Societat

Depuració, el ciment d'Espanya

Els militars rebels van donar senyals clars que ells no obririen un parèntesi, com el del general Primo de Rivera, després del qual retornaria la democràcia i la disbauxa lliberal

Que la justíciade Franco seria una
farsa ja havia quedat
de manifest a l'inici mateix del conflicte
L'ànsia depuradora
va arribar a extrems ridículs. També en van ser víctimes àrbitres i esportistes professionals

El gene­ral Emi­lio Mola va amenaçar els pri­mers dies de la guerra: “Qual­se­vol que sigui ober­ta­ment o secre­ta­ment defen­sor del Front Popu­lar, ha de ser afu­se­llat. [...] Cal sem­brar el ter­ror, dei­xar sen­sació de domini eli­mi­nant sense escrúpols ni vacil·lació tots els que no pen­sin com nosal­tres.” La repressió no seria un fet acci­den­tal, sinó el ciment de la Nueva España.

El règim fei­xista va fer una depu­ració gene­ra­lit­zada. Dels fun­ci­o­na­ris, però també dels tre­ba­lla­dors dels ser­veis públics i de les empre­ses pri­va­des; fins i tot dels pen­si­o­nis­tes. Calia fer-hi una neteja a fons. Els de l'adhesió incan­sa­ble serien pre­mi­ats. Els tebis, con­vençuts amb la por. Els des­a­fec­tes, eli­mi­nats. L'his­to­ri­a­dor Borja de Riquer cal­cula que uns vint-i-cinc mil cata­lans van ser vícti­mes d'alguna represàlia.

La llei del 10 de febrer del 1939 –retro­ac­tiva i, per tant, anti­jurídica– fixava les nor­mes per a la depu­ració dels fun­ci­o­na­ris. Una depu­ració, va dir José Maria Pemán –un cons­picu ideòleg del règim–, que no només havia de ser “puni­tiva”, sinó també “pre­ven­tiva”.

L'his­to­ri­a­dor Juan Manuel Fernández Soria explica: “La repressió no sola­ment va ser física, sinó també ideològica i econòmica, i no tem­po­ral, sinó per­ma­nent per des­man­te­llar, des de les seves arrels, tot el que suposés avanç en el progrés social, cul­tu­ral i espi­ri­tual del país.”

El fran­quisme, afirma la his­to­ri­a­dora Con­xita Mir, neces­si­tava crear cul­pa­bles sobre els quals exer­cir un escar­ment col·lec­tiu. En un extrem hi havia, després de judi­cis farsa, l'afu­se­lla­ment de per­so­nes que no sem­pre tenien sang a les mans. Però després hi havia la política gene­ra­lit­zada d'inves­ti­gació,
repressió i depu­ració.

Que la justícia fran­quista seria una burla i una farsa ja havia que­dat de mani­fest a l'inici del con­flicte, quan els revol­tats van acu­sar els fidels a la Cons­ti­tució d'“auxi­liar la rebel·lió”. Per això no ha d'estra­nyar la per­versió legal de les comis­si­ons de depu­ració, on l'acu­sat havia de pro­var la seva innocència.

El març del 1939 es van cons­ti­tuir els pri­mers jut­jats espe­ci­als i jut­ges, un per sec­tor fun­ci­o­na­rial de cada província. Segons la nor­ma­tiva dels ven­ce­dors, un cop alli­be­rada una població els fun­ci­o­na­ris havien d'adhe­rir-se al Movi­mi­ento Naci­o­nal i res­pon­dre un qüesti­o­nari d'acti­vi­tats polítiques i sin­di­cals després del 18 de juliol del 1936, en el ter­mini de 8 dies.

Aquesta decla­ració tenia poc valor. El que comp­tava eren els infor­mes de la poli­cia, la Guàrdia Civil, la Falange, l'Església i el Ser­vei d'Intel·ligència Mili­tar.

Tot­hom havia de pas­sar per la comissió de depu­ració si volia tre­ba­llar. I no era cap tràmit, sinó que es feia una intensa inves­ti­gació de la con­ducta del fun­ci­o­nari des de l'inici de la República i més enrere.

