Societat

lA Crònica

Gràcies per tot, ’Sé’

La Mos­tra de la Cançó de Taverna de Sant Feliu de Guíxols ha fet trenta anys. Dis­sabte, es va fer la gran can­tada, el punt final dels reci­tals que s’han cele­brat aquest estiu al pas­seig de Sant Pol, al far del port i al pas­seig Rius i Cal­vet. Aquesta edició ha comp­tat amb moments emo­tius, com ara els reco­nei­xe­ments als can­tai­res de l’antiga Colla Jaco­met i als Llops de Mar, pels 40 anys de la seva fun­dació. Un home­natge meres­cut. El reci­tal de dis­sabte va tenir la par­ti­ci­pació de la Colla Jaco­met, dels Llops de Mar, de Peix Fre­git i del can­tau­tor Josep Andújar, en . Un reci­tal, com tots, de luxe. Tots ells el merei­xen aquest reco­nei­xe­ment; com molts altres, can­tai­res i no can­tai­res, que hi han tre­ba­llat durant tres dècades. Però avui, i és meres­cut, cal que ens atu­rem en en . Dis­sabte, se’l va home­nat­jar per sor­presa. Fa més de trenta anys que el conec. Vam coin­ci­dir per pri­mera vegada en una de les mos­tres gas­tronòmiques que es feien aquells anys noranta en una Costa Brava que ja havia can­viat, però que es resis­tia a adme­tre-ho. Unes mos­tres, tot sigui dit, que, per a un peri­o­dista que començava, com jo, ana­ven molt bé per fer un àpat amb cara i ulls. En por­tava una armi­lla i tenia els cabells negres i –espero que no sigui record fals, ja em per­do­narà– arris­sats. En , can­tau­tor, direc­tor de Ràdio Sant Feliu, peri­o­dista curiós i molt tafa­ner, és una peça clau, indis­pen­sa­ble, per enten­dre la tos­su­de­ria per man­te­nir viu el cant de taverna. Sense ell res seria el mateix; segu­ra­ment dife­rent, però no el mateix. Mirant enrere, un s’adona del tre­ball que ha fet, i aquest és ingent. Durant aquests trenta anys, m’he dedi­cat a un dels meus esports favo­rits, aco­llo­nar-lo. Ara, toca posar les coses al seu lloc. Gràcies, . Pel tre­ball que has fet i, també, per aju­dar-me quan començava. Dis­sabte, mirant el con­cert, em sen­tia orgullós que els nos­tres camins hagues­sin coin­ci­dit. El reci­tal d’ahir no és un punt final, però sí un exem­ple d’aquest tre­ball que va començar a cami­nar el 1994, al tea­tre audi­tori muni­ci­pal Narcís Mas­fer­rer. En sem­pre ha dit que la cançó de taverna era una forma de soci­a­lit­zació, comu­ni­cació i diver­ti­ment d’una època en la qual les taver­nes eren punts de tro­bada, espe­ci­al­ment de la gent dels ofi­cis, on s’ento­na­ven cants de tots els gèneres. I, avui, ens cal recu­pe­rar aquests valors per rela­ci­o­nar-nos amb humi­li­tat, huma­ni­tat i aquell punt de picar­dia de tota bona taverna. A mit­jans dels anys noranta, res­ta­ven alguns super­vi­vents que en van ser pro­ta­go­nis­tes des de mit­jan segle pas­sat i que encara van ser a temps de par­ti­ci­par en les can­ta­des. Aquest ha estat el millor home­natge.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia