Societat
NÚRIA GISPERT
MEDALLA D'OR DEL PARLAMENT EN RECONEIXEMENT A TOTA UNA VIDA D'ACTIVISME SOCIAL I D'ENTREGA ALS ALTRES
“No he estat al despatx, he anat allà on era la merda”
L'activista social Núria Gispert opina que falten líders polítics capaços de sortir al carrer i buscar fórmules intel·ligents que permetin superar amb imaginació el context actual
Es declara cada cop més partidària d'una Catalunya independent o de cercar una tercera via per acabar amb una situació que entén insostenible
Mestra
Va estudiar magisteri, però mai no en va exercir. Això sí, treia temps de sota les pedres –a vegades dormia només dues hores– per ajudar els seus tres fills en els estudis. Va oferir-los qualitat perquè la seva intensa activitat social no li permetia donar-los quantitat.Jubilada, continua com a voluntària en diferents entitats.
Sensible i ferma, Núria Gispert (la Sagrera, 1936) ha dedicat tota la vida a lluitar per una societat més justa. Com a voluntària, com a militant antifranquista, com a regidora del primer Ajuntament democràtic de Barcelona, com a directora de Càritas... Sempre al costat dels més desfavorits. Sempre somiant un món millor. El 10 de setembre el Parlament de Catalunya li va entregar la medalla d'or, un merescut reconeixement que –no ho dissimula– l'ha omplert de joia.
Vostè explica que el seu pare, metge de família, deixava sota el coixí dels pacients diners per als medicaments. Va ser tot un exemple i ara segur que n'estaria molt orgullós...
Els meus pares van morir molt joves tots dos. Van veure la part clandestina de la meva vida, van patir per una filla que lluitava contra el franquisme. El dia de l'entrega de la medalla estava molt fluixeta perquè m'hauria fet molta il·lusió que poguessin haver vist també la feina feta amb la democràcia.
Ells li van inculcar els valors,
li van despertar la vocació d'entrega als altres?
li van despertar la vocació d'entrega als altres?
A la meva vida hi ha dos puntals claus. Els pares, que em van transmetre els valors de la fe i la solidaritat, i l'escola Jesús Maria, que també em van inculcar uns valors religiosos.
Quan va començar a fer de
voluntària?
voluntària?
Tenia 14 o 15 anys. La Sagrera era un barri perifèric amb molta misèria. Hi havia barraques, gent que vivia sense aigua i llum. Jo pertanyia a la classe mitjana, menjava un tall de carn quan la majoria de la gent no podia. Però el contacte amb aquesta realitat –feia classes a les dones de Can Tunis–, em va fer prendre consciència de les desigualtats i entendre que amb la beneficència no n'hi havia prou, que s'havia de transformar un sistema injust.
Com viu la crisi actual algú que ha batallat en una postguerra tan cruel?
Sempre dic que els que van aguantar tot allò és que tenien una fortalesa impressionant. Després hi ha hagut un malbaratament gran, des dels que han manat fins a l'últim de nosaltres. Sense cap estudi rigorós, ens vam abocar a la construcció... És com pensar ara que el turisme ho arreglarà tot, en lloc d'invertir en I+D, en investigació, que és el que pot acabar millorant la societat.
Té alguna fórmula màgica?
L'única manera de lluitar contra la crisi és culturitzar les persones, fer un ascensor social. El problema és que no hi ha líders polítics, ni a Europa, ni a Espanya ni a Catalunya. Faltaria un Khol, un Adenauer, fins i tot un Felipe González...
I l'Artur Mas?
Se n'està sortint com pot. És intel·ligent. Però ens ha de donar un llibre blanc de les raons del sí, com els contraris a la independència han d'explicar les raons del no.
Vostè és partidària de la
independència?
independència?
Jo m'he anat tornant més independentista. Era més federalista, però l'actitud d'Espanya i el gobierno d'anar collant cada cop més Catalunya m'està fent decantar. Jo no sé si serem independents o trobarem una tercera via, però no podem continuar com ara.
Va dirigir durant sis anys Càritas Diocesana de Barcelona i durant dos anys va ser la presidenta de Cáritas Española. Per què va dimitir?
Vaig ser la primera directora de Càritas Barcelona. No em vaig quedar al despatx. Anava als llocs on hi havia la merda. Vaig trobar unes instal·lacions millors per atendre la gent i també un conveni per als treballadors. A Madrid, en canvi, em vaig trobar amb un mur. Jo crec en la descentralització i les autonomies. Vaig presentar un pla estratègic perquè cada diòcesi es pogués autogestionar i no es va acabar de posar en pràctica.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