Als fun­ci­o­na­ris que no feien la decla­ració perquè no volien o perquè eren absents, se'ls decla­rava cul­pa­bles d'ofici i eren expul­sats del ser­vei.

Els càrrecs que la comissió impu­tava al fun­ci­o­nari, en els casos que tal cosa succeïa, es refe­rien sobre­tot a les seves idees polítiques, cre­en­ces reli­gi­o­ses i con­ducta moral. Les acu­sa­ci­ons més greus es refe­rien a la pos­si­ble militància en el Front d'Esquer­res o la per­ti­nença a la maçone­ria, orga­nit­zació con­tra la qual, com con­tra el comu­nisme, el 1940 es cre­a­ria un tri­bu­nal espe­cial, l'ante­ce­dent del Tri­bu­nal d'Ordre Públic.

També eren càrrecs greus ser cata­la­nista, sepa­ra­tista o comu­nista, acu­sa­ci­ons que es con­si­de­ra­ven com a sinònims.

La depu­ració va afec­tar fun­ci­o­na­ris que s'havien que­dat al seu lloc de tre­ball sense aten­dre als can­vis polítics. Alguns cops eren vícti­mes de ven­jan­ces per­so­nals o es con­ver­tien en l'ase dels cops perquè el seu supe­rior s'havia esca­po­lit.

A la vista dels docu­ments i dels infor­mes rebuts, el jutge deci­dia la rein­cor­po­ració del fun­ci­o­nari o el cas­ti­gava. Encara hi havia la pos­si­bi­li­tat d'un recurs: més pape­rassa i avals; però al final, si hi havia sanció, anava des del tras­llat forçós fins a l'expulsió del cos.

Ara bé: la tra­moia judi­cial fran­quista era molt com­pli­cada. L'orga­nisme al qual per­ta­nyia el fun­ci­o­nari podia con­fir­mar la pena, reduir-la o aug­men­tar-la. I, després, el gover­na­dor civil, encara podia ins­tar la revisió perquè s'endurís el càstig.

El cos de fun­ci­o­na­ris de la Gene­ra­li­tat va ser un dels més cas­ti­gats. Dels 15.860 que hi havia el 1939, dins dels quals no es comp­ten les for­ces de l'ordre, només 8.000 van roman­dre als seus llocs de tre­ball. Tots els altres van ser donats de baixa.

Als ajun­ta­ments, la depu­ració va ser molt lenta i no va cul­mi­nar fins al 1940. Segons els càlculs de Borja de Riquer, dels 6.497 fun­ci­o­na­ris que hi havia el 1936, ja que els ingres­sats poste­ri­or­ment no van ser reco­ne­guts, es va pas­sar a 5.057 a final del 1940, un 23 per cent menys.

La depu­ració no es va atu­rar en els fun­ci­o­na­ris. Els pro­fes­si­o­nals libe­rals, a través dels seus col·legis, també van haver de pas­sar pel tràngol. Al Col·legi d'Advo­cats de Bar­ce­lona, 58 mem­bres van ser donats de baixa i 36 més van ser san­ci­o­nats. Al Col·legi de Met­ges de Bar­ce­lona, on hi havia 1.700 ins­crits el 1936, 335 van ser donats de baixa per no sot­me­tre's a la depu­ració perquè eren a la presó o a l'exili. D'un total de 3.074 met­ges que hi havia a Cata­lu­nya van ser san­ci­o­nats 560.

També van ser vícti­mes de la depu­ració emple­ats de ser­veis com ara la premsa, la banca, els cor­reus, els fer­ro­car­rils, els tram­vies i el metro­po­lità de Bar­ce­lona, d'on es va expul­sar un terç de la plan­ti­lla.

Als res­tau­rants, els hotels i els cafès, els emple­ats havien de dema­nar permís a la poli­cia per poder tor­nar a la feina. L'ànsia de revenja va arri­bar a extrems ridículs: i així també es van depu­rar àrbi­tres i espor­tis­tes pro­fes­si­o­nals.


L'inici de la dic­ta­dura


Capítol 73



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia