Societat

ROSA NEGRE

ESCRIPTORA I SOTSINSPECTORA DELS MOSSOS D’ESQUADRA

“Ens hem d’alinear tots contra les violències”

Crec que com a societat continuem donant cabuda a situacions de violència quan les hauríem de combatre
La història de l’Ada és impactant i resulta difícil de llegir, no és un viatge plaent, però aquest és un llibre necessari

La sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Rosa Negre va conèixer l’Ada en el context de la seva feina i ara l’ha convertit en la protagonista del seu primer llibre, Alliberada (Univers). Es tracta d’una història real, escrita amb molt respecte i sense caure mai en la morbositat, sobre les vivències d’una noia catalana filla de pares subsaharians que des de la infància es veu sotmesa a diferents tipus de violències. Un llibre de denúncia sobre realitats properes i amagades, que també és una història de superació i resiliència.

L’experiència vital de l’Ada és el reflex d’un fracàs del sistema?
Del conjunt de la societat. He escrit aquest llibre per visibilitzar aquests tipus de violències que queden amagades entre els murs de les llars. Utilitzo la història d’una noia de família subsahariana per aproximar el lector a la realitat africana, però no vol dir que el que li passa a ella passi a tot arreu igual; les violències que s’expliquen van més enllà d’una comunitat concreta. De fet, en el cas del matrimoni forçat, hem de pensar que a Catalunya existia fins a mitjan segle passat, tampoc és tan lluny. La violència sexual també està estesa en el conjunt de la societat; per tant, quan parlem de violències hem de pensar en tot l’escenari català.
Deixa ben clar que no es tracta d’estigmatitzar cap comunitat.
Exacte, la realitat de l’Àfrica és molt diversa, molt vibrant. I també plena de contrastos. Hi ha l’hospitalitat, el respecte a la saviesa dels grans i una cohesió enorme de comunitat, tant per bé com per mal. Ningú mor sol, ningú està malalt sol... Però també hi ha tradicions ancestrals en les quals fa temps que s’està treballant, com la mutilació genital femenina. Les comunitats subsaharianes estan molt compactades, a diferència del que passa aquí, on hi ha molt més individualisme. De fet, les violències de què és objecte la protagonista succeeixen en l’entorn familiar i comunitari, i no troba gaires mans allargades. El cas de l’Ada no és un cas excepcional. D’Ades, n’hi ha malauradament moltes i és fonamental el suport. Fer visible qualsevol tipus de violència, estirar el fil per petit que sigui, i evitar mirar cap a un altre costat, implicar-nos, comprometre’ns. Aquest ha de ser l’horitzó.
‘Alliberada’ té un estil directe, però al mateix temps evita caure en la trampa de la morbositat, tot i ser molt dur. Va ser difícil escriure’l?
Amb l’Ada, al llarg de les converses telefòniques que vam compartir, ens vam emocionar plegades però també vam riure molt. Tant ella com jo mateixa pensem que bona part del que li va passar es podria haver evitat, però ella no vol ser vista com a víctima ni fer llàstima. El que vol és que no es torni a repetir. Jo, com a autora, faig de pont en aquesta biografia. I el que m’agradaria és que el lector entengués que a Catalunya tenim un repte, perquè continuem patint diferents tipus de violències i per tant les hem de combatre amb molta més energia. No només amb més recursos, des dels executius i els espais on treballem els professionals: per a mi el repte rau en el conjunt de la societat, hem d’intentar ser una mica més generosos i transcendir el nostre entorn més immediat. Ara l’Ada ja és gran, però si em preguntes si la seva història es podria repetir, la resposta és que sí. Cal anar més enllà i entendre que som una comunitat i per tant hem de decidir si acceptem o rebutgem aquesta realitat. En el cas de l’Ada, el trauma principal és amb un membre de la seva família, però això ens ha de portar a pensar quantes persones, nens joves o adults, estan patint a mans dels altres. Des del bullying fins a la violència sexual, la violència intrafamiliar... I això ens interpel·la a tots. Com a societat continuem donant cabuda a situacions de violència quan les hauríem de combatre. Ens hem d’alinear tots contra les violències.
Què va fallar en el cas de l’Ada?
Tot l’entorn, serveis educatius, serveis socials, serveis de salut, policia... I evidentment la família i la comunitat. Per això aquest és un llibre impactant i que resulta difícil de llegir, no és un viatge plaent, però també és un llibre necessari. La realitat més immediata l’hem de conèixer, i, al mateix temps, començar a explicar la història també significa començar a reparar-la. Que l’Ada decidís explicar les seves experiències és una mostra de valentia i de coratge. Malgrat tot el que ha viscut, s’ha convertit en una noia forta i optimista.
La seva història té un final feliç?
Més que feliç, diria que és un final esperançador. Ha marxat fora d’Europa, estudia, treballa, i té una xarxa de relacions i de suport que l’ajuda a seguir gestionant el passat i a construir el present. A més, la seva comunitat continua molt present a la seva vida. Però és una persona molt resilient, que ha caigut moltes vegades, però que sempre s’ha aixecat. És un exemple de fortalesa, però el seu cas també ens fa reflexionar sobre fins a quin punt allò que vivim en la infantesa, els valors que ens han transmès, la religió o les tradicions ens poden marcar la vida per sempre més i condicionar les decisions que anem prenent. En el cas de l’Ada, podem dir que, malgrat les dificultats, sempre ha estat capaç de veure un horitzó de llum.
