Societat

JOSEP MONTMANY

EXPESCADOR I PATRÓ DE VAIXELLS CLÀSSICS

“S’ha acabat, això d’esperar el peix del dia, de llotja”

A ports capdavanters com havien sigut els d’Arenys, Roses o Sant Carles de la Ràpita passeges pels molls i no hi ha ambient mariner
Abans els temporals eren cíclics, i ens esperàvem al temporal de les faves i el rentabotes, a la primavera i a la tardor

La pro­fessió no li ve de família com a molts pes­ca­dors. Ni el pare ni l’avi ho eren, però de ben petit –explica– el que més l’atreia era el mar. Quan va aca­bar el ser­vei a l’armada, no s’ho va pen­sar per embar­car-se amb l’Icti­neo. Anys després va manar la Tra­mun­tana, una de les bar­ques al port d’Arenys que li va donar el sobre­nom amb què molts el conei­xen. Amb la dava­llada de la pesca i quan podia pen­sar a jubi­lar-se, va can­viar les xar­xes pel timó del pai­le­bot Santa Eulàlia, la insígnia del Museu Marítim de Bar­ce­lona.

És el que es diria un llop de mar?
Porto qua­ranta anys en actiu al mar sense dei­xar d’embar­car-me. Hi vaig entrar de jove sense haver fet mai de pes­ca­dor. Tinc la car­ti­lla naval de l’any 1982 i com a pes­ca­dor ja em podia haver jubi­lat, però nave­gar amb els vai­xells clàssics és una passió.
Com és que un pes­ca­dor es fa mari­ner?
Quan vaig començar anàvem al palan­gre a pes­car lluç, un peix ben valo­rat. Les cap­tu­res van anar a la baixa, el gasoil es va apu­jar i els números no sor­tien. Per pes­car al palan­gre neces­si­tes posar esquer de sar­dina, que de cop també es va apu­jar més que el seitó. Van ser molts can­vis i tot va influir. També es con­su­mia menys peix.
Hi havia més oferta i demanda de peix.
Quan vaig començar, a Cale­lla, a cada barri hi havia una quin­zena de pei­xa­te­ries. S’ha aca­bat, això d’espe­rar el peix del dia, aca­bat d’arri­bar de la llotja. Ara en que­den qua­tre que aguan­tin. Abans tres dies al ves­pre segur que tenies un plat de pei­xet per sopar. Els cos­tums han can­viat i la gent no cuina peix, i s’ha per­dut això d’ensu­mar pels car­rers l’olor de peix fre­git al ves­pre.
Es culpa de la sobre­ex­plo­tació del fons marí la pesca d’arros­se­ga­ment...
Vaig manar un vai­xell d’arros­se­ga­ment al port d’Arenys de Mar. L’impacte hi és, a dins i fora del mar, però crec que és més culpa de la mala gestió que s’ha fet des de les admi­nis­tra­ci­ons. Als anys setanta van pro­hi­bir a les embar­ca­ci­ons anar amb motors de més de 450 cavalls. Una dècada després la Unió Euro­pea sub­ven­ci­o­nava els qui des­ba­lles­ta­ven embar­ca­ci­ons per fer-ne de noves, més gros­ses i més potents, i fent els ulls gros­sos. La flota d’arros­se­ga­ment s’ha reduït però ha tri­pli­cat la seva potència i estan més hores a mar quan això coin­ci­deix que hi ha menys peix.
I és quan entra en joc l’impacte del canvi climàtic?
Sí, són temps de can­vis i no només climàtics. Al mar, amb més graus de tem­pe­ra­tura, hi tenim espècies que han des­a­pa­re­gut. Al port d’Arenys hi havia una desena de maris­ca­dors, que tre­ien la pet­xina llu­enta. Sigui per les tem­pe­ra­tu­res de l’aigua o per reme­nar els bancs de sorra per fer plat­ges que van des­a­parèixer, la llu­enta ha des­a­pa­re­gut com­ple­ta­ment. Arran de la platja les bar­ques aga­fa­ven molls, que nosal­tres en dèiem els fer­ro­vi­a­ris, perquè s’acos­ta­ven a la línia del tren. Ara tenim depu­ra­do­res a tota la costa i es trac­ten les aigües i es posen pro­duc­tes per sane­jar el que s’aboca. I a mar, no hi arriba tanta matèria orgànica, que en prin­cipi és l’ali­ment de tota la pes­quera. L’impacte climàtic ningú el pot negar. Abans els tem­po­rals eren cíclics, i ens esperàvem al tem­po­ral de les faves i el ren­ta­bo­tes, un a la pri­ma­vera i l’altre a la tar­dor. Ara, un any t’arriba un tem­po­ral com el Glòria o pas­ses un hivern d’eterna pri­ma­vera com el que hem tin­gut enguany. Quan després de dies de tem­po­ral arri­bava el bon temps, acom­pa­nyava per aga­far més peix; ara ja no és així.
A mar es pesca tant peix com plàstic?
