De Voroixílov a San Pedro

Farien bé els habi­tants de Sant Pere Pes­ca­dor de no lle­gir Josep Pla. Si mal­grat tot s'endin­sen en la lec­tura de l'escrip­tor de l'Empor­da­net, farien bé d'adop­tar cer­tes pre­ven­ci­ons si no volen pren­dre mal. Per exem­ple, així és com Pla des­criu aquest muni­cipi de l'Alt Empordà en un pas­satge d'Un viatge frus­trat, un relat de joven­tut inclòs en el volum Aigua de mar, de les seves obres com­ple­tes: “Fem cap al poble. Els car­rers són plens de mos­ques gras­ses i mori­bun­des, que volen entre les cla­pes de sol, espe­rant la fiblada del fred de la mort. Deu ésser l'hora de dinar, perquè dar­rere de cada por­tal hi ha una vaca que bra­mula. Pels car­rers hi ha una con­si­de­ra­ble abundància de fems i de sucs... O apro­xi­ma­da­ment. En con­trast amb la puresa des­til·lada de l'aire de mar, tot fa una olor forta i hor­ri­ble. Les per­so­nes exha­len un efluvi fortíssim. L'olor de la raça lla­tina.”

Pla va escriure això la pri­mera mei­tat del segle XX, en plena Pri­mera Guerra Mun­dial, quan Sant Pere Pes­ca­dor era una con­cen­tració de page­sos, pacífics i anònims, un muni­cipi més, de vida calma i ano­dina, en una Cata­lu­nya que no havia ni ima­gi­nat la cadena d'esde­ve­ni­ments i trans­for­ma­ci­ons traumàtics que viu­ria al cap de pocs anys. Sant Pere era i és un poble més, però el seu cas ser­veix com pocs per expli­car fins a quin punt els habi­tants de qual­se­vol racó de país van patir l'anar i venir d'ide­o­lo­gies que va escom­brar Cata­lu­nya entre el 1936 i el 1939 i, evi­dent­ment, com la impo­sició del pen­sa­ment únic del bàndol ven­ce­dor els va can­viar la vida en allò més bàsic i quo­tidià com és la manera d'ano­me­nar-se i pre­sen­tar-se al món.

Sant Pere Pes­ca­dor havia cata­la­nit­zat el seu topònim amb l'adve­ni­ment de la Segona República. “En les actes muni­ci­pals del gener del 1936 ja apa­reix refe­ren­ci­ada la fórmula cata­lana”, explica Marisa Roig, his­to­ri­a­dora local i arxi­vera de Cas­telló d'Empúries. El mateix any 1936 el poble va viure un canvi de nom, con­seqüència d'un decret de l'octu­bre del 1936 de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya que facul­tava els muni­ci­pis a can­viar de nom, amb previ acord del ple­nari. El decret pre­te­nia orde­nar la febre revo­lu­cionària que es va esten­dre pel país i que esbor­rava qual­se­vol traça de reli­gi­o­si­tat.

Així, tots els pobles amb nom de sant van modi­fi­car la toponímia i el novem­bre del 1936 Sant Pere Pes­ca­dor ja sor­tia refe­ren­ciat en els papers ofi­ci­als com Empori. L'elecció del nom va ser pro­ducte d'un referèndum en què van poder votar els tre­ba­lla­dors sin­di­cats del poble, de 18 a 40 anys, i en què es va poder triar entre 12 opci­ons dife­rents. Empori va rebre 32 vots, Pla de Fluvià, 22, i la menys secun­dada va ser la de Voroixílov, nom d'un comis­sari soviètic, que va rebre un sol vot.

Més o menys revo­lu­ci­o­nari, l'adopció del nom Empori va ser fruit d'un procés democràtic, res a veure amb el que va pas­sar el 10 de febrer del 1939 quan el coman­da­ment mili­tar fei­xista que es va fer càrrec del con­trol de Sant Pere va nome­nar una comissió ges­tora muni­ci­pal que, ipso facto, i per l'“ordeno i mano” dels gua­nya­dors, el pri­mer que va fer va ser retor­nar a la toponímia de con­no­tació reli­gi­osa i, evi­dent­ment, escrita, en llen­gua cas­te­llana. Des d'ales­ho­res, Sant Pere va con­ver­tir-se en San Pedro Pes­ca­dor.

La mateixa diligència cas­te­lla­nit­zant van tenir les diver­ses comis­si­ons ges­to­res muni­ci­pals –diri­gi­des totes per líders fac­ci­o­sos locals– que van anar pre­nent entre final del 1938 i prin­cipi del 1939 en la mesura que Franco ocu­pava Cata­lu­nya. San Pedro ofe­nia les ore­lles d'aquells que, amb més o menys mos­ques, més o menys revo­lu­ci­o­na­ris, sem­pre havien par­lat en català, però encara van ser més con­tra natura, o con­tra llen­gua –que al cap i a la fi és el mateix–, can­vis com el de San Qui­rico de Besora en comp­tes de Sant Quirze de Besora, a Osona, o Santa Leo­ca­dia de Algama en comp­tes de l'alt empor­da­nesa Santa Llo­gaia d'Àlguema, o la con­versió de Vic en l'arcaic i espa­nyo­lit­zat Vich.

El règim fei­xista no en va tenir prou amb els can­vis de noms dels muni­ci­pis. La cirur­gia va ser total i va arri­bar també a les artèries dels pobles i ciu­tats i a les pla­ques dels car­rers. En aquest cas el canvi va anar per fases i no es va dei­xar res per verd. Encara el 1950 es van per­se­guir aquells ajun­ta­ments que no havien ofi­ci­a­li­tat el seu nomenclàtor.

A la Vich fran­quista, tal com explica l'arxi­ver Fran­cesc Roca­fi­guera, aca­bada la guerra es va tor­nar a la deno­mi­nació cas­te­llana dels car­rers i per acord muni­ci­pal es va optar per bate­jar la plaça de la República amb el nom de plaza Mayor o la plaça dels Màrtirs com la plaza de los San­tos Márti­res.

No en tenien prou, el 1950 i amb motiu de l'actu­a­lit­zació del cens de població, la direcció gene­ral d'Estadística va dic­tar una ordre que es va com­plir a tot l'Estat i a Vic va tenir com a con­seqüència l'apa­rició en el nomenclàtor de la plaza del Cau­di­llo o el paseo de José Anto­nio. A Man­resa aquell any també es van fer can­vis al nomenclàtor “per impe­ra­tiu patriòtic”.

La gran Bar­ce­lona, evi­dent­ment, no se'n va sal­var; es van reti­rar estàtues cata­la­nis­tes, es van eri­gir monu­ments fei­xis­tes i es van reba­te­jar car­rers, com la llarguíssima Dia­go­nal con­ver­tida en la ave­nida del Gene­ralísimo. Però crida l'atenció que durant el llarg hivern del fran­quisme pogues­sin sobre­viure al cor de l'Eixam­ple els car­rers que evo­quen la geo­gra­fia dels Països Cata­lans i la corona cata­la­no­a­ra­go­nesa –València, Mallorca, Aragó, Pro­vença...–, les prin­ci­pals ins­ti­tu­ci­ons del país –de la Dipu­tació, Con­sell de Cent...– o fets i per­so­nat­ges que for­men part de l'uni­vers cata­la­nista, com per exem­ple Casp, Ari­bau, Ausiàs March i Mun­ta­ner.