Societat

Rutes de resistència i llibertat

Milers de persones van aconseguir passar la frontera fugint del franquisme i el nazisme gràcies a la figura dels passadors

La seva lluita per la llibertat, l’independentisme i contra el feixisme amaga una lliçó marginada que ara aflora

Les famílies dels passadors van tenir, dijous, el primer gest del Parlament de Catalunya

Un itinerari ressegueix camins i racons de l’Alt Empordà. S’inicia al Rosselló, a Banyuls de la Marenda, i segueix per Portbou, Colera, Llançà, Rabós i Vilamaniscle. Aquesta imatge, ara de postal, té amagada una gran història: la del perillós, clandestí i dur treball d’aquelles persones que, un cop finalitzada la Guerra Civil i en esclatar la Segona Guerra Mundial, es van jugar la pell per salvar refugiats creuant la frontera; primer, aquells que s’escapaven dels nazis i, després, militars, soldats aliats, polítics i represaliats, entre d’altres. Ens trobem davant la figura dels coneguts com a passadors. Ara, i gràcies a la Fundació Reeixida, aquests itineraris, que es van documentant pacientment i minuciosa, es coneixen com les Rutes de la Lliberat i fan aflorar la tasca dels passadors. Per aquests senders i corriols, des de l’Alt Empordà i des de la Garrotxa, van fugir més d’un miler de persones, tot i que no hi ha cap llista o document per saber l’abast real del seu treball. Tots aquests polítics, ministres, jueus, catalanistes i soldats aliats formen un mapa humà que va travessar per aquestes rutes. A l’Alt Empordà, l’objectiu era arribar a Llançà o a Figueres per, després, baixar amb tren i documentació falsa cap a Barcelona i aconseguir arribar al consolat polonès o al britànic.

Una gesta que es movia entre la lluita contra els totalitarismes i, en molts d’ells, el manteniment de l’esperit independentista. Un col·lectiu que no es va rendir mai, fins i tot en acabar el conflicte. Són molts els noms, com ara el de la figuerenca Rosa Soler Tecul, que es que va passar a la resistència contra els alemanys a la Catalunya Nord, i el de Gregori Font, nascut a l’Aragó, el primer cas documentat d’una persona que va tornar de l’Estat francès, després de passar per un camp de concentració, per organitzar la fugida de moltes d’aquestes persones. Són només dos casos, però serveixen d’exemples d’un treball que tot just ara es va coneixent.

Oriol Falguera fa molts anys que investiga i, des de la Fundació Reeixida, que presideix, busca fer aflorar aquesta lliçó d’humanitat. Una gesta que encara ressona per aquests salvatges paisatges de l’Alt Empordà i altres racons: “Tots ells representen uns valors que cal mostrar, perquè lliguen amb els drets humans i la justícia.” I hi afegeix: “Ens ha d’enorgullir la recuperació de la memòria nacional, que, d’altra banda, qualsevol estat democràtic hauria de fer. És un benefici extraordinari per a les comarques que lliga amb Catalunya i la seva llibertat.”

Memòries dels protagonistes

La vida d’aquests passadors donaria per fer una gran pel·lícula. Els protagonistes de la lluita contra els totalitarismes són molts. Ens centrem en dos exemples. Anem endarrere, però no gaire, fins al maig del 1979. L’independentisme es va mobilitzar i va ocupar la duana del Portús. L’objectiu era protestar contra la detenció a l’Estat francès i la petició d’extradició per jutjar-lo de l’artista i catalanista Manuel Viusà i Camps, acusat de subministrar armes al grup secret Epoca (Exèrcit Popular Català). Aquesta es considera una de les primeres manifestacions del que es va definir com a nou independentisme. Gregori Font tenia 66 anys aquell maig d’ara fa 45 anys. I no es va quedar quiet, com el 1939. Va pujar a l’autobús per manifestar-se. S’hi va concentrar, i de poc l’atropellen en plantar cara. Font era un més dels qui hi van anar, la majoria molt més joves que ell, però tenia una gran història al seu darrere. Mai no es va rendir. Havia estat un passador. El primer que es té documentat que va travessar la frontera, després de la Guerra Civil. Va tornar des de l’Estat francès, on havia estat en un camp de concentració. Aleix Font, un dels seus quatre fills, recordava el treball que va fer contra els totalitarismes i a favor d’un independentisme que encara no tenia nom. Del seu pare, nascut el 1913 en un poble de l’Aragó, a prop de Navarra, explica que “era un catalanista separatista, el que ara en diríem independentista”. Va anar descobrint les gestes d’ell arran de les visites esporàdiques “dels seus companys de lluita”. Com ara l’estada als camps de concentració a l’Estat francès o les tortures a la comissaria de via Laietana: “Uns m’explicaven la seva sang freda en esquivar els senegalesos al camp de concentració; d’altres deien meravelles d’algun viatge miraculós fins a Barcelona.” A principi de juliol del 1939, Font i Jaume Martínez s’escapen d’Agde, el camp dels catalans. Ells i d’altres havien entès que l’Estat francès seria ocupat pels alemanys i que calia tornar per plantar cara al franquisme i al nazisme. Gregori Font, un dels primers a tornar, no es va quedar quiet i va crear una ruta que passava per una font propera a les cases del puig del Mas, a Banyuls de la Marenda, on hi havia un dipòsit d’armes; per la riera de la Valleta de Llançà, on hi havia una casa amiga, Cal Pagès; pel casino de Figueres, on tenia un cambrer de confiança; per una fonda a Castelló d’Empúries; per una amistat a Palafrugell, i per un contacte a Vilassar de Mar.

Un altre exemple és la figuerenca Rosa Soler Tecul. El seu pare, Eudald Soler Bofill, era tinent d’alcalde el 18 de juliol del 1936 per part d’ERC, convertint-se en alcalde accidental. La Rosa, amb 18 anys, va marxar amb la família cap a l’Estat francès. Allí va conèixer Jaume Cornudella Olivé, que a l’Estat francès va participar en la fundació de l’FNC i va presidir, des del 1940, la seva delegació de Perpinyà. Cornudella, que el 1944 va esdevenir membre del comitè executiu de l’FNC i adjunt al cap de la secció militar, va col·laborar amb la resistència francesa contra l’ocupació nazi, en què era conegut pel sobrenom d’Augé, integrat en la xarxa Maurice, dirigida per Manuel Valls de Gomis. Soler va col·laborar a través de les tasques executades a la xarxa d’evasió Borgonya, que formava part del sector Pirineus Orientals. El treball d’aquestes persones va rebre el reconeixement d’altres.

Segons remarca Oriol Falguera, les lectures que es poden extreure d’aquestes persones són moltes. Un exemple de valors humans, tenacitat i defensa de la llibertat i del país. Però, segons el president de la Fundació Reeixida, les rutes també posen en relleu totes aquelles persones que van estar al peu del canó, el 14 d’abril del 1931, quan el president Macià va proclamar la República Catalana. Van ser ells també els qui van tornar quan Companys va proclamar l’Estat Català, el 1934, i són la mateix gent que, al cap de dos anys, ja estava defensant la llibertat contra el franquisme i el feixisme. Segons Falguera, la lliçó, però, no acabava aquí: “El gener del 1939, després exiliar-se a l’Estat francès, en lloc d’estar sense fer res, comencen a tornar a la Catalunya ocupada pel general Franco per treballar per la llibertat, anys abans que els maquis, els comunistes i els anarquistes.” Ara, es treballa buscant acords amb ajuntaments a les dues bandes de la frontera perquè aquests itineraris se senyalitzin i s’expliquin aquests fets adequadament: “Després d’haver trepitjat Portbou, Colera i Llançà, esperem que comencin a veure la llum.”

Unes gestes per reivindicar

Els passadors van començar a salvar jueus que s’escapaven dels nazis, per exemple, el senador francès Tizier, un ministre belga, Maurice Clavel i el ministre francès de la guerra Monteil, entre molts d’altres. Els passadors, que contactaven amb els serveis aliats, també ajudaven a fugir per la frontera soldats nord-americans, britànics i francesos que es volien unir a De Gaulle. I, un cop derrotades les tropes nazis i feixistes a l’Àfrica, van continuar passant informació als aliats que volien fer un desembarcament al continent. La vegetació ha anat amagant molts d’aquests corriols, i en bona part la mateixa història dictada i escrita a l’Estat espanyol pels guanyadors ha enterrat aquest llegat de lluita i sacrifici. Però, segons Oriol Falguera, amb l’arribada de la democràcia tampoc es va fer un treball per recuperar aquestes gestes, de què moltes, això sí, destacades per altres països dels aliats. A Catalunya, tot just ara es comença a descobrir, documentar i difondre tot aquest gran llegat, fins ara amagat en la història. És més: segons el president de Reeixida, tot just dijous passat, les famílies d’aquests passadors van tenir “el primer gest del Parlament; encara falta el del govern”. Queda encara molt camí per fer, però les rutes estan ben marcades.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

L’ampliació del Bloc quirúrgic del Santa Caterina, en marxa a finals d’any

girona

Els campistes de Sant Salvador de Coma-ruga volen més temps abans que desmantellin les cases mòbils

EL VENDRELL
infraestructures

Regants critiquen el repartiment d’aigua al canal d’Urgell

MOLLERUSSA
PALAMÓS

Impulsen un pla de xoc en la neteja de la via pública i la recollida

PALAMÓS
societat

Mor Santiago Dexeus, referent mundial en ginecologia

TORROELLA DE MONTGRÍ

L’ampliació del CAP permet doblar les consultes

TORROELLA DE MONTGRÍ

Un grup d’experts farà propostes per prevenir la violència vicària

BARCELONA

Rebenten set nínxols del cementiri

LA GRANADELLA

El nou CAP de Sant Miquel començarà a fer-se el maig

olot