El 90% del que tre­uen els qui­llats de la Con­fra­ria de Bar­ce­lona és plàstic. Han de triar el peix entre­mig de res­tes de plàstics de tota mena. Per mol­tes cam­pa­nyes de sen­si­bi­lit­zació ambi­en­tal, i tot i les bar­re­res físiques que es puguin posar, els plàstics aca­ben arri­bant a mar. I sí que es tre­uen plàstics de fa anys, però se’n treu molt més que s’hi ha llençat fa molt poc temps. Les con­fra­ries cada cop pro­mo­ci­o­nen més la pesca neta i hi ha més consciència per reco­llir els resi­dus que aga­fen les xar­xes.
El sec­tor està sen­ten­ciat?
Els pes­ca­dors estan molt supe­di­tats a l’admi­nis­tració espa­nyola i l’euro­pea. S’estan fent lleis que pot­ser bene­fi­cien les flo­tes del Bàltic i el mar del Nord però que també apli­quen al mar Medi­ter­rani, sense cap sen­tit. Més enllà de lleis, el pro­blema és que no hi ha relleu gene­ra­ci­o­nal i estem arri­bant a un moment límit de la dar­rera gene­ració que vàrem entrar a tre­ba­llar a la mar. Què pas­sarà els pro­pers dos o tres anys quan els que hi ha ara es jubi­lin? Costa tro­bar mà d’obra perquè els sous no sur­ten, són molt bai­xos, i cada jor­nada a la mar està car­re­gada d’incer­te­ses.
Aca­ba­rem con­su­mint peix de granja?
La política de fer des­a­parèixer la pesca i por­tar-la d’un altre país no s’entén si par­lem de con­su­mir i defen­sar la pro­ducció de quilòmetre zero. Als mer­cats cada cop és més habi­tual tro­bar-hi lluç de Namíbia o eti­que­tes de peix d’ori­gen de l’Índic..., a part de tot un tipus de peix d’aigües dol­ces i rius que hem nor­ma­lit­zat a les die­tes i menús de poc preu.
Al final va dei­xar la pesca però no el mar...
Vaig dei­xar l’arros­se­ga­ment d’un dia per l’altre, quan un amic, pro­pi­e­tari de l’empresa Vara­dor 2000, va gua­nyar la lici­tació per fer el man­te­ni­ment i la gestió dels vai­xells que ges­ti­ona el Museu Marítim de Bar­ce­lona. No m’ho vaig pen­sar per for­mar part de la tri­pu­lació del pai­le­bot Santa Eulàlia, que és de tots els vai­xells el que més sor­ti­des fa com a repre­sen­tació del Museu Marítim.
Reben molts esco­lars que visi­ten el ‘Santa Eulàlia’. Què els expli­quen?
Les visi­tes for­men part del pro­grama Petits oceanògrafs, en què amb l’ajuda dels moni­tors aga­fen mos­tres d’aigua quan sor­tim davant la costa de Bar­ce­lona. Segons les edats, també ens han vin­gut grups d’esco­lars dis­fres­sats de pira­tes i pre­gun­ten si la xarxa de la bodega era per als esclaus. S’ha d’expli­car que el Santa Eulàlia es va fer el 1918 a les dras­sa­nes de Tor­re­ve­lla, a Ala­cant, per trans­por­tar mer­ca­de­ries. Va fer dos viat­ges a Cuba i després feia cabo­tatge al Medi­ter­rani. Als anys trenta li van posar motor per trans­por­tar càrre­gues de tot­xa­nes i ciment per fer els hotels a Mallorca. En deien moto­ve­lers i al port de Bar­ce­lona aquests pai­le­bots van fer cabo­tatge fins als anys setanta.
El ‘Santa Eulàlia’ es pot dir que és una relíquia?
Es pot dir perquè en que­den molt pocs. El Sirius, que és del Vara­dor 2000, és un altre vai­xell cen­te­nari. Des de la marina mer­cant espa­nyola s’està ela­bo­rant una llista de vai­xells històrics que tin­dran excep­ci­ons sem­pre que pre­ser­vin la seva estruc­tura ori­gi­nal. A França, Holanda o Bèlgica fa anys que tenen regis­tres de tot tipus d’embar­ca­ci­ons històriques. Aquí anem tard en la pro­tecció del patri­moni marítim. S’està con­si­de­rant si s’inclo­uen les rèpli­ques i totes les embar­ca­ci­ons més peti­tes pro­pi­e­tats de par­ti­cu­lars.
El pai­le­bot llu­eix a les tro­ba­des de vai­xells clàssics. N’hi ha pre­vista cap?
Per Set­mana Santa vam bai­xar fins a Cas­telló i serem a Palamós, al fes­ti­val Terra de Mar. És una opor­tu­ni­tat per veure com nave­ga­ven els nos­tres besa­vis. Són vai­xells que només ana­ven a vela i ara tens la segu­re­tat del motor, tot està molt regla­men­tat per entrar i sor­tir de port. Quan ets dins el vai­xell i aixe­quem veles, veus que eren molt savis en el seu ofici. És com anar amb vela lla­tina, si no hi ha prou vent podien pas­sar dos dies per pujar fins a Roses, o si en girava en con­tra, anar enrere. Quan sor­tim amb el Santa Eulàlia hem de ser a port a una hora i anem a motor, perquè no seria segur anar a vela quan les tira­des més llar­gues es fan de nit.
És comú que a un pes­ca­dor li agradi nave­gar a vela?
No, però en conec uns quants. Sem­pre m’havia vin­cu­lat a asso­ci­a­ci­ons per pre­ser­var el patri­moni marítim. Em pas­sava la set­mana pes­cant i arri­bava el cap de set­mana i sor­tia a nave­gar amb vela lla­tina. A Sant Pol de Mar uns quants vam fun­dar l’asso­ci­ació A Tot Drap per donar a conèixer el pas­sat mari­ner del poble. I es va acon­se­guir decla­rar bé d’interès cul­tu­ral local la màquina que estava a la platja i que durant anys havia aju­dat a treure les bar­ques a la sorra. Per ense­nyar com fun­ci­o­nava la màquina, vam impul­sar la cons­trucció del Sant Pau, que és una rèplica d’un sar­di­nal. El buc de fibra el vam bai­xar de França i el vam fer amb Sal­va­dor Sala, de l’Escala, de gene­ra­ci­ons de mes­tres d’aixa i dels pocs que que­den, que també havia fet una de les bar­ques per a Josep Pla. Hi ha d’altres asso­ci­a­ci­ons de patri­moni nàutic com el Moll d’Arenys, que ha res­tau­rat un pes­quer escocès de més de vui­tanta anys, o l’asso­ci­ació Bric­barca de Vilas­sar de Mar, que va res­tau­rar una embar­cació de mit­jana, el Sant Ramon. A Cala­fell, que estan fent una rèplica, començant de zero i amb fusta, d’una barca de bou, la Fran­cisca, que bate­ja­ran al juny a la tro­bada que orga­nitza la Fede­ració Cata­lana d’Asso­ci­a­ci­ons de Vela Tra­di­ci­o­nal.
A l’entorn del mar nei­xen nous ofi­cis i ara es parla d’una eco­no­mia blava.
Abans s’anava a pes­car o a la nave­gació mer­cant. Ara l’oferta s’amplia i a tots els ports espor­tius on hi ha iots, a par­tir dels 20 metres d’eslora, neces­si­ten la seva tri­pu­lació. Això vol dir que es gene­ren nous ser­veis per a aques­tes embar­ca­ci­ons, mecànics navals, patrons i mari­ners que s’han de for­mar. Hi ha molts més vai­xells espor­tius i també ser­veis por­tu­a­ris que s’han hagut de crear per aten­dre el trànsit de cre­uers. A ple estiu són set o vuit vai­xells de pas­sat­gers al port de Bar­ce­lona, i això vol dir que s’han de reti­rar les aigües bru­tes, la brossa, reom­plir el gasoil o pujar el men­jar. Hi ha tota una nova oferta labo­ral a l’entorn del món nàutic. També als ports més petits a tota la costa, on tenen ofer­tes turísti­ques, espor­ti­ves, d’oci i cul­tu­rals que es poden con­si­de­rar nous ofi­cis d’aquesta eco­no­mia blava.
Abans par­lava del relleu gene­ra­ci­o­nal. El seu fill ha seguit les seves pas­ses?
El vaig por­tar un dia a mar, després de molt temps insis­tint, i em va dir que no hi tor­na­ria. La pesca és una feina molt dura i la pesca del palan­gre vol dir anar mol­tes milles fora. A l’hivern a mar es passa molt fred. Jo em vaig embar­car per afició i tam­poc volia obli­gar-lo a fer-se pes­ca­dor. De fet, quan em va dir que no ho seria, me’n vaig ale­grar perquè les coses ja començaven a posar-se magres.
Els que volen con­ti­nuar quin futur tenen?
La pesca està en cai­guda lliure i cada cop seran menys bar­ques. El sec­tor encara ha d’aca­bar de tocar fons i veure com s’esta­bi­litza. S’haurà de veure com afec­tarà els pes­ca­dors que gas­ten un dine­ral cada dia un cop es tre­guin les aju­des per al gasoil. La pesca arte­sa­nal segur que anirà fent perquè els cos­tos no són tan ele­vats. Per als que van a l’arros­se­ga­ment, la des­pesa és bru­tal, i ara no hi ha aju­des com abans per des­ba­lles­tar el vai­xell i reduir les flo­tes. Els que estan a punt de jubi­lar-se i no tenen con­tinuïtat s’hi aco­lli­rien i des­a­pa­rei­xe­ria mitja flota. A ports cap­da­van­ters com havien sigut els d’Arenys, Roses o Sant Car­les de la Ràpita pas­se­ges pels molls i no hi ha ni ambi­ent mari­ner.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.