El pare admès en la causa del 25% reclama per carta a l’escola dels seus fills l’execució de la sentència
L’home alerta que la no aplicació en el termini establert pel TSJC aboca a una situació de “tensió”
En l’escrit enviat a la directora, assegura sobre la sentència que “no hi ha molt marge per a interpretacions imaginatives o dubtes semàntics”
El pare que el (TSJC ha admès com a part en la causa del 25% ha enviat una carta a la directora del centre dels seus fills per reclamar l’aplicació de la sentència. L’home li demana que faci “tot el que estigui a les seves mans” per fer efectiva l’aplicació i li adjunta la resolució del TSJC en què se l’admet com a part. En l’escrit enviat a la directora, li recorda que al març ja li havia sol·licitat l’execució de la sentència i que davant del silenci obtingut per resposta, no li va quedar “cap altre via que recórrer al tribunal”. Apunta també que el tribunal va donar 15 dies per a l’execució, termini a punt d’exhaurir-se, sense que tingui constància que s’hagi fet res. Diu que això abocaria a una “tensió que no beneficia ningú”.
Per això, li demana que faci “el que estigui a les seves mans” per tal que la sentència s’executi a l’institut dels seus fills. “No hi ha molt marge per a interpretacions imaginatives o dubtes semàntics, ja que el text de la sentència i de la interlocutòria són clars”, apunta. Afegeix que no està demanant res més que el compliment de la Constitució i de la llei i el “respecte” als drets lingüístics, que considera que en el cas dels seus fills porten nou anys vulnerant-se.
L’home defensa que la sentència del TSJC que estableix un 25% de castellà a les aules és ferma i obligatòria i afegeix que no existeixen vies per modificar-la. Diu també que una obligació essencial en qualsevol estat de ret és “acatar” les decisions judicials. Accepta que la directora tingui una interpretació diferent però insisteix que ell es limita a demanar allò que han establert els tribunals.
El pare planteja que seria d’interès de tots que acabés en aquest punt la via judicial, que s’acatés la decisió i que tothom assumís com a normalitat “el que és normal”: que tant el català com el castellà són llengües vehiculars i d’aprenentatge a l’institut, relata. Diu també que se li fa difícil pensar que això no pugui ser una base raonable per a la convivència.
