Societat

SANDRA LORENA CANO MANRIQUE

MIGRANT I DONA MALTRACTADA

“Ara ja no soc tan permissiva, poso límits”

Mai el vaig denunciar, per les meves filles. Vaig decidir marxar. Les vaig haver de deixar, però ara ja són aquí amb mi
No tolero que em cridin, ni a mi ni a les filles, ni que m’humiliï ningú, i menys un home. Odio el masclisme perquè vinc del masclisme

Va viure a Colòmbia fins als vint-i-cinc anys, quan va decidir venir a Catalunya, a on ja s’havien traslladat els seus pares i la seva germana, després de problemes molt seriosos de violència domèstica. Els pares ja han tornat amb el somni complert mentre ella continua a Catalunya.

La seva era una família relativament acomodada. Què els va portar a marxar del seu país?
La meva mare tenia la seva pròpia casa, però va decidir venir aquí per poder arreglar-la i estalviar per poder viure millor. L’ha pogut arreglar i, a més, s’ha comprat un taxi. Van venir per fer diners i poder viure més tranquil·lament. Jo em vaig quedar fins que els maltractaments del meu marit em van fer decidir marxar. Em maltractava tant físicament com psíquicament. Quan m’apallissava, me n’anava de casa, però tornava…, em picava, me n’anava i tornava…, fins que vaig decidir no tornar. De moment, tinc pensat quedar-me aquí. La meva idea és passar la meva vellesa allà i així gaudir dels meus pares i del meu nebot. La meva àvia tenia una finca cafetera. Jo hi anava de petita, quan teníem vacances a l’escola. Les meves filles també han pogut gaudir d’aquest espai... Ho enyoro. M’encanta el camp!
Com transcorria el seu dia a dia a Colòmbia?
El passàvem a la ciutat. Allà no es treballen vuit hores com aquí, en podem treballar quinze, setze o vint..., i els sous són molt baixos, no donen per viure. Aquí, almenys, amb el sou que tinc puc pagar lloguer i menjar. La meva mare ha sigut una guerrera, ha treballat moltíssim i ens ha fet tirar endavant. Nosaltres vam estudiar, vam acabar el batxillerat i després jo ja vaig tenir les meves filles. Elles són el meu eix i la meva vida.
Parli’ns de la seva família.
Som quatre germanes. La gran i jo, que soc la segona, estem instal·lades aquí, a Catalunya; les altres són a Colòmbia, tot i que també van passar un temps aquí. Una d’elles ho va passar molt malament, va patir assetjament escolar i es va deprimir moltíssim. La meva mare, quan va veure la situació, les va tornar a Colòmbia. En un primer moment, les nenes van estar vivint a Colòmbia amb mi, quan jo ja m’havia separat, així que la meva mare es va poder quedar aquí per treballar i estalviar. Després, quan la meva mare va tornar a Colòmbia, vam estar vivint juntes fins que em vaig instal·lar en un apartament, molt a prop de casa seva. Actualment, les meves germanes viuen a Colòmbia i estan bé: una és infermera i l’altra, arquitecta. La meva mare també, gràcies a tot el que ha treballat aquí i a tot el que va estalviar, ara pot viure tranquil·lament. Quan em vaig separar vaig anar a Panamà i vaig treballar a la zona lliure, empaquetant caixes i en un hotel. Vaig estalviar, vaig pagar molts deutes i vaig poder comprar el bitllet per venir cap aquí.
Va presentar alguna denúncia contra el seu marit?
Mai el vaig denunciar, per les meves filles. Vaig decidir marxar. Les vaig haver de deixar, però ara ja són aquí amb mi. Són el meu gran suport. A ell li va costar acceptar que la nostra relació s’havia acabat, no em va deixar en pau fins que no va aconseguir una altra dona. Només li vaig demanar suport a l’hora de pagar un bitllet d’avió per a elles, però no va voler. Aleshores vaig decidir que, si no me les podia emportar, em quedaria amb elles. En realitat, jo allà no m’hi volia estar, però per les meves filles ho hauria fet. Afortunadament, aquella setmana van arribar els passaports. Les meves filles estaven emocionades i felices, saltaven d’alegria, tenien moltes ganes de venir cap aquí.
Com era la relació amb el seu marit?
Ell no em deixava treballar. Em va donar permís per acabar els estudis, però ja està. Per ell jo havia de quedar-me a casa a cuidar les nenes, l’havia d’atendre a ell i la casa. Em deixava estudiar, però no podia treballar, perquè ell ja m’ho donava tot. En aquest sentit, sí és que veritat, m’ho donava tot, era una persona responsable, però a canvi de molt de dolor. Psicològicament i físicament va ser un maltractament molt fort. El vaig conèixer amb setze anys. Era un noi molt treballador, estudiós, un home molt sa, però molt estricte. Tenia una visió del món més antiga, molt masclista. M’agrada treballar, m’agrada cuinar, tinc un caràcter més extravertit. Ell, en canvi, és tot el contrari. Fins i tot, quan ens ajuntàvem amb gent de la seva feina, si tan sols em miraven o em deien algun elogi, ell en arribar a casa m’ho feia pagar a mi. Una vegada un company li va dir que tenia una família molt bonica i una dona molt guapa, i allà li va donar les gràcies, però a casa vaig rebre jo. No volia que m’arreglés, perquè deia que em miraven i que jo ho feia precisament per a això, perquè em miressin.
M’està definint el comportament d’un psicòpata.
