jo que no han aga­fat un bon camí i han aca­bat al car­rer o ves a saber on. Has de tenir-ne ganes i apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats que et donen enti­tats soci­als com Càritas, Eco­sol i altres. A més, jo no he notat racisme enlloc. A la feina hi ha molta gent de tot arreu i a Salt encara més, hi ha de tot, i jo no sento el racisme. A Eco­sol he cone­gut molta gent. Hi ha res­pon­sa­bles i com­panys de l’empresa que quan viat­gen al Mar­roc visi­ten la meva família i els expli­quen com em va aquí i tots estan agraïts de la visita. Crec que he tin­gut sort i he pogut apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats.

Allà no m’hau­ria pogut treure el car­net ni tenir el futur que tinc aquí. Allà aju­dava el meu pare de paleta i alguna cosa de mecànica, però no hi ha gaire feina qua­li­fi­cada. No hi ha fàbri­ques ni ser­veis. És a unes tres o qua­tre hores de Fes. Si vols estu­diar has de des­plaçar-te, i encara que estudiïs no està garan­tit que puguis tro­bar una feina com aquí. El meu germà, el que viu a França, va aca­bar una car­rera al Mar­roc i tam­poc va tro­bar feina.