Societat

La monarquia

Lluís Simon

Al servei de sa majestat

Sal­va­dor Illa actua ja com a dele­gat o gover­na­dor in pec­tore dels Bor­bons a Espa­nya. Aquesta set­mana, a la capi­tal del bal­co­ning euro­peu, Llo­ret de Mar, va mos­trar pre­ven­ti­va­ment la seva ser­vi­tud a la comi­tiva reial en els ano­me­nats Pre­mis Prin­cesa de Girona. Cap con­se­ller del govern català hi va ser, però l’any vinent hi seran tots si ERC fa cas a Joan Tardà i li obre les por­tes de la plaça de Sant Jaume. Quins temps aquells en què el polític repu­blicà can­tava allò de “mort al Borbó”.

No hi ha res més monàrquic a tota la Península que un soci­a­lista amb càrrec. A tots els altres –des de la dreta més ultra fins als mode­rats– se’ls ha vist sem­pre com un apèndix del règim fran­quista que va tenir con­tinuïtat amb el nome­na­ment de Joan Car­les I com a suc­ces­sor natu­ral del dic­ta­dor. Ara bé, els del par­tit fun­dat per Pablo Igle­sias, com a hereus del repu­bli­ca­nisme històric, neces­si­ten de manera cons­tant jus­ti­fi­car la seva sub­missió a la corona.

Illa, ja us ho dic ara, serà un campió mun­dial d’aquesta causa. No només farà tot el que pugui perquè els des­cen­dents de Joan Car­les I vin­guin a “cele­brar” la bona nova de veure un dels “seus” com a pre­si­dent sem­pre que puguin, sinó que anirà a besar-los els peus, les mans i tot allò que cal­gui sem­pre que algun d’ells tre­pitgi la nos­tra terra.

Són aquests els valors repu­bli­cans dels quals tant en sen­tim a par­lar aquests dies? La pri­mera vir­tut d’un repu­blicà, i més a Cata­lu­nya amb la història que arros­se­guem, hau­ria de ser anar con­tra la monar­quia, tots aquells que la defen­sen i els que la volen per­pe­tuar com a símbol del poder dels seus des­cen­dents que ens van sot­me­tre. Una part de l’esquerra cata­lana està a punt de tra­ves­sar aquest Rubicó i lliu­rar el país a un gover­na­dor romà que de tant cami­nar amb el cap cot davant les auto­ri­tats monàrqui­ques aga­farà tor­ti­coli.

Al futur pre­si­dent català se’l veu a venir de mil hores lluny. Aquesta xer­ra­meca del retro­ba­ment sense dir una paraula més alta que l’altra no és res més que l’ope­ració que Espa­nya estava espe­rant des de l’octu­bre del 2017: que Felip VI pugui tre­pit­jar Cata­lu­nya amb tots els honors i que els valents que es mani­fes­tin con­tra ell aca­bin vis­tos com qua­tre eixe­le­brats.

Segu­ra­ment les llàgri­mes de la infanta Helena a Bar­ce­lona 92 es guar­den en un flascó que serà final­ment reo­bert el dia de la gran victòria, quan Felip VI pugui lliu­rar els “seus” pre­mis a la ciu­tat de Girona, l’única que encara se li resis­teix.

Contes de fades

L’operació aquesta de convertir Elionor i Sofia Jr. en unes princeses de conte de fades, en realitat les està transformant en reines de les revistes del cor. Això promet. La majoria de corresponsals a Lloret eren, de fet, d’aquests mitjans. La Casa Reial intenta tenir-ho tot sota control, però el més rellevant per a ells és saber quins o quines són les seves parelles oficioses o oficials. Amb Felip, Cristina i Helena van fer el mateix. Tot i que les revistes més tradicionals passen moments econòmics delicats i algunes ja no publiquen ni en paper, els paparazzi s’han de guanyar la vida i qualsevol imatge és or. Ara mateix les dues noies –una encara és menor d’edat– viuen en una gàbia d’or i amb la llibertat, heus aquí la paradoxa, sota mínims. Els animo a sortir de l’armari monàrquic i viure la seva vida.

Sense dracs i plaga de Cayetanos

Dins la campanya de teòrica promoció de la “princesa” de Girona, aquesta i la seva germana van passejar pels jardins de Santa Clotilde de Lloret al costat d’un centenar de joves marcats tots pel mateix patró: ben vestidets, formals i que no fan ni es fan preguntes, uns Cayetanos de manual. Òbviament, cap de les dues germanes no va respondre a cap pregunta de cap mitjà, ni tan sols els que són afins a la seva causa, i van aprofitar l’entorn dels coneguts jardins lloretencs de Santa Clotilde per encadenar una foto rere l’altra. En aquest entorn s’hi va filmar House of dragons, en què la majoria d’aspirants al tron acaben socarrimats. Però cap drac no va aparèixer, per a bé o per a mal, ni tan sols a l’horitzó.

De Robespierre a Mélenchon

Del triomf electoral del Front Popular a França n’esperem des d’aquí, com a mínim, la restauració d’algun instrument per fer front a futurs líders que vulguin assaltar el poder sense miraments. Quan va guanyar el Front Popular el 1936 a l’Estat espanyol, hauria anat bé alguna amenaça física per evitar el cop d’estat. Observant França, no podem deixar de pensar què hauria passat si la guillotina l’hagués inventat als anys trenta algun polític d’esquerres espanyol. Quants Borbons quedarien a Madrid?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia