23 de desembre del 1938
L'inici de l'ofensiva al Segre
Capítol 4
El 26 de novembre, Franco havia ordenat atacar Catalunya al més aviat possible. La primera data marcada per a l'ofensiva va ser el dia 10 de desembre però el mal temps va fer que es retardés fins al dia 17 i, finalment, fins al 23, després que Franco refusés una petició del Papa feta pel nunci monsenyor Gaetano Cicognani perquè es respectessin les festes nadalenques.
Els plans d'atac de l'exèrcit franquista consistien a formar dues grans agrupacions de maniobra que es posarien en moviment des de les bases de partida situades en els caps de pont de Tremp i la Baronia (Agrupació Nord), i en el de Seròs (Agrupació Sud). Aquestes dues agrupacions atacarien amb l'objectiu de rodejar les forces republicanes situades davant de Lleida i Balaguer, i que el cos d'exèrcit d'Aragó fixaria durant els primers dies d'ofensiva per evitar-ne la retirada abans que les unitats de les dues agrupacions franquistes completessin l'encerclament.
Els plans del general Vicente Rojo eren absolutament defensius i es basaven en la utilització d'una sèrie de línies successives de defensa ordenades a construir-se a partir del maig del 1938. Aquestes línies eren sis i estaven numerades de l'L-1 fins a l'L-6. No cal dir que l'L-1 era la primera línia de defensa davant de l'exèrcit franquista. En començar l'ofensiva militar contra Catalunya el mes de desembre del 1938, només estaven construïts els sistemes de defensa de les dues primeres línies. La idea de Rojo era la resistència en la primera línia i contraatacs realitzats per les unitats militars situades a la reserva (cossos V i XV manats per Líster i Tagüeña) que, en principi, eren les millors de l'exèrcit popular però que estaven molt desgastades per la participació en la batalla de l'Ebre.
Finalment la matinada del 23 de desembre, l'exèrcit franquista va iniciar l'ofensiva. En el front nord, en el sector de Tremp i la Baronia, les forces republicanes, del XI cos d'exèrcit manat pel tinent coronel Francisco Galán, van resistir l'envestida, ajudades pel terreny abrupte i les sòlides fortificacions planificades pels enginyers militars. Les tropes franquistes que tenien els objectius d'Artesa de Segre –nus de comunicacions clau– i de Pons no van aconseguir momentàniament grans èxits, encara que aquest primer dia van ocupar els pobles de Fontllonga i Vilanova de Meià. Però al sud, en el cap de pont de Seròs, l'atac realitzat per les divisions del Cos de Tropes Voluntàries, formades per soldats italians però també per soldats espanyols i el Cos d'Exèrcit de Navarra, va trencar el front. La concentració d'artilleria va ser extraordinària i, en un front de vuit quilòmetres, es van utilitzar 500 canons. Després de suportar durant tres hores els impactes dels obusos i granades de l'artilleria i la pluja de bombes llançades per l'Aviació Legionària, una brigada de carrabiners, la 179, de la 56a divisió i una brigada d'infanteria de marina van ser desbordades i el pànic es va estendre a una altra brigada de la 16a divisió que cobria la rereguarda. La bretxa va ser important –10 quilòmetres de profunditat per vuit d'amplada– i les unitats franquistes van penetrar-hi ràpidament. Tot el sistema defensiu va quedar desfet i el mateix dia 23 les tropes italianes van arribar fins a l'encreuament de carreteres de Sarroca a Llardecans i Torrebesses, a 16 quilòmetres del punt de sortida, i més al sud les tropes del Cos d'Exèrcit de Navarra, a les portes de Maials. Tres soldats moros del IV Tabor de Regulars van ser afusellats acusats d'haver violat i assassinat dues veïnes del poble, Maria Ballesté i la seva filla, Ramona Otó Ballesté, que estaven soles en un mas. Dissortadament no serien les últimes.
El ràpid avenç va sorprendre el comandament franquista, però encara molt més el comandament republicà, que es va veure obligat a ordenar que els cossos d'exèrcit V i XV, que es mantenien en reserva, i destinats a contraatacar al nord i el sud de l'atac franquista, entressin en combat de manera precipitada i en condicions dolentes. Durant les 24 hores següents l'exèrcit de l'Ebre es va dirigir cap al camp de batalla, i el segon dia de la batalla les principals reserves de l'exèrcit popular ja van entrar en combat i a la defensiva. L'arribada d'aquestes tropes de reserva va ser més lenta del previst, ja que la manca de camions va impossibilitar-ne un trasllat ràpid.
La 3a divisió del XV Cos d'Exèrcit va ser la primera que va arribar a la zona dels combats però a cinc quilometres de la Granadella va xocar amb les primeres tropes italianes, que els van impedir continuar. Al capvespre les primeres notícies sobre l'inici de l'ofensiva franquista arribaven al cap de govern, Juan Negrín, que havia coincidit al Liceu amb el president de la República, Manuel Azaña, i li havia dit que no hi havia novetat al front. Fins entrada la nit, Azaña no va tenir cap notícia del començament de l'ofensiva i en els seus diaris va anotar despectivament: “Aquests homes encara no han après a apreciar els valors dels fets simptomàtics.”
En finalitzar el dia, sense tenir encara tota la informació del que havia passat al front, el cap del Grup d'Exèrcits de la Regió Oriental, el general Juan Hérnandez Saravia, va donar ordres als caps dels cossos d'exèrcit de resistir a qualsevol preu i no retrocedir ni un pam. Aquesta ordre anava acompanyada d'una altra en què especificava que els comandaments que desobeïssin aquestes ordres i fossin trobats culpables de retirar-se sense cap causa que ho justifiqués, fossin sancionats durament. Malgrat que molts comandaments van ser castigats per la seva ineptitud o covardia, això no podia canviar que el balanç final d'aquest primer dia era en conjunt molt negatiu i en el cas del sector de Serós, catastròfic.
