El llop afamat es cruspeix l’escolanet

Al Barri Vell de Girona, davant del portal de Sobreportes, prop del riu Galligants, hi ha el carrer del Rei Martí l’Humà. Un carrer costerut i estret, fosc i humit, amb flaire de pedra antiga, que antigament era conegut com el carrer del Llop.

En aquest carrer hi havia una llinda de pedra esculpida, que actualment és al Museu d’Art de Girona, que representa un gran llop, amb una cabellera com de lleó, devorant un nen. És curiosa la identificació que es feia en temps remots entre lleons i llops, tant en l’imaginari petri com en la toponímia. Sense anar gaire lluny, a la vall de Sant Daniel hi trobem la font dels lleons.

La llegenda parla d’un mal dia, en què un llop famolenc va baixar de la vall de Sant Daniel buscant alguna cosa per calmar la gana, i va arribar fins al carrer del Llop, que abans del 1750 era molt més baix que l’actual pujada del Rei Martí l’Humà. Les portes actuals són els balcons de les cases que no paraven d’inundar-se pels desbordaments del Galligants.

Sembla que el lleó/llop va coincidir amb una processó que baixava des de la catedral cap a Sant Pere de Galligants, i va aprofitar l’ocasió per cruspir-se l’escolanet que l’encapçalava portant la creu processional. A partir d’aquí les variants són diverses, fins i tot n’hi ha una amb caçadors que, com en el cas de la caputxeta vermella, aconsegueixen espantar la bèstia, que fuig amb la cua entre les cames. No se sap què va ser primer, si la llinda o la llegenda. Segons Vivó, la imatge podria tenir un significat purament religiós del pecat menjant-se el pecador.

Un altre element que permet arrodonir la llegenda és el relleu situat a la part baixa de la façana d’una de les cases d’aquest carrer, que representa una mà amb una creu, i que assenyala el lloc exacte on va tenir lloc el fet, tot i que probablement es tracti d’algun símbol religiós procedent d’un altre edifici.

Al mateix carrer del Llop hi havia un convent de monges que tenia a la façana una representació de la Mare de Déu de la Llet, a la qual es dirigien les mares que havien perdut la llet i no podien alimentar els seus fills. Era una verge amb molts devots. A la catedral es conserva el retaule de la Mare de Déu de la Llet de Canapost i altres representacions d’aquesta divinitat. Cada any, pel dia de la festa de la Mare de Déu de la Llet, els devots cantaven els goigs.

La tradició popular explica que una vegada aconseguida la tornada de la llet, per tal de conservar-la, hi havia la curiosa tradició de demanar, a la primera persona que es trobés, que els donés un quarto, una moneda de I’època de molt poc valor, i una vegada a casa es feia un forat a la moneda i, passant-hi un cordó, la convertien en un collaret que es penjaven al coll fins que el nen o la nena haguessin crescut prou per no necessitar la llet materna.

PASSA A LA PLANA SEGÜENT 4