Societat

Aquells dies que “mig Barcelona és a Girona”

“Vessen de forasters.” La situació en aquella

Girona de poc més de 20.000 habitants era caòtica, tal com va deixar escrit a Els darrers dies de la Catalunya republicana un dels fugitius il·lustres que s'hi va hostatjar, Antoni Rovira i Virgili: “La ciutat està enormement plena de gent, que hi acut a carrera feta per totes les rutes i camins. Hotels i hostals, dispeses i pensions i cases particulars vessen de forasters. Als voltants de la població apareixen campaments improvisats. [...] I a cada hora, a cada minut arriba més gent, en automòbils, camions, carros, motocicletes i bicicletes. Arriben també llargues corrues que van a peu. Per carrers i places hi ha rengleres de vehicles que destorben el pas. Soldats, obrers, pagesos, menestrals, funcionaris, polítics, tècnics intel·lectuals. De tot hi ha en barreja confusa.”

El relat de Rovira i Virgili continua dibuixant un retrat precís d'aquells dies:

“–Mig Barcelona és a Girona –diu un amic barceloní. La frase, ja es comprèn, és hiperbòlica. Però no és exagerat de dir que ara conté Girona quatre o cinc vegades la seva població normal. I no són solament els barcelonins els qui van venint, sinó gent de totes les comarques de Catalunya i de totes les regions d'Espanya, les envaïdes i les que estan per envair.”

Per complementar el testimoni d'aquest eminent ciutadà de pas tenim el relat d'una veïna de la ciutat, Teresa Aleixandri (1921-2013), en aquells dies una jove d'encara no 18 anys filla d'una família d'activisme republicà conegut que, passades unes quantes dècades, recordava així la situació: “Vam sentir dir que s'acostaven els nacionals i vam fugir tots cap a les Gavarres, en direcció als Àngels. Els meus pares, que tenien cap a 70 anys, dues de les meves germanes amb els seus marits i un dels meus germans, amb la seva xicota. Vam sortir amb una tartana muntanya amunt i vam fer nit al bosc. Va ploure a bots i barrals tota la nit i vam haver d'aixoplugar-nos sota la tartana i els arbres. Vam continuar fins a una casa de pagès on teníem parents. Al cap d'uns dies, vam tornar a Girona. Vam trobar casa nostra intacta, perquè un veí que no havia fugit (i que el meu pare havia salvat de les ires anarquistes uns anys abans) s'havia dedicat a enganxar cartells a totes les portes del carrer Ultònia, on vivíem, i rodalies. Als cartells, hi deia «Viva Franco! Arriba España!» I els soldats van passar de llarg sense saquejar els domicilis on hi havia aquests cartells a les portes enganxats...”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

urbanisme

El nou POUM perfila com serà la ciutat d’aquí a mig segle

Tarragona
educació

La UPC oferirà el grau de Medicina a partir del 2026

BARCELONA

Reivindiquen l’herència de la gastronomia marinera femenina

roses

L’Escala vol definir un Pla Local de Joventut amb la participació

l’escala
medi ambient

Mataró canvia de lloc els peixos del Parc Central per la sequera

mataró

La UAB aprova un pla per assolir la neutralitat climàtica el 2030

Cerdanyola del Vallès
MEDI AMBIENT

El GironaNat recupera basses pluvials i en crea de noves

girona

Rècord de validacions a TMB coincidint amb Sant Jordi

Barcelona
CELRÀ

Canvien de lloc els concerts de nit de la festa major

celrà