Societat

L'Església va legitimar el règim

El nou règim va involucrar l'Església al seu aparell, una institució que sense cap dubte es va posar al costat dels vencedors i, amb ànim de venjança, va represaliar els vençuts

Vidal i Barraquer
i Isidre Gomà, tots dos
de Tarragona, van ser
la cara i la creu
de l'Església franquista
La culminació
de la simbiosi entre Estat i Església catòlica
va quedar firmada
el 1953 amb el concordat

L'Església catòlica es va posar, sense cap mena de titubeig, al costat del règim, al qual va donar legitimitat i que, alhora, la va legitimar i li va donar el control absolut de la moral i l'educació del poble. Un cop Franco va haver guanyat la guerra, el que estava bé i el que estava malament ho dictava l'Església. Explicava el monjo de Montserrat Hilari Raguer: “L'Església va atiar el foc de la venjança. Només va ser sensible al sofriment d'una part de les víctimes, les seves. En canvi, no va tenir cap compassió cap a les altres víctimes. En moltes ocasions, un simple certificat d'un capellà era suficient per anar a la presó, perdre el treball o ser condemnat a mort.” L'Església es va venjar dels seus morts i va establir una repressió forta, similar a la militar. Franