Atrapats pel tren
Portbou. El tancament de les duanes va fer caure la riquesa d'un poble sense especulació que tot i la poca relació institucional amb el veí de l'altra banda de la ratlla, treballa per trencar la solitud i estructurar el futur
Cervera de la Marenda. Els seus habitants se senten com els oblidats de la Costa Vermella i viuen en una mena d'aïllament obligat per l'estat d'unes carreteres que els separa de Portvendres i els apropa a l'Alt Empordà
Els divendres a Portbou hi ha mercat gros. La rambla Catalunya, i el passeig de la Sardana s'omplen de parades de fruites, verdura, música i complements i al poble es viu una festa social i comercial que atrau persones de totes dues bandes de la frontera. Entre d'altres, Giorgette Soler, esposa de Josep Soler, descendent d'un dels presidents del Barça, que aprofita l'arribada dels marxants per comprar tot allò que no troba a Cervera de la Marenda, un poble que viu atrapat pels records. La Giorgette és explícita quan diu:“nosaltres som els oblidats de la Costa Vermella” i recorda, amb enyorança, els temps d'esplendor quan al poble hi havia dotze botigues de comestibles, quatre parades de verdures, dues perruqueries per a dones, dues per a homes, dues fleques, dues carnisseries, i tres cinemes. Avui no queda res. S'han de conformar amb Le Petite Casino, franquícia d'una cadena de supermercats on es pot trobar des de fruita fins a carn, i exerceix com a única botiga de queviures.“Davant d'això –ens diu Giorgette– no els ha d'estranyar que els divendres anem a Portbou, ens hi separen set quilòmetres, deu minuts en cotxe –per anar a Port-Vendres en calen vint-i-cinc– i a part que els preus són més barats, s'hi pot trobar quasi de tot, i a més hi ha una perruqueria.” Parlant amb la gent de Cervera, es veu que el poble està immers en una mena de depressió de què serà molt complicat sortir. A la plaça, l'encarregada del quiosc, que és senyora de Joan Carles Sin, responsable de l'oficina de turisme, ens diu que no corren bons temps i menys aquest any, que ha costat omplir els pocs hotels de la zona.
Duana i ruïna
Al coll de Belitres, l'edifici de l'antiga duana és un espai de ruïna que es pot prendre com la metàfora dels dos municipis en altre temps, units pel tren i la riquesa derivada de l'ample de via, i els tràmits d'exportació que avui han perdut el passat intenten trobar un present sense saber realment què volen ser en el futur. Joan Gubert, antic regidor d'ERC i historiador local de Portbou, reconeix que aquella frontera no s'ha refet de la desaparició de les duanes ni de l'aplicació de l'espai Schengen, i encara Cervera n'ha quedat més malparada “perquè no poden confiar amb la continuïtat del tren, ja que han privatitzat molts serveis i el centre d'especialitats mèdiques ha estat a punt de tancar perquè se'l volien endur a Perpinyà”. Portbou s'ha d'esforçar per trobar el discurs que l'ajudi a trencar l'aïllament i estructuri una proposta de futur. Sense oblidar l'activitat ferroviària, apostant per transformar l'estació en centre de distribució de mercaderies, Gubert creu que hi pot haver una línia de continuïtat amb les accions plantejades a l'anterior legislatura i explica que s'ha d'explotar el fet que el municipi no hagi caigut en l'especulació immobiliària de què han estat objecte la majoria dels pobles de la Costa Brava i que mantingui el caràcter d'indret tranquil i acollidor en què en un entorn ideal pel senderisme i altres activitats vinculades amb la naturalesa, els visitants pugin practicar la filosofia slow, o sentir-se atrets per una oferta cultural que implicaria la recuperació del llegat de l'exili i de Walter Benjamin.
Qui faci la carretera entre Portbou i Cervera, i més ara amb el negre de l'últim incendi que va provocar víctimes i maldecaps, es trobarà com si habités una illa remota tancada entre la muntanya i el mar, amb dues localitats obligades a entendre's però separades per una ratlla política que els eixampla les distàncies. L'alcalde de Cervera Jean Claude Portella, recorda el moment en què es va proposar una aposta de col·laboració institucional que semblava seriosa. Va ser a principis dels anys vuitanta quan es va crear l'Associació Cap de Creus-Cap de Sant Vicenç, plataforma impulsada per l'exalcalde de Llançà, Josep Maria Salvatella, que tenia l'objectiu d'estrènyer els lligams entre els municipis d'un costat i l'altre de la frontera, Cervera, Portvendres, Cotlliure i Banyuls de la Marenda de part rossellonesa, i el Port de la Selva, Llançà, Colera i Portbou, de part altempordanesa. Va ser un intent nascut del voluntarisme i la ingenuïtat que, segons reconeix Portella, va “quedar en bones paraules i poca cosa més, ja que es van tirar endavant molts pocs projectes conjunts”.
La Unió Europea teòricament va esborrar la ratlla, va fer caure la duana, però segons reconeixen les autoritats i les persones consultades, allò va provocar que institucionalment Portbou i Cervera se separaressin encara més. Deixant de banda l'impacte econòmic i demogràfic, no tant sols van tancar moltes agències de duanes sinó que també van marxar els gendarmes, la Guàrdia Civil i la policia la qual cosa va repercutir tant en les escoles com en la vida comercial i social dels dos municipis, i avui hi ha una petita simbiosi, ja que hi ha famílies que viuen al primer poble però treballen al segon –el canvi d'eixos de Transfesa continua donant feina i seguretat– mentre els cerverins tenen a la banda empordanesa el mercat principal.
Vides paral·leles
L'alcalde de Portbou, Josep Lluís Salas, de CiU, assegura que el seu municipi i Cervera han portat vides paral·leles. Si bé als anys seixanta el cens de l'últim era de 2.600 habitants, actualment han quedat reduïts a 1260, mentre que el municipi empordanès que en tenia 1.908, el 1991, moment que es van abolir les fronteres, va baixar fins als 1.301 amb la particularitat que per aquelles dates els de més de 65 anys eren 241, la qual cosa representava el 12,6 % del total; el 2011, el nombre de jubilats va arribar a 379 persones la qual cosa fa pujar el percentatge fins al 29,6 %.
Caminant pels carrers de Portbou no deixa de ser significatiu que a part de veure alguns edificis singulars en estat de precarietat, antics hotels internacionals que amenacen de ruïna, o l'imponent mola de l'antiga caserna de la Guàrdia Civil, també destaquen algunes cases modernistes i que hi hagi botigues tancades sense solució de continuïtat. Abans venien tabac i alcohol, però ara les relacions comercials interestatals no donen per més. En aquest context, mentre l'alcalde de Cervera assegura que el vilatge s'ha salvat de les immobiliàries perquè el terme està protegit per la llei de costes en la bada de mar i la de muntanya a la part de l'Albera i només es pot expandir a la zona de la platja de Perafita, a Portbou, Salas diu que falten places hoteleres: “ningú no s'atreveix a invertir en turisme per treballar dos mesos i aquesta és una tendència que volem invertir.” Vint anys desprès de l'entrada en vigor del tractat de Schengen, Portbou i Cervera de la Marenda, són més petits i pobres. També estan més oblidats. Continuen atrapats pel tren.
