10 de febrer del 1939
La guerra acaba a Catalunya
La 4a divisió de Navarra va prendre Portbou i
va penjar una bandera vermella i groga, símbol
de la victòria franquista
El 13 de febrer,amb
la caiguda de Molló
i el coll d'Ares, es va acabar definitivament la Guerra Civil a Catalunya
Capítol 51
Tal dia com avui, però del 1939, és la data considerada oficialment com el final de la Guerra Civil a Catalunya. La Vanguardia, diari camaleònic com pocs, fidel arma periodística dels vencedors, ho proclamava a les seves pàgines: “La bandera d'Espanya oneja a la frontera. L'illa de Menorca per Franco! Tropes Nacionals en la frontera de França... Tropes Nacionals a Maó. La guerra d'Espanya va culminar ahir en dues grans victòries militars i polítiques.”
La notícia del rotatiu barceloní no feia altra cosa que fer-se ressò del comunicat oficial de guerra del dia 10 que de manera concisa anunciava: “Les nostres forces han assolit victoriosament en el dia d'avui tots els passos de la frontera francesa, des de Puigcerdà fins a Portbou. La guerra a Catalunya s'ha acabat.”
Tot i que era un fet indiscutible que les tropes del general Franco havien assolit la victòria a Catalunya, les restes de l'exèrcit republicà, lluny d'admetre la derrota, van emetre un comunicat lacònic: “Les nostres forces continuen el seu replegament amb un ordre absolut, salvant totalment els seus efectius, material i armament.”
L'estadística, però, constataria que els republicans havien deixat pel camí nombrós material en la batalla de Catalunya, que ara restava en poder dels insurgents: 262 locomotores, més de mil vagons de tren, 2.000 camions, 19 milions de litres de gasolina, 248 motors d'aviació, un submarí i 3.000 metralladores. Tot plegat sense comptar els 97.000 presoners que el nou règim hauria de gestionar en els mesos següents.
La notícia que la guerra havia arribat a la fi a Catalunya va eclipsar parcialment fins i tot un fet tan rellevant per al moviment insurgent nacionalcatòlic que encapçala Francisco Franco com la mort del papa Pius XI.
Crònica d'un final
La 4a divisió de Navarra havia entrat a Portbou entre les dues i les tres de la tarda. En poca estona, la bandera rojigualda lluiria al coll de la Serra, entre Portbou i la població nord-catalana de Cervera. Només mitja hora abans, les tropes franquistes havien ocupat el pont internacional de la Guingueta d'Ix.
Amb les tropes navarreses va arribar a Portbou Ernesto Giménez Caballero, un intel·lectual que presumia d'avantguardista, que havia estat amic de Dalí i Lorca, però que ara es dedicava a lloar les meravelles del falangisme. Giménez Caballero, davant de les astorades tropes va treure un verset per glossar aquell històric moment. Un deliri de guerra com un altre.
També sobre les tres de la tarda, unitats del cos d'Urgell havien ocupat Puigcerdà –ciutat que van haver d'abandonar perquè bona part estava farcida de mines– i un dia més tard entrarien a Llívia. De fet, podrien haver arribat a aquesta població el mateix dia 10, però un oficial francès –el comandant Zwilling– ho va impedir adduint que el Tractat dels Pirineus impedia que més de tres homes armats poguessin passar per la zona neutral. Un xic surrealista.
En realitat, tot i que pràcticament tot el Principat ja era sota control franquista el 10 de febrer la guerra es va allargar uns pocs dies més a Catalunya. No va ser fins al 13 de febrer que es va poder donar realment per conclosa la guerra al nostre país, en el moment que la 53a divisió del cos d'exèrcit d'Aragó va entrar a Molló i va ocupar també el coll d'Ares.
Un país destrossat
El franquisme va ser especialment dur amb Catalunya des del moment que les seves tropes van ocupar el primer poble a les Terres de l'Ebre. Es va produir una persecució política, lingüística i cultural que va vorejar el genocidi, quan no ho va ser clarament. Una persecució exercida en forma d'una repressió sistemàtica que cercava anorrear la identitat del país i de la seva gent. Un dia abans que la caiguda de Catalunya fos un fet, el 9 de febrer, el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques va condemnar un seguit de ciutadans gironins al desterrament, en alguns casos per un període no inferior a vuit anys i en uns altres a perpetuïtat. Un exili forçat. Van ser afortunats, però d'altres acabarien davant d'un escamot d'afusellament o directament apareixerien morts en un marge.
L'acció del tribunal responia a la promulgació de la llei de responsabilitats polítiques que tenia com a objectiu principal perseguir qualsevol defensor o promotor de la República. A aquest efecte es van declarar fora de la llei tots els partits que van formar part del Front Popular i, per tant, totes les persones que van formar part d'aquesta candidatura o n'eren simpatitzants. Era, en el fons, la legalització d'una repressió que s'exerciria a gran escala i sense contemplacions a Catalunya.
Al seu pas pel país, les tropes revoltades havien arrasat el territori, convertint-lo en una terra erma, que res tenia a veure amb el que havia estat tan sols un temps abans. Per bé que hi havia qui insistia a carregar tots els seus mals als republicans, com ara Josep Pla. El mateix dia 10 de febrer, l'escriptor, de manera prou eloqüent, va relatar a les pàgines de La Vanguardia l'escenari que es va trobar quan va tornar a Girona: “Girona és avui un campament. En el cafè Norat, on vam aprendre a prendre cafè, no hi han deixat ni les culleretes. En l'hotel del Centre no hi ha res, no s'hi troba res. Els rojos han destruït la Girona moderna, és a dir, les fonts de vida. La fàbrica de Portabella està feta pols, i tantes altres coses! Girona produeix una impressió tremenda. La Girona de la nostra joventut, la que vam conèixer i estimar tant, tindrà ben aviat un perfil, un esperit, una ànima diferent. Aquest arrasament actual, quines formes de vida crearà amb el temps?”
