Societat

Des del cim del Montgó es veu l'ecosistema dels Països Catalans (I)

DES DE LA TRONA

L'altre dia, una amiga que tinc a Xàbia de noranta anys, Vicenta Soler Ivorra, em va invitar a una olla de blat; ella viu a L'Arenal de Xàbia, La Marina, al País Valencià, amb el seu home, Jaume Ivorra, de 96 anys; viuen a Xàbia des de l'any 1955 quan marxaren d'un llogaret que hi ha entre La Núcia, L'Alfas del Pi i Altea que es diu “El Captivador”, on recentment arran d'una donació de terrenys a l'ajuntament de La Nucía, d'un nebot de Vicenta Soler, s'ha fet una Casa Museu per a conservar el patrimoni ambiental, històric i cultural d'aquells pobles; no n'havia tastat mai d'olla de blat, i fou un dinar deliciós de l'últim cap de setmana de gener d'enguany; em va agradar tant el dinar del dissabte que vaig tornar a sa casa el diumenge per tornar a donar-los les gràcies i els vaig preguntar la recepta per fer-lo quan m'abellira.

Em van dir que calia posar una cullera sopera d'oli per persona, posar carn de vedella, un os i una maneta de porc que s'havia de netejar abans escaldant-la amb aigua bullint, un tros de carn de pollastre; de verdures, una fulla de col trossejada, nap, xirivia, bledes, penques (cardets), creïlla; s'afig la carn de seguida, quan es posa l'oli, sense que estiga calent, després s'afig l'aigua, les verdures i el blat “esquellat” que ha d'estar dos dies a remulla; portava un bolígraf i un llibre de Josep Ferrater Mora “Una mica de tot” que vaig fer servir com a improvisat bloc de notes, els vaig preguntar “esquellar”, ¿això que és que no ho he sentit mai? Em digueren que “esquellar” és matxucar amb un morter el blat per llevar-li la pell o la corfa groguenca que té per sobre el gra recobert de pallús; em digueren que el blat “esquellat” (trimesí o quadrimesí) és el bo per a fer l'olla de blat, que és un plat de la Marina, sobretot dels pobles d'interior de Confrides, Benimantell, però també de La Nucía, L'Alfas, Altea, etc. més a prop de la costa; m'explicaren que el blat ‘trimesí' és més xicotet que el quadrimesí i es diu així en funció de la durada del blat quan es recull, als tres o als quatre mesos, que sol ser el període habitual d'arreplegar-lo i que està més tendre o més dur.

En el diccionari de Joan Coromines es recull el mot “esquellar” del Diccionari Alcover-Moll, on s'especifica que a l'Horta de València (Godella, 1962) ho va veure en uns escrits locals amb el sentit de “moldre l'arrós”; continua Coromines dient que “esquellam” recorda haver-lo sentit a la Cerdanya i diu: “jo mateix ho he usat en algun escrit meu en el sentit de “remor d'esquelles”; també a L'Escala (Empúries), Giner i March ho va anotar amb el sentit de “costellam d'embarcació” (1937), però, potser això és un homònim degut a un creuament de ‘costellam' amb ‘esquena' (dors de la barca capgirada). Esquellard, esquellat, esquellejar, esquelleig, esqueller (1595). Esquelleria, al Diccionari Alcover-Moll; “soroll” que fan totes les esquelles d'un ramat, Vall de Ferrara (Àre, 1933); esquelleram, imprés per a l'IEC, 1920, imagino que deuen usar-lo a Vic o Lluçanes, i devia venir de Mossén Griera, anota Coromines... Ara que ha eixit, Josep Giner, aquest era l'home de Joan Coromines a València i va fer un treball filològic impagable, com destaca un recull assagístic de textos de Josep Giner a cura d'Emili Casanova, va saber combinar magistralment defensa de la unitat de la llengua i la importància de preservar la variant valenciana; perquè és evident que no és més català el que renuncia a la seua manera de dir les coses a la valenciana, rossellonesa, franjera o balear per a dir-ho a la barcelonina; això és uniformitzar, quan el que ens convé i molt és mantenir la força de la diversitat de variants mitjançant un “estàndard” entenedor o diversos parlars d'una mateixa llengua que tinga cura i salve la rica varietat dels nostres mots.

Al meu poble, Benigànim (la Vall d'Albaida) jo he sentit fer l'”esquellot”, en el mateix sentit que diu Joan Coromines que s'utilitza a les terres d'Aragó, a Matarranya, Viu de Campo, Sanegüe i Sallent de Gállego, també a Bielsa li expliquen que usen les esquelles per a fer “esquellots” als nóvios, sobretot a aquelles persones que es casaven majors en segones noces, d'una manera burlesca i denigratòria per riure's, fer ‘escama' i mofar-se. Esquella és la campaneta que porta el bestiar, antigament ‘campana' d'origen germànic (skilla, scëlla), avui ‘schelle' (campaneta); cascavell, esquella, ressonar, sonar, dringar, petar, moure, “skal” (soroll), “schall” (so), ressonància, “verschollen” (perdut, desaparegut); del pala-eslau “klakolu” (campana), protobàltic (“kalkalas”, esquella, car tant els mots balto-eslaus com els germànics vénen de l'arrel pan-indoeuropea KAL/SKAL que significa “fer soroll”, “cridar”, apel·lar, apel·latiu (en grec ‘xalew', itàlic ‘con-caliom' (concilium), bàltic comú KAL, fer soroll, enraonar, xerrar, d'altra banda ‘skalyti', lladrar, skolic, grinyolar).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.