Societat
Voluntaris pel sensellarisme a Badalona
“Vaig veure que hi havia un grup de persones que dormien al carrer i els vaig oferir menjar. Feia el sopar i en vaig fer de més per a ells.” La Marta és una jove que viu a prop de la plaça de la Vila de Badalona. S’ho van menjar tot. És la veu d’una de les moltes persones voluntàries que estan ajudant els usuaris de l’alberg de Can Bofí Vell. El 29 farà un mes que viuen al carrer, a sol i serena.
Aquestes setmanes, s’han sentit més veus. Les primeres, les dels afectats, que demanen un lloc per viure. Són més de quaranta, que es van quedar sense sostre quan es va tancar l’alberg municipal. Un grup d’ells s’ha fet visible dormint a la plaça de la Vila. La Rocío, en Carlos, en César, en Sergio. Tots tenen nom. Tots amb la seva casuística, tenen en comú Can Bofí Vell. Són conscients que un alberg és temporal, però també que s’han estroncat els projectes que hi havia per a cadascun. Hi ha una altra veu que se sent poc o gens: la de les administracions. Que si naps que si cols; no donen resposta. I se senten també algunes veus crítiques del veïnatge del centre que diuen que no els volen allà.
L’altra gran veu que s’ha d’escoltar és la de les entitats. La plataforma Badalona Acull és el paraigua del voluntariat i la protesta. Els fronts de lluita són dos. D’una banda, la reivindicació a les institucions –Ajuntament, Generalitat, Síndic de Catalunya– i les accions públiques per aconseguir més suport social. El segon front és l’atenció directa, l’aspecte que pot passar més desapercebut, però que és imprescindible per a la supervivència: tenir què menjar, que algú els dispensi cures... L’únic vincle que els usuaris de l’alberg mantenen amb l’Ajuntament són les treballadores socials, els seus referents. Fa pràcticament un mes que se’ls va fer fora i no se’ls ha pogut oferir alternativa. No hi ha recursos.
Segurament, la veu que menys se sent és la del voluntariat. Hi ha desenes de persones que han expressat la seva voluntat d’ajudar, conscients que s’ha de trobar una solució definitiva. Badalona Acull ha creat un compte d’Instagram, com una eina de comunicació amb els potencials voluntaris: @decanbofivellalcarrer.
“Volen menjar calent”
Fa unes setmanes, estudiants de Badalona van fer un torneig de bàsquet amb finalitat solidària i Badalona Acull va recollir una tona de queviures. A més a més, els badalonins s’han seguit implicant aportant menjar. Si la Marta en necessita per cuinar, en té a disposició. “Volen menjar calent. Al matí, els escalfo llet; a vegades, és amb galetes o uns sandvitxos. I al vespre, també calent. Intento que participin, que, si poden, comprin cafè, per dir alguna cosa.” De professió és treballadora social, no a l’Ajuntament: “A l’alberg, tenien educadores, tenien integradores, tenien un acompanyament i el necessiten. No tots estan en el mateix punt del procés. Tenien preparats uns vestits a mida, els han engegat al carrer amb el vestit a mig fer.” I tanca: “És una situació de tanta complexitat que només es resol amb un recurs que inclogui sostre i gent treballant amb ells. Per si sols, no se’n sortiran. És impossible.” Des del privilegi seria fàcil jutjar-los i culpar-los.
La Rosa es dedica a la neurobiologia, concretament la biologia humana. També és psicòloga. Des del moment que entra en contacte amb aquesta realitat, decideix col·laborar, com ja ha fet en anteriors ocasions. “Ajudo amb cures físiques. N’hi ha que els han pres la documentació, la targeta sanitària.” Quan acaba de treballar, intenta veure els usuaris de Can Bofí Vell, siguin a la plaça de la Vila o escampats per la ciutat. “És una situació molt complicada.” Hi ha veïns que han empatitzat molt i d’altres que hi són recelosos. I els afectats duen una motxilla pesada. “Abans d’entrar-hi, he traçat pla d’acció per poder ser dins del grup, i ajudar-los tan des del punt de vista sanitari, de cures, com psicològic, sobretot, perquè a vegades el menjar no és suficient.”
“No els estem tractant de manera homogènia, perquè no són tots iguals. Hi ha persones que volen treballar i sortir endavant, però n’hi ha d’altres que no poden. No és que no vulguin, és que no poden!” I remarca: “Quan ho estàs passant malament i et donen ajut i després te’l treuen, és més perjudicial psicològicament que si mai no has rebut aquesta ajuda. De manera que el que els han fet és molt negatiu. Són persones d’extrema vulnerabilitat.”
“Ens sentim interpel·lats a col·laborar”
“La majoria de les 45 persones que s’han quedat sense un sostre estan censades; per tant, són ciutadanes de Badalona i tenen dret a ser ateses pels serveis socials de l’Ajuntament.” És una de les conclusions de la trobada de voluntaris de Can Bofí Vell que es va fer dimecres. Allà es van valorar moltes propostes. Ja n’hi ha una que ha sortit dels afectats: la recollida de signatures per reivindicar la reobertura de l’alberg. Els badalonins responen positivament; també les entitats: el Sindicat de Llogateres de Badalona va fer, divendres, l’assemblea setmanal a la plaça de la Vila, com a mostra de suport.
També hi ha detractors que han dit als voluntaris: “Per què no te’ls emportes a casa teva?” I una persona ho ha fet. La Lourdes coneixia de fa temps un dels usuaris de Can Bofí Vell. Jugaven a escacs al Círcol. Ella i un altre company d’equip han decidit ajudar-lo de la manera més radical: l’han acollit a casa. Aquest primer mes, amb la Lourdes, a Badalona; el següent, amb en Jordi, a Barcelona. La Lourdes explica: “Vam dir: «Si s’ha de quedar al carrer, potser podem fer torns?» Ens sentim interpel·lats a col·laborar. Fem l’acte de solidaritat, però tenim els recursos que tenim i la nostra vida. Tampoc sabem ben bé com entomar la situació, a part de la bona voluntat.” Van dia a dia. La convivència rutlla. Aquest nou company de pis temporal ara té un sostre i fa algun dels àpats a casa, mentre continua una formació i cada vegada està més a prop de l’autonomia. Només li cal un contracte per poder portar la dona i les filles de Casablanca i començar una nova vida. Una oportunitat.