Va costar que es decidís a donar testimoni del que havia viscut i que se la pogués ajudar?
La primera vegada que la vaig veure, ella desconfiava molt de la policia. Desconfiava de tot el sistema en general, sempre s’havia sentit molt sola. No s’havia sentit mai protegida, ben al contrari: creia que si deia alguna cosa en contra d’algú de la seva família, les represàlies serien pitjors. Recordo que aquell dia, quan em vaig canviar de roba i vaig sortir de la comissaria, em queien les llàgrimes. La meva carrera professional havia anat en paral·lel al creixement de l’Ada, havia estat en contacte amb criatures com ella. I sentia que tota la feina que havíem estat fent, d’alguna manera, havia fallat. Segur que no era així i que el treball que hem estat fent des de diferents vessants professionals en els últims vint anys ha sumat. Però el seu cas resultava tan colpidor que va ser una sacsejada personal i professional molt important. Crec que els professionals hem d’intentar afinar una mica millor en els abordatges d’aquestes situacions.
Vau mantenir el contacte?
Sí, i de mica en mica em va anar agafant confiança. A vegades dèiem que la seva història s’havia d’explicar. I va ser just abans de la pandèmia que ens hi vam posar. Vam tenir moltes xerrades telefòniques, perquè, com deia, ara viu a l’estranger. Reviure-ho tot un altre cop va ser difícil per a ella, però d’alguna manera també alliberador. I el més important és que el seu testimoni serveixi per a altres persones que ho estiguin passant malament, no necessàriament de la seva comunitat, sinó patiments de tot tipus. La seva empenta per tirar endavant, superar els pitjors moments i aconseguir ressorgir sempre de les cendres, pot ser molt inspiradora i servir d’exemple.
De tota manera, l’Ada sí que va anar trobant persones que, d’una manera o altra, es preocupaven per ella.
Precisament el que m’interessa és que el lector vagi descobrint les diferents anelles d’ajuda que van apareixent i que es van entrellaçant. L’exemple de l’Ada és el d’una nena que es fa gran esforçant-se per superar les violències de què és objecte, però no totes les persones que pateixen les conseqüències de l’adversitat tenen la mateixa empenta. Per això són tan importants les mans allargades i trobar gent que t’esperi al llarg del camí. No es tracta simplement de llegir la història sinó de fer reflexionar i obrir un debat sobre el paper que tenim tots nosaltres a l’hora de lluitar contra les violències.
El d’aquesta protagonista és un cas extrem?
No, no és extrem, per molt dur que sigui. I tampoc vull que s’identifiqui com unes vivències atribuïdes només a la comunitat subsahariana. Cal que ens sentim tots interpel·lats, corresponsables, i actuar. Per desgràcia les violències són moltes i n’hi ha un enorme compendi en la nostra societat, es van sumant. Sí que és cert, però, que els que hem de gestionar aquestes violències des de l’àmbit públic, des de l’administració, hem de conèixer la realitat que ens envolta, per exemple les comunitats que venen de fora, el que marca la religió i les tradicions, per poder-hi treballar amb tasques de sensibilització i prevenció.
Calen més recursos per fer-ho?
Als professionals se’ns ha d’exigir ser resolutius en els abordatges i, com més recursos s’aboquin en la lluita contra les violències, més fàcil serà aconseguir-ho. L’Ada és una nena que va a l’escola, i a dins de la motxilla li posen geografia, història, anglès, matemàtiques, català, castellà..., però el bé més preuat, la seva protecció, queda pendent. És aquesta una qüestió a decidir, preguntar-nos el que volem prioritzar com a societat. Potser cal trobar espais on els més menuts trobin eines per gestionar el conflicte, per identificar les violències, per saber les portes que tenen al seu abast per rebre ajuda. En el cas de l’Ada, l’acompanyament que vam fer va demanar temps. Com que ja era major d’edat es van respectar els tempos que va marcar, les passes que volia anar fent, va ser acompanyar-la en el seu propi procés... Quan vam decidir tirar endavant amb la seva biografia, i ens trucàvem sovint, més d’una vegada la sentia parlar i em semblava que relatava un fet viscut per una tercera persona. Suposo que no deixava de ser un mecanisme de defensa per allunyar-se del dolor que determinades experiències li provocaven en recordar-les.
En el llibre també queda clar que ella encara busca respostes al que va viure.
Sí, ella encara no s’explica com és que ningú la va ajudar, i sincerament jo tampoc. I precisament el que vol el llibre és que s’obri un debat. Que ens plantegem, per exemple, si el color de la seva pell va ser un factor determinant en tot el que va passar. També plantejar la necessitat de continuar combatent tradicions tan fosques com la de la mutilació genital femenina. S’hi treballa des de diversos serveis des de fa més de vint anys, també des de dins mateix de la comunitat practicant, i moltes famílies residents a Catalunya de comunitats practicants ja l’han abandonada.
També en el cas dels matrimonis forçats?
S’hi ha d’anar treballant amb les famílies. Al final, és una part molt arrelada de la seva estructura social. Consideren la seva responsabilitat trobar una parella adequada per als seus fills. El que és important és que en cap cas es forci ningú a contraure matrimoni. Aquesta és la línia que mai s’ha de traspassar.

Tractar la diversitat amb respecte

Rosa Negre (Girona, 1965) és llicenciada en ciències de l’educació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va entrar als Mossos d’Esquadra l’any 1995 i actualment és sotsinspectora. Des del 1999 ha centrat la seva tasca professional en la gestió de la diversitat i en la prevenció de les violències masclistes. Ha estat formadora del Centre Unesco de Catalunya i actualment també ho és de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya. “La història de l’Ada és només una història. Dones víctimes de tradicions ancestrals i cruels que tenen molt difícil rebel·lar-s’hi. Segrestades i atrapades. Claudicar o fugir, un dilema difícil. Marxar i aprendre a allunyar-se, o conformar-se amb la vida que els altres han bastit per tu. El primer pas és que se sàpiguen víctimes. El segon, ajudar-les en la seva decisió, la que sigui, i ser al seu costat, amatents al més petit moviment”, escriu Negre a Alliberada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

successos

La policia busca un home que exhibia una pistola pel carrer

L’Hospitalet de Llobregat
enogastronomia

Clou el cicle ‘d’vines 2024’ per promocionar la dona al sector vitivinícola

Lleida
societat

El 82% dels vehicles ja han sortit de l’àrea de Barcelona

barcelona
enogastronomia

El certamen internacional ‘Mundus Vini’ premia vins catalans

Barcelona
VERGES

La Dansa de la Mort dona inici a la Setmana Santa amb el desig de ser Patrimoni per la UNESCO

VERGES
sant antoni de calonge

Tallen un tram del passeig al trànsit a causa del temporal

sant antoni de calonge
mediterrani

Un terratrèmol de magnitud 5,7 sacseja el sud de Grècia

barcelona
infraestructures

Montgat tanca als vianants el passeig marítim del 2 al 5 d’abril

Montgat
SOCIETAT

Els veïns de Lilla tallen l’A-27 per exigir les indemnitzacions per les esquerdes

MONTBLANC