Societat

L'anticatalanisme de Coll i la rudesa de Mazo, a Girona

En el cas de Girona, els seus pri­mers gover­na­dors civils van ser mili­tars. El pri­mer, Anto­nio de Cor­rea Végli­son, hi va tenir una estança curta abans del seu tras­llat a Bar­ce­lona i, bàsica­ment, es va cen­trar a implan­tar la nova admi­nis­tració. Pau­lino Coll li va pren­dre el relleu. Tot i que va ser l'únic gironí que va osten­tar el càrrec, es va sig­ni­fi­car per la seva hos­ti­li­tat envers el català en un període que el règim fran­quista va endu­rir la seva repressió. “El patri­o­tisme imposa des­fer-se de la tra­dició quan aquesta minva el pres­tigi de la pàtria” va reblar un per­so­natge que va dei­xar un lle­gat espe­ci­al­ment lúgubre durant el seu man­dat. El va suc­ceir un guàrdia civil, Fran­cisco Díez Ticio, que va tenir un pas dis­cret i aus­ter en el càrrec. Prova d'això és el fet que se'l recorda més per l'anec­do­tari que va pro­ta­go­nit­zar des de la seva pol­trona, com ara quan se li va dedi­car un banc del nou pas­seig –el banc del gover­na­dor– de Sant Feliu de Mar després que decidís cos­te­jar-ne la cons­trucció. La llista de càrrecs la segueix José Fernández Her­nando, falan­gista de fili­ació, però que va inten­tar no remoure sus­cep­ti­bi­li­tats entre la població, espe­ci­al­ment en qüesti­ons iden­titàries. Una manera de fer que queda patent en aquesta expressió seva: “No hi ha cap incom­pa­ti­bi­li­tat entre el con­cepte de nació, con­ce­buda com a uni­tat de destí en el que és uni­ver­sal, i els par­ti­cu­la­ris­mes idiomàtics, cul­tu­rals, jurídics con­su­e­tu­di­na­ris de cada un dels pobles que la inte­gren.”

Capítol a banda mereix el cas del fis­cal Luís Mazo Mendo, que va ser nome­nat gover­na­dor civil de la província el 1945 i no va ces­sar fins al 1956. Onze anys durant els quals va exer­cir les seves res­pon­sa­bi­li­tats amb rudesa, gua­nyant-se l'eti­queta de polític despòtic, cir­cumstància que li va oca­si­o­nar nom­bro­sos con­flic­tes ins­ti­tu­ci­o­nals. No li va tre­mo­lar la mà a l'hora de des­ti­tuir alcal­des, fun­ci­o­na­ris, dele­gats pro­vin­ci­als de la FET i de les JONS, ins­truc­tors del Frente de Juven­tu­des o el direc­tor del diari del règim, Los Sitios, l'actual Diari de Girona. Va prac­ti­car un culte des­me­su­rat envers la seva per­sona, cosa que el va por­tar a pres­si­o­nar perquè diver­ses pobla­ci­ons el nome­nes­sin fill adop­tiu, fins al punt de con­ver­tir-se en el per­so­natge que més títols acu­mula de la demar­cació. Uns epi­so­dis de cor­rupció en la gestió de sal­con­duits van pro­vo­car que Mazo Mendo caigués en desgràcia davant de les auto­ri­tats del règim i fos apar­tat del càrrec el 1956, quan va ser tras­lla­dat a Lleida. Només s'hi va estar dos mesos. Al Vir­rei Mazo Mendo, el mateix que havia lli­gat Girona curt durant més d'una dècada, ja li començava a pesar el càrrec.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.