Societat

JORDI BREU I JAUME AYMAR

MEMORIAL BISBE JOAN CARRERA

“Joan Carrera tenia més vocació de rector que de bisbe”

Estem endreçant els documents del bisbe Joan i l’any que ve, que farà 15 anys de la seva mort, els volem tenir digitalitzats
Allà on va anar Joan Carrera va quallar, tant a l’Església com en la societat. Ens anima veure que continua sent estimat

El nom del bisbe Joan Carrera torna a estar en la primera línia. Al mes de març el Grup Sant Jordi pels Drets Humans i El Punt Avui van organitzar el primer dinar col·loqui de la recent nascuda Tribuna Joan Carrera amb el cardenal de Rabat, Cristóbal López, com a primer convidat (el segon acte es farà el 14 de juny amb el teòleg Wilhelm Danca com a protagonista). També al març el bisbe auxiliar de Barcelona, Javier Vilanova, havia beneït a Badalona el nou centre Folre per a persones sense sostre, un centre resultat de l’aliança de les tres entitats impulsores del Programa d’Inclusió Bisbe Carrera: la Fundació Privada Llegat Roca i Pi, l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu i Càritas Diocesana de Barcelona. El record de Joan Carrera, doncs, continua viu catorze anys després de la seva mort. Jordi Breu i mossèn Jaume Aymar són dos dels responsables del Memorial Joan Carrera, una entitat que va néixer per recordar qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona i que acaba de fer deu anys.