Quan més em va maltractar va ser quan els meus pares ja s’havien instal·lat a Catalunya. Jo em vaig quedar pràcticament sola, tot i que tinc la meva tieta i les meves cosines. La tieta ha fet el paper de mare quan ella no hi era. Estant aquí, si he tingut una mala situació, ella m’ha donat un cop de mà en tot el que ha pogut. La família és molt gran. Som molts, moltíssims! La meva padrina sempre m’ha estat defensant, sobretot de petita, quan la meva àvia s’enfadava perquè agafàvem les fruites de l’arbre caloroso i aleshores venia i ens deia: “Correu, que l’àvia us pessigarà!” Sempre li dic que vingui cap aquí, però no ho vol. Allà està bé, és gran i viu en una part de la finca cafetera de la meva àvia. Té de tot: té gallines, porcs, cafè, té fruita, verdura… Sembra de tot, i el cafè que en treu el ven, i d’això va vivint. Jo vull tornar allà per viure-hi la meva vellesa. També m’agradaria muntar una petita botigueta de verdures i fruites. Estaria una mica més tranquil·la i seria molt més feliç. Enyoro la família i enyoro la meva terra. Hi vaig anar l’any passat perquè ja no podia aguantar més. I se’m va fer molt curt, tot i que hi vaig estar un mes i mig. Feia set anys que no veia la meva mare! Allà m’ho vaig passar molt bé, vaig estar amb la meva família, anant cap aquí i cap allà, fent asados, ballant, cantant, rient... Estem molt units i ens veiem molt sovint. Som una família tan gran! Quan jo vaig decidir venir cap aquí, vaig haver de deixar les meves filles a Colòmbia. Fins que no me les vaig poder emportar van passar deu anys. Cada any les anava a veure, intentava passar-hi el Nadal. Durant tot aquest temps no vaig poder estalviar. Quan vaig tenir la nacionalitat va ser quan les vaig portar cap aquí. Elles aquí han sigut i són molt felices.
Un cop aquí, què va fer?
Em vaig instal·lar a Caldes de Malavella amb el meu pare. La meva mare ja havia tornat a Colòmbia. Vaig treballar en bars, pubs... El primer any vaig estar en un pub i quan sortia anava a cuidar una senyora gran i a netejar-li la casa. Tant ella com la seva família van ser molt bons amb mi. També netejava altres cases i cuidava infants. M’aixecava a les sis i arribava a casa a la una de la matinada. Així vaig estar els primers anys. Després vaig anar a treballar a un altre bar, on vaig treballar moltíssim, però tampoc es van portar bé amb mi: quasi perdo els papers un altre cop. Es van aprofitar de la meva bona fe. Gràcies a un amic, que va ser com un àngel per a mi, no vaig perdre els papers. Això també em va suposar una gran despesa econòmica. Després vaig anar a treballar a un pub, allà a Caldes mateix, on vaig estar molt bé. Tenia un bon sou i em sentia molt ben tractada. A més, al matí anava a netejar cases. Intentava estalviar molt perquè en aquella època ja volia portar les meves filles. Havia de viure i estalviar. També he treballat en una granja de porcs, m’agradava molt; feia unes hores allà i després anava al pub. Ara me’n sento orgullosa, però hi va haver moments en què creia que no podria aguantar-ho, sobretot al principi. Tot el que he viscut m’ha fet més forta. El fet d’haver aconseguit portar les meves filles jo sola, ha sigut un èxit.
Com va fer el canvi per passar a treballar a Moda Re-?
Quan vivia a Caldes mai vaig trobar feina a Girona. Me’n vaig anar a viure a Lloret perquè la feina que tenia en aquell moment se’m va acabar. Lloret, pel que fa a lloguer, és més econòmic. Quan vaig anar cap allà, em va sortir aquesta feina i vaig decidir anar i venir cada dia. Jo sempre havia treballat en bars i em vaig cremar una mica. La restauració és dura. A la botiga m’he sentit molt alleujada, m’he sentit diferent, tinc més vida i tinc vacances a l’agost! Sembla una ximpleria, però des que vaig establir-me aquí, mai havia fet vacances en aquesta època. He gaudit de l’estiu per primer cop en disset anys que fa que visc aquí. És el primer cop que treballo en una botiga i que tinc els diumenges lliures!
Com va entrar en contacte amb Càritas?
Aquí també he tingut parelles que no m’han tractat bé. Una d’elles quasi em mata. Una de les raons per les quals estic treballant a la botiga Moda Re- és perquè he estat una dona maltractada. La meva parella em va prometre diferents coses i vaig decidir anar-me’n a viure amb ell a Santander. La primera setmana de ser allà em va clavar una pallissa que quasi em mata. Les meves filles em van aconseguir un bitllet per tornar i en arribar em va venir a buscar un dels meus gendres. Estava molt malament. Vaig presentar denúncia. He estat una dona maltractada tant a Colòmbia com aquí, arreu. Ara no soc tan permissiva, poso límits. No tolero que em cridin, ni a mi ni a les meves filles, ni que m’humiliï ningú, i molt menys un home. Odio el masclisme perquè vinc del masclisme. Quan vaig tornar, vaig començar un altre cop a buscar feina; em vaig apuntar al Servei d’Ocupació i a diverses empreses de treball temporal. També vaig demanar ajuda a una assistenta social de Blanes, per si podia accedir a algun pis de lloguer social, però mai ho he aconseguit. Tot i això, vaig rebre la trucada de la botiga Moda Re- de Càritas. Vaig anar a fer una entrevista i em van agafar. Jo no havia tingut contacte amb l’entitat. Quan vaig posar la denúncia contra qui havia sigut la meva parella, els Mossos i serveis socials van estar molt pendents de mi. Crec que tot aquest procés m’ha portat a treballar a Moda Re-. Ara se m’acaba el contracte. Des del començament em van explicar que donen oportunitats a dones vulnerables. A mi, en el seu moment, em van ajudar molt i ara li toca a una altra. Tothom es mereix una oportunitat. Ara, al febrer, se m’acaba el contracte i des de Càritas m’estan ajudant a fer el currículum, estic fent formacions. Començaré a repartir currículums i a apuntar-me a empreses de treball temporal. Intentaré buscar per la zona de Lloret, ja que hi estic molt bé i tinc un pis per mi sola. Això costa molt de trobar, sobretot ara, tal com està la situació.

Ha sobreviscut als desafiaments més durs

Nascuda el gener del 1980 a la zona de l’eix cafeter de Colòmbia, va arribar a Caldes de Malavella amb vint-i-cinc anys i una motxilla amb moltes ferides però plena d’esperança i il·lusió. La seva és una història dura, complicada. La Sandra no ha tingut una vida fàcil, ha topat amb persones que s’han aprofitat de la seva bona fe i altres que quasi li han tret la vida. Ella és una dona valenta, forta, lluitadora i també resilient. Una persona que ha treballat per guanyar-se la vida i oferir a les seves filles un futur millor. Sempre amb el suport de la seva família, la Sandra ha sobreviscut als desafiaments que se li han posat al davant. No ha estat fàcil, però la seva actitud i la seva tenacitat l’han ajudat a tirar endavant. Actualment, la Sandra treballa a la botiga Moda Re-, un projecte de Càritas que proporciona feina amb condicions laborals dignes a dones en situació vulnerable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

SOCIETAT

Els veïns de Lilla tallen l’A-27 per exigir les indemnitzacions per les esquerdes

MONTBLANC
ciutat del vaticà

El papa frena els rumors sobre la seva salut amb la lectura d’una llarga homilia

barcelona
Societat

Mor Joan Nadal, empresari andorrà pioner en el sector del transport

URBANISME

Rubí invertirà més d’un milió d’euros per renovar el clavegueram de dos carrers

RUBÍ
MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona