“Es pot ser una mestressa de casa i una diva alhora”

Mirando a Yukali el vaig fer a partir de textos que em vam impactar en l'adolescència. Per això, crec que s'hi poden identificar ells, com a persones perdudes. que s'estansituantalmón També crec que agrada al públic adult d'esquerres; els de dretes no volen entrar en conflictes amb la religió, per exemple. A Burgos, vaig provocar, sense pretendre-ho, una discussió a platea entre uns que marxaven i criticaven i uns altres que els increpaven. No he dit mai que sóc només per a adults, però tampoc no he vist cap nen que surti traumatitzat d'una obra meva. Les meves obres no valen per a un pare moralista que dóna al fill una educació tancada.

A Yukali... denunciava que ens estem carregant el món, casa nostra. L'humà no sap escoltar-se i s'autodestrueix. La meva diva vol ser perfecta, com les estrelles de Hollywood (Madonna, Michael Jackson són bons exemples). Necessita que 300.000 persones s'estirin els cabells mentre ella canta. Si segueixes investigant, veus que aquestes persones no estan equilibrades, tenen un conflicte d'infància, han sentit un moment d'abandó i han perdut l'equilibri. L'obra explica en un sol concert la vida d'una persona que vol ser-ho fins al seu final.

Van d'un extrem a l'altre. Com que comencen malament (la infància) acaben malament i dient “però si jo només volia ser estimada”.

S'hauria de veure qui va començar a dir que jo sóc pallassa. Jo faig circ i teatre. Es diu que faig pallasso per a adults, humor intel·ligent. No ho sé. A mi el que em flipa és el cabaret. Hi ha el món de bufó que ataca (com Albert Pla o Leo Bassi) i el del pallasso, que és el que rep patacades. El meu personatge té els dos caràcters. No m'agradaria perdre'ls.

Va sortir sol. És com una evolució. Cada tres anys surt un tema nou. Ara ja no em sento identificada a Yukali, tot i que segueixo fent-ne funcions.

Per a mi una diva és qualsevol persona que vol tocar la divinitat.

Es pot ser mestressa de casa i diva alhora. Es creuen tocats de la mà de Déu.

És voler estar pròxim al cel i fugir de l'infern. Quan s'és divo, no s'accepten les forces terrestres. I això és un problema.

No ets del grup si no portes uns Levy's. Ara, jo no dono respostes, només plantejo preguntes. Jo em pregunto: “Per què les meves companyes de classe es passaven tres hores al lavabo?”, “Per què cal dur sabates de taló si em fan mal als peus?”. No m'he sentit mai propera a aquesta feminitat. El meu personatge, de tan arreglada que vol anar, es converteix en un monstre, en una drag queen. Busco la seva androginitat.

Escolto, penso, llegeixo. M'agraden molt els llibres d'en Punset. Ara, quan vaig acabar el text, em vaig adonar que havia escrit la història de la meva germana argentina (el pare va marxar del país durant la dictadura i va formar una altra família i ella es va sentir rebutjada). No hi ha culpa de ningú. Un pare que pega, segurament va ser agredit de petit. La decisió la té el nen, de voler canviar. Tothom ha de netejar la seva pròpia merda. Que cadascú sobrevisqui com pugui.

No hi crec en la felicitat constant. Crec en ser útil a la gent, ser generós i altruista i no infeliç. La felicitat constant t'aparta dels conflictes reals. Som diferents i infeliços per naturalesa, això ens fa progressar. L'obra, però, té un punt positiu, juvenil. Encara creu que tot és possible. El meu pare lluitava molt quan era jove. Ara als 65 anys, ja no tant.