Societat

Xavier Guix

Psicòleg i escriptor

“Dir a la mainada que els Reis no els portaran res és un xantatge”

“Dient això els ensenyes a fer les coses buscant el resultat, i no a fer-les pensant en els altres o per tenir una actitud positiva”

“Els regals de Nadal hi són perquè ens estimem i els mereixem. S’ha de distingir el que són regals del que són premis i càstigs”

Ser més bo no fa que t’estimin més, que és el que busquen els ‘bonistes’. El que fa és que t’utilitzin més

En el seu dar­rer lli­bre, El pro­blema de ser massa bo, el psicòleg Xavier Guix fa peda­go­gia del que sig­ni­fica la bon­dat i de fins a quin punt es pot dis­tor­si­o­nar i fer-nos més mal que bé. Ara que és temps de regals i que a les cri­a­tu­res els estem dient cons­ta­ment que es por­tin bé o no en tin­dran, és un bon moment per refle­xi­o­nar sobre el sig­ni­fi­cat de ser bo.

El seu lli­bre tracta sobre la bon­dat mal entesa, que ens pot por­tar a ser el que no som. Ho hem de tenir en compte a l’hora de trac­tar amb els infants?
Quan les cri­a­tu­res comen­cen a tenir una certa capa­ci­tat de rao­na­ment es van fent molt amb els guions que els trans­me­ten els pares. Quan els avi­sen que si no es por­ten bé hi haurà cer­tes con­seqüències, s’està fent que el com­por­ta­ment esti­gui con­di­ci­o­nat per allò que s’espera de tu. En funció del teu com­por­ta­ment, rebràs una cosa o no la rebràs. Seràs més esti­mat o seràs menys esti­mat. Una cosa és reforçar un com­por­ta­ment amb un premi, o cas­ti­gar-lo amb una pèrdua de pri­vi­le­gis. Això es fa en qual­se­vol procés edu­ca­tiu. Ara bé, quan ve Nadal, no és el moment d’apren­dre, és el moment dels regals. I els regals no són per pre­miar ni per cas­ti­gar. Són regals perquè esti­mem i perquè ens els merei­xem. S’ha de dife­ren­ciar el que són regals del que són pre­mis i càstigs.
No s’ha de cas­ti­gar mai?
És obvi que l’apre­nen­tatge està con­di­ci­o­nat i es pre­mia, o no es pre­mia, la con­ducta.I hem de tenir en compte que es tracta d’una con­ducta con­creta: no facis allò, no cri­dis, no t’enfa­dis... Estem par­lant de fets con­crets. En canvi, dir “si no et por­tes bé...” o “si no ets bo...” porta a intro­duir dos ele­ments com a guions de vida que no són els millors.
Quins són aquests ele­ments?
El pri­mer és el resul­ta­disme. Si et por­tes bé tindràs bons resul­tats i si et por­tes mala­ment tindràs mals resul­tats. Ense­nyes a fer les coses bus­cant el resul­tat, no pel fet de pen­sar en els altres o per tenir una acti­tud posi­tiva en la vida. I el segon ele­ment, que és el pit­jor, és el guió de vida de la culpa. Pen­sar que si no m’he por­tat bé és que no soc prou bo. Si veig que els pares encara s’enfa­den molt, és per culpa meva. Lla­vors l’infant s’acaba fent càrrec de que si els seus pares estan dis­gus­tats, la culpa és seva. I si a sobre venen els pares i et diuen “si no et por­tes bé, els Reis no et por­ta­ran res”; això és un xan­tatge de pri­mer ordre. S’està gene­rant un bonisme per con­ver­tir-los en per­so­nes obe­di­ents, que seguei­xin les nor­mes, les pau­tes i les regles. Si no les seguei­xen se’ls cas­tiga o se’ls amenaça que no tin­dran cap premi, quan del que es tracta en aques­tes fes­tes és de fer regals, i no de donar pre­mis.
Par­lem de la bon­dat mal entesa que vostè explica en el lli­bre. Es tracta d’enten­dre que ser bo no sig­ni­fica ser un màrtir?
Això mateix. Per enten­dre la con­tra­dicció podríem dir que la mala bon­dat és la capa­ci­tat de fer el bé als altres per­ju­di­cant-se a un mateix. Si ho faig, és un sacri­fici, és gai­rebé fer-se el màrtir. Però sobre­tot és aban­do­nar-se d’un mateix. A poc a poc i sense ador­nar-me’n, cada cop compto menys amb mi mateix. Compto més amb els altres, tot ho faig pels altres... i ales­ho­res em sento incapaç de con­fron­tar amb els altres, de posar límits. I d’això en diem la impos­si­bi­li­tat de dei­xar de ser bo. Quan ho plan­te­ges a deter­mi­na­des per­so­nes et con­tes­ten que no es veuen amb cor de dir que no al seu cap, o de dir a la pròpia mare que no tru­qui tant... No saber posar límits té una con­seqüència que tard i mala­ment s’aprèn: ser més bo no fa que t’esti­min més, que en gene­ral és el que bus­quen les per­so­nes bonis­tes. El que fa és que t’uti­lit­zin més. Per això, els massa bons es quei­xen que tot­hom els pren el pèl, que tot­hom els domina, que tot­hom els car­rega coses i que tot­hom es refia d’ells per a tot... perquè no saben dir que no.
Davant d’aquesta situ­ació, les per­so­nes que se sen­tin iden­ti­fi­ca­des què poden fer?
El que cal fer pri­mer de tot és ser-ne cons­ci­ents. Aques­tes per­so­nes no se n’ado­nen, han natu­ra­lit­zat aquest tipus de per­so­na­li­tat massa bona al llarg del temps.
Té a veure amb el gènere, perquè mol­tes d’aques­tes acti­tuds les rela­ci­ono amb dones abne­ga­des que sem­pre posen al davant els altres
.
Quan trac­tem el tema des del femení, veiem que no només la per­sona és bona sinó que per ser bona es fa necessària, i l’única manera que troba d’acon­se­guir-ho és fer-ho abso­lu­ta­ment tot pels altres. Són les que s’anti­ci­pen a tot, les que sem­pre t’estan a sobre, les que saben què neces­si­tes i fins i tot ho reso­len sense que els ho dema­nis. Estan al cas de tot i fan les coses encara que ningú els ho hi hagi dema­nat. I quan els dius que en rea­li­tat ho fan per elles i no pels altres, s’enfa­den. Cre­uen que fan el millor pels altres, però ho fan a la seva manera. I no és que s’equi­vo­quin o que esti­guin tri­ant mala­ment, sovint l’encer­ten perquè conei­xen molt bé l’altra per­sona. El que passa és que lla­vors l’altra per­sona arriba a la con­clusió que no ha de fer res, pot­ser fins i tot que no té lli­ber­tat per deci­dir. Aquest és el petit matís pel que fa al gènere, tot i que també hi ha homes que actuen d’aquesta manera. És cert, però, que a la con­sulta veiem més casos de dones en aquesta situ­ació.
Com es poden can­viar aques­tes acti­tuds?
A part d’ador­nar-se’n, plan­te­jar-se la importància de, en lloc de ser tan bones, pen­sar a fer el bé. Ser bo no és el mateix que fer el bé. A vega­des per fer el bé has de fer coses dures, això ho saben molts pares: renyar els fills pel seu bé. I el pri­mer bé ens el devem a nosal­tres matei­xos. En segon lloc, dei­xar de donar tanta importància als altres. Als altres, no els impor­tem tant. El ter­cer pas és posar límits, però no reac­tius –he de dir que no, m’hi haig de negar...– sinó en el sen­tit de defi­nir-se un mateix. Tenir clar allò que vull, com vull viure, i qui­nes són les coses amb les quals gau­deixo i les que vull fer. I final­ment estar més con­nec­tat amb els teus pro­pis anhels i cui­dar-te a tu mateix, enmig dels altres.



[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia