8 de gener del 1939
La 5a columna: l'enemic interior
Els espies franquistespresents arreu
de Catalunya i el sud
de França van ser decisius per al triomf
Només a Barcelona,van aportar dades precises de més de dos-cents punts a bombardejar
Capítol 18
Érem a l'any 1937. Era el segon de l'Alzamiento, la rebel·lió feixista contra la democràcia espanyola que liderava el general Franco. Des de Catalunya, la resposta al cop d'estat havia estat contundent, i el govern del país havia reaccionat amb tota l'eficàcia que permetien els esdeveniments per reconduir amb penes i treballs la reacció revolucionària a l'aixecament militar i canalitzar l'esforç necessari per fer front a un desafiament que feia perillar el somni republicà. El conflicte havia derivat en una guerra en tota regla, amb dos exèrcits enfrontats en una lluita fratricida. La Generalitat, en una acció coordinada pel conseller Tarradellas, havia bastit en un temps rècord una indústria de guerra potent i efectiva en les fàbriques col·lectivitzades arreu de Catalunya.
Tanmateix, els esdeveniments no eren favorables. Els vaixells que portaven d'amagat queviures, subministraments i matèries primeres per a les indústries de guerra i armes per al front eren sistemàticament interceptats i enfonsats en alta mar amb una gran efectivitat per les forces sedicioses. L'aviació italiana bombardejava sense pietat més de cent cinquanta ciutats catalanes i feria de mort l'incipient indústria bèl·lica, a banda de causar milers de morts civils. Com podia ser que els franquistes encertessin a saber quins vaixells calia atacar, quins barris i ciutats calia bombardejar? La resposta, ben simple, es trobava en un element present en totes les guerres i conflictes: l'enemic interior, el col·laboracionista, el botifler, el sipai. Aquell que renegava del seu país i es venia a l'enemic, o aquell que anteposava la seva ideologia a la legalitat democràtica. Amb el finançament del banquer Juan March i el fundador de la Lliga, Francesc Cambó, existia a Catalunya una xarxa de centenars d'espies i informadors que treballaven integrats en el SIFNE (Servicio de Información de la Frontera Norte de España) del general sediciós Emilio Mola i l'advocat i polític barceloní Josep Bertran i Musitu (veure peça), amb centres operatius en diverses ciutats de la Catalunya del Nord, Occitània i Iparralde, a l'Estat francès.
Ni Bonds ni Mata Haris
Els espies i informants franquistes presents arreu de Catalunya i el sud de França van ser un factor decisiu per al triomf definitiu del feixisme a l'Estat espanyol, però no responien a la visió romàntica o hollywoodiana de l'espionatge. No hi trobarem James Bonds ni Mata Haris, sinó gent ordinària i corrent que senzillament informava sobre el que veia al seu voltant. Un votant de la dreta de tota la vida, un membre de la patronal espantat per la revolució anarquista, una dona amb família a la zona dels nacionals o simplement un home qualsevol sense escrúpols venent informació a canvi de diners o articles escassos en temps de guerra. Perfils com aquests són els que es troben en les llistes d'informants i espies trobats al arxius militars espanyols, però també francesos, alemanys i àdhuc soviètics.
“Convindria un segon bombardeig a la fàbrica del carrer Nàpols”, diu amb una precisió esfereïdora un cable conservat als arxius militars espanyols enviat des de Barcelona, que a continuació descriu amb tot detall els efectes del bombardeig anterior, les destrosses causades i el nombre de morts ocasionats.
El 30 d'octubre del 1937 es va rebre a Irun un informe amb mapes detallats de Lleida, amb localització exacta dels edificis més importants: correus, comissaria de la Generalitat, casa del poble de la UGT, estat major de l'exèrcit de l'est, Escola del Treball, etcètera, i es va informar del lloc exacte on hi havia una guarnició de 1.500 homes sense cap defensa antiaèria.
Són només dos exemples de milers de cables, informes i comunicacions xifrades enviades al comandament central de l'exèrcit rebel, i en molts casos directament al mateix Franco.
Des de fora, també
La xarxa d'espies no només feia feina des de l'interior de Catalunya, infiltrats en les forces armades, en les institucions, en els sindicats i en les entitats, sinó que també treballava des de l'exterior, especialment des de les zones frontereres.
Molt intensa va ser l'activitat des de Marsella, on Cambó i March pagaven de la seva butxaca els pisos on s'allotjaven informants i espies, i es feien càrrec de les despeses. Entre aquests informants trobem, per exemple, Josep Pla, que passava les tardes a les cantines del port xerrant i pagant les copes dels mariners i els estibadors, tot obtenint informació clau sobre els vaixells que partien cap a Barcelona amb subministraments i queviures. La seva dona, Adi Enberg, era la secretària personal de l'esmentat Josep Bertran i Musitu. Qui l'havia proposat per aital feina era un altre membre de la xarxa, el periodista Carles Sentís.
El grup també comptava amb elements perillosos, encarregats de l'acció directa, com ara la col·locació de bombes als vaixells al mateix port, o els atemptats perpetrats per atribuir-los als rojos, tesis que eren sostingudes per la premsa francesa de dretes pagada per March, amb l'objectiu de minar el suport de l'opinió pública francesa a la causa republicana.
Un element clau
Es pot qualificar de decisiva la feina dels espies catalans de Franco, la quinta columna, segons la terminologia encunyada pel general Mola per referir-se al suport interior rebut pels franquistes en el seu avanç sobre Madrid el 1936, que se sumava com una cinquena columna a les quatre d'insurrectes que avançaven cap al nord per caure sobre la capital de la República. Només en el cas de Barcelona, van aportar dades precises de més de dos-cents punts a bombardejar, que van causar més de tres mil morts.