En què treballa ara mateix el Memorial Joan Carrera?
Intentem mantenir viu el pensament del bisbe Joan i durant la pandèmia ens hem dedicat a endreçar els seus textos per poder acabar digitalitzant tot el seu arxiu, que és a Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. Ens agradaria iniciar el procés per beatificar-lo i ja ho hem demanat a l’arquebisbe Omella, que ens ha animat a continuar treballant per a més endavant. I com que nosaltres creiem que la beatificació serà possible és el que fem: treballar. De moment endrecem els documents del bisbe per de cara a l’any que ve, que farà quinze anys que va morir, poder tenir digitalitzat el seu arxiu.
I de cara als quinze anys de la seva mort, faran alguna cosa més?
L’octubre de l’any que ve i fixant-nos en la seva humilitat, reflectida en el seu lema episcopal, “mireu com creixen els lliris al camp”, ens agradaria apropar-nos a tanta gent que encara el recorda i tenim la idea de fer-li una miscel·lània. Voldríem que persones que el van conèixer, hi van treballar o van rebre la seva influència ens puguin escriure sobre ell.
El bisbe Joan va estar a Badalona i a l’Hospitalet en un moment en què arribaven molts immigrants, als seixanta.
I va ser una persona molt integradora, per això el seu record és viu en tots aquests llocs i no només per l’Església, sinó per la societat civil. Quan va fer deu anys de la seva mort, a l’Hospitalet l’Ajuntament li va dedicar una plaça i el ple va votar que sí per unanimitat. I quan encara vivia el van nomenar fill adoptiu. Allà on ha anat el bisbe Joan ha quallat tant a l’Església com a la societat, sobretot per la seva proximitat en el món obrer. Ens anima veure que continua sent estimat.
Senyor Breu, vostè el va conèixer quan ell va arribar a la parròquia de Sant Isidre, a l’Hospitalet.
Sí, jo tenia tretze anys i feia d’escolà. Quan se’n va anar d’aquella parròquia la darrera cosa que va fer va ser batejar el meu fill. Tots aquells anys al seu costat i coneixent el seu pensament a mi em van enriquir molt, i el que em va passar a mi va passar a moltíssimes persones, per això intentem que no s’esborri el seu record i el seu llegat. Ens adonem que la seva memòria segueix viva i que els quinze anys que farà que és mort han passat molt ràpid perquè en el fons l’hem tingut sempre molt present.
Senyor Breu, mossèn Aymar, quins valors van associats al bisbe Joan Carrera?
Era una persona de proximitat que t’escoltava perquè era un pastor que sabia acompanyar la gent..., tenia més vocació de rector que de bisbe! A ell li agradava estar en una parròquia, atendre la gent. També era un home molt de comunió, d’aplegar iniciatives diverses, de fer convergència. I a més, era un home obert a la realitat, de frontera. S’equivoquen els que pensen que era un home tancat en un despatx..., tot i que és veritat que escrivia tant que a vegades s’hi estava fins a altes hores de la matinada. Però ell era un home a qui li agradava sortir al carrer, passejar, anar amb transport públic...
Viatjar...
Sempre estava a punt per acompanyar qui fes falta. Va acompanyar el poble gitano en la peregrinació a Roma quan van beatificar El Pelé (Ceferino Giménez Malla), va viatjar a Assís a buscar la primera pedra de la parròquia, va viatjar a Estrasburg... Era un home d’acció i, a més, li agradava molt anar als mitjans de comunicació a explicar-se i a explicar què feia i què era l’Església. Va escriure molts anys al diari Avui, anava a la tele i a la ràdio...
Al barri de Llefià de Badalona hi va arribar a principis dels seixanta.
I tot just arribar a la parròquia de Sant Antoni de Pàdua es va adonar que molts dels seus veïns malvivien en xaboles... Aleshores va propiciar la formació d’una cooperativa d’habitatge que es va constituir el 12 de desembre de 1964 amb 33 socis. Ell mateix actuà com a vocal de la junta. A Llefià, al costat del temple, hi havia un terreny propietat de la parròquia que la cooperativa va poder comprar a un preu raonable, gràcies al crèdit que mossèn Joan va demanar amb l’aval d’una família benestant de Badalona. Primer, es van construir dos blocs de 24 pisos cada un: el 1967 foren lliurades les claus del primer bloc i el 1969 les del segon. Després es va fer un tercer bloc amb 101 habitatges.
Després faria coses semblants a Sant Isidre, a l’Hospitalet?
Va rellançar una escola que al seu moment havia fet mossèn Joan Bonet però que no funcionava, el Casal dels Àngels, perquè tenia clar que calia per als infants. També va veure que en aquell barri hi faltava una entitat que acollís els avis i va fundar la Fundació Santa Eulàlia amb la parròquia de Santa Eulàlia. Es va obrir a les necessitats de la gent, treballava tant que de tant en tant se li havia de dir que parés una mica per cuidar-se la salut.
De bisbes com ell tan actius socialment i amb aquesta projecció pública, que anava a la ràdio, a la tele, que escrivia a la premsa, que anava a tot arreu, ara en falten...
El context ha canviat i les generacions han canviat. Ell va fer de bisbe amb el mateix estil que havia fet de rector i quan parlava del seu episcopat deia: “...tot això que m’ha passat...”, com si no s’ho acabés de creure. Perquè ell no esperava ser bisbe, en absolut. Esperava retirar-se com a rector i tenia el bon referent de mossèn Bonet Baltà. Ara tot és diferent: un altre pontificat, unes altres circumstàncies polítiques... Va ser un dels capellans que a casa nostra van potenciar l’obertura del Concili Vaticà II. “L’Església ha d’estar oberta a tothom, ha de ser acollidora”, deia. Per això anava tant als mitjans de comunicació; fins i tot el van criticar perquè va arribar a anar a la Cope. Però hi va anar perquè deia que s’hi havia de ser si es volien canviar les coses.
Tot molt diferent del que passa ara...
Però ara el papa Francesc ha iniciat una reforma, que en diem sinodalitat; és una reforma de l’Església catòlica perquè diu que l’Església no és una piràmide sinó que la base és la majoria i els de dalt molt pocs i, per tant, que no és una esfera sinó un poliedre. Aquestes idees, aquestes imatges que diu el papa, li plaurien molt, al bisbe Carrera. Ell pensava així.
Li va tocar viure l’etapa de Joan Pau II.
I és veritat que, d’entrada, li va costar i el veia molt distant. Però després el va descobrir en la profunditat i li va valorar que era un home que havia patit, que havia viscut sota el totalitarisme, que va demanar perdó pels pecats de l’Església..., en algun dels seus escrits, Carrera va escriure com havia redescobert aquell papa. I quan va venir Joan Pau II a Barcelona va ser Joan Carrera qui li va organitzar una trobada amb el món obrer.
També va conviure amb molts bisbes de Barcelona diferents.
I amb tots s’hi va acabar adaptant: amb Gregorio, Marcelo, Jubany, Ricard Maria, Martínez Sistach... Al costat de cada bisbe va fer el seu paper i hi va estar en comunió malgrat que pensava del tot diferent que molts d’ells... Ell, en realitat, va estar molt influenciat pels bisbes francesos que estaven oberts a la societat i s’havien involucrat en la qüestió social, el món obrer. En va fer referència als seus escrits i es nota com aquests bisbes el van impactar, sobretot quan era vicari episcopal del món obrer. Parlant de França, també li van interessar molt el sacerdot i teòleg Pierre Teilhard de Chardin i els grans conversos com Maritain, de qui va traduir Les grans amistats, o Paul Claudel, de qui sovint parlava de la seva conversió a Notre-Dame. Un altre intel·lectual de referència del bisbe va ser Carles Cardó. El seu llibre La nit transparent era un dels seus llibres de capçalera.
Tampoc li va fer por posar-se en política.
Va fer política perquè va veure que en aquell moment era una necessitat per ajudar gent; per exemple, els immigrants que venien. En aquest món obrer en què ell estava es va trobar molta gent lluitant i d’aquí a portar-ho a la política per ajudar la gent va ser un camí lògic i és veritat que va tenir contacte amb sindicats obrers... Era l’època de la Transició. Una de les coses que va fer va ser una caixa d’assistència social per ajudar les famílies d’un grup de treballadors que estaven a la presó per fer vaga. Agafava l’Evangeli i veia que allò era el que s’havia de fer. “Déu va anar a visitar el que estava presoner, va donar menjar al qui ho necessitava...”, diu l’Evangeli, i és el que ell va fer sempre. És veritat que per defensar la llengua i la cultura catalanes també es va posar en política [va ser un dels fundadors de CDC], però quan el van nomenar bisbe va deixar la militància.
Avui no hi ha capellans ni bisbes que aixequin la veu. Ni quan hi havia presos polítics van aixecar la veu.
Jo penso que els mossèns [diu Jaume Aymar] hem d’acompanyar processos de persones i també persones que estan en un àmbit polític. Fa poc vaig ser en un seminari a s’Agaró sobre geopolítica on vaig ser l’única persona d’Església que era allà. Hi havia diplomàtics, militars, professors universitaris, per analitzar qüestions al voltant dels conflictes..., i penso que l’Església també hi hem de ser, en aquests fòrums, que forma part de la nostra missió, que és acompanyar els polítics i dialogar amb ells i estar als llocs perquè nosaltres formem part de la societat. És el que el bisbe Carrera feia, que anava a tot arreu.
Va redactar les ‘Arrels cristianes de Catalunya’ el 1985.
Va aconseguir que tots els bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense el firmessin i el renovessin uns anys més tard amb el document Al servei del nostre poble. El pensament actual de l’episcopat català es basa encara en aquest document perquè no se n’ha fet cap altre que el substitueixi. És clar que quan es van aprovar les Arrels hi havia uns altres bisbes: Martí Alanis, Jaume Camprodon, Torrella, Jubany...
Va ser un dels impulsors del diari ‘Catalunya Cristiana’ i de Ràdio Arrels. Mossèn Aymar: vostè n’ha estat el director fins fa poc. Ara aquests mitjans els ha assumit el Bisbat!
El bisbe Joan va ser testimoni de diversos directors de Catalunya Cristiana i de Ràdio Estel de línies diferents i ell, per sobre de tot, parlava de preservar els instruments. Jo penso que la bona notícia és que els dos mitjans de comunicació continuen més enllà del color propi de cada època. Crec que ell seria feliç de veure que els instruments, malgrat tantes dificultats i tanta competència, continuen vius.

Programa d’Inclusió Bisbe Carrera

Des del 2012 el centre Folre, que va néixer a la parròquia de Sant Josep de Badalona, ha estat un espai obert d’atenció continuada per a persones sense sostre. “Però les persones ateses seguien dormint a la intempèrie o en males condicions. Ara, la Fundació Roca i Pi, Càritas Diocesana de Barcelona i l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu han impulsat el Programa d’Inclusió Bisbe Carrera (PIBC), que ha comportat un canvi d’ubicació de Folre, en un nou local al carrer Dos de Maig de Badalona, i la creació d’una xarxa de 27 habitatges amb 30 places”, explica Jaume Aymar. “I tot en record i memòria del bisbe Joan Carrera, que segur que li plauria molt perquè és treballar pels més desafavorits”, diu mossèn Aymar, que és el rector de la parròquia de Santa Maria de Badalona i, a més de ser un dels responsables del Memorial Joan Carrera, és el president de la Fundació Llegat Roca i Pi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Més patrulles i millors atestats contra la violència sexual en l’oci

BARCELONA

Actes de rebuig a la política migratòria del govern espanyol

GIRONA / OLOT

El Mobile World Congress es queda fins al 2030

barcelona

Un “amfiteatre verd”, a Tossa

tossa de mar

La violència LGTBI-fòbica va augmentar un 50% el 2021

barcelona
MEDI AMBIENT

Ajudes de l’Estat pels incendis a la Noguera i el Solsonès

MEDI AMBIENT

Busquen voluntaris per vigilar nius de tortugues babaues

SOCIETAT

Preveuen que 445.000 infants i joves accediran a activitats de lleure

Torroella fa més segurs els carrers per als escolars

torroella de montgrí