Societat

crònica

Des de la perifèria de les flors

A vegades és millor allunyar-se una mica per veure millor les coses que ens envolten

Els dies de pluja acostumen a ser més caòtics que els habituals al centre de Girona. La gent corre atrafegada amunt i avall i sembla que tothom està més irascible. Si el mal temps coincideix, a més, amb un esdeveniment important que ja de per si comporta molt de rebombori, com és el Temps de Flors, la cosa empitjora. I si, a l’aigua i al formiguer de persones caminant sota la pluja, s’hi afegeix un accident a hora punta a l’AP-7 que acaba comportant llargues cues de cotxes per entrar a la ciutat, ja s’acaba de col·lapsar tot.

Un dia com aquest, però, pot ser una oportunitat per veure les coses des d’una altra perspectiva. Si s’aconsegueix escapar de l’olla de grills del Barri Vell i es marxa cap alguns barris de la ciutat, el formiguer de gent comença a desaparèixer i el ritme frenètic s’acaba esvaint. Un bon lloc on refugiar-se és el barri de Sant Narcís. Els pocs valents que han decidit sortir del caos del centre s’aixopluguen sota el paraigua com si fossin cargols amagats sota uns bolets que apareixen quan cauen les primeres gotes d’aigua. Tots ells tenen la vista posada al conjunt floral que hi ha a l’entrada de la plaça Assumpció. Segons explica el cartell, el projecte ha estat elaborat per veïns i veïnes del barri, que aquest any han decidit que la composició estigui dedicada a la música, “ja que és un llenguatge universal d’emocions i sentiments”. Ho han representat amb dos ambaixadors de la cultura catalana. Per una banda, s’intueix la silueta de Pau Casals enmig d’un quadre penjat amb cura a un dels arbres de la plaça. Al seu costat, l’acompanya un violoncel i un conjunt de notes musicals que surten de la partitura i es converteixen en ocells. Just al davant, hi ha un piano vell amb flors roses al damunt que fan companyia a una imatge de Victòria dels Àngels, soprano lírica catalana i cantant pionera. “Pobre piano, quedarà tot ben xop!”, exclama una dona que contempla la presentació. “Però queda maco, eh?” I la veritat és que sí: es nota que els que han fet el muntatge coneixen bé l’entorn. A més, el so de la pluja i l’absència de persones amb càmeres que van d’un costat a l’altre ajuden al fet que l’escena encara sigui més poètica.

Si es continua cap al barri de Santa Eugènia, davant del centre cívic de Can Ninetes, hi ha una altra exposició floral. Tot i que aquesta no genera tanta expectació com l’anterior, segurament a causa de la pluja, també té el seu rerefons particular: a través de flors gegants i la combinació de colors vibrants, el projecte vol posar en relleu “la capacitat de superació i la força de la comunitat”. Al seu darrere, en una de les parets de l’edifici, hi ha exposades diverses imatges de plantes en el moment que fan la flor, símbol del “renaixement i la resiliència davant les adversitats.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia