Societat

La contraportada

Vota Dorian Grey

El meu veí passa una mala època

A Bar­ce­lona queda més diluït, però en ciu­tats més peti­tes, quan ens toca cam­pa­nya elec­to­ral, els car­rers més tran­si­tats se satu­ren de car­tells polítics. Els par­tits pen­gen els seus car­tells als fanals fins que no n'hi caben més, els uns a sobre els altres, com uns des­es­pe­rats, i acaba fent l'efecte que cada fanal és un pal major i cada vorera un veler inter­mi­na­ble que, total, ni du res, ni va enlloc.

Tinc un veí que està pas­sant ara mateix un mal moment amb la seva empresa, i no és l'únic del barri. Dime­cres pas­sat, va bai­xar a veure el par­tit al bar amb els amics i va que­dar-s'hi a cele­brar la lliga. Pas­sa­des les dues va des­per­tar-me una veu del car­rer. Vaig aixe­car-me, vaig treure el nas per la fines­tra i vaig veure el meu veí asse­gut als gra­ons de la porta, par­lant sol amb un car­tell elec­to­ral. “Aquest el conec, eh? És l'alcalde! Que s'ha arre­glat les dents? Què hi fa, aquí, pen­jat? I aquests altres? Jo també us pen­ja­ria a tots: pels peus i de cap per avall, que se us bui­des­sin les but­xa­ques! Què passa? Per què em mireu? Què voleu? L'Ajun­ta­ment ens deu fac­tu­res de fa un any i em dema­neu el vot? D'això, rieu? No ho entenc. I aquests em repre­sen­ten a mi? I una merda. Però de què riuen? Què cony ama­guen?”.

S'ha d'enten­dre que el meu veí passa una mala època i que, a aque­lles hores, el car­rer ja era una pel·lícula de ter­ror. Cares repe­ti­des cin­quanta vega­des, una dar­rere l'altra, de cap a cap del car­rer, som­ri­ent-li i mirant-se'l des de sobre, i ell begut i endeu­tat i amb l'aigua al coll. La pre­gunta “què ama­guen” va fer-me pen­sar en una notícia que havia lle­git a la tarda: s'inves­tiga la vice­pre­si­denta del Par­la­ment Euro­peu per haver pla­giat una part de la seva tesi doc­to­ral. Res de nou; no fa gaire a Ale­ma­nya també va dimi­tir el minis­tre de Defensa pel mateix motiu, haver pla­giat la tesi doc­to­ral. Aquí no arri­bem a tant, vull dir que la vice­pre­si­denta del nos­tre govern no es va pen­jar la meda­lla d'un doc­to­rat, sinó tot just d'una lli­cen­ci­a­tura en psi­co­lo­gia –l'engany ha de ser creïble–. Natu­ral­ment, la nos­tra vice­pre­si­denta no és l'única que ha con­ti­nuat aquest cos­tum que va posar de moda Luis Roldán. Han estat acu­sats d'opti­misme exces­siu amb els currículums Josep Piqué, Fran­cesc Ven­drell, Car­men Chacón... Van denun­ciar al seu moment Ber­nat Soria, minis­tre de Sani­tat, i l'actual can­di­data a la pre­sidència d'Aragó, que pre­su­mia d'una diplo­ma­tura en magis­teri. Cap d'aques­tes cares ha cai­gut, ni de ver­go­nya. Només hi ha un cas, aques­tes elec­ci­ons, del cap de llista d'IU per l'Ajun­ta­ment de Getafe, que ha ple­gat quan s'ha sabut que no era metge, per més que ell digués. Jo penso que, en una escala de men­ti­des, enga­nyar sobre la pròpia per­sona és un pun­tal molt ferm de des­ho­nes­te­dat.

Entenc el meu veí. Al cap­da­vall aca­bava de veure el Barça gua­nyant la lliga. És un tòpic rela­ci­o­nar el fut­bol i política però em sem­bla que bona part de l'èxit del fut­bol és que en la nos­tra fan­ta­sia arriba a repre­sen­tar un joc polític des­pu­llat i sense enganys. S'aga­fen vint-i-dos homes, se'ls envolta de públic, se'ls il·lumina bé i aquí la trampa és força difícil, per l'àrbi­tre i tot.

És massa fàcil, ficar-se amb els polítics quan vénen elec­ci­ons? Bé diuen que és el moment de pas­sar comp­tes. El meu veí va aca­bar fent salts per mirar d'arren­car aquells car­tells elec­to­rals. Vaig des­pen­jar el telèfon i vaig tru­car a la seva dona. Vaig sen­tir el tim­bre del telèfon a la casa del cos­tat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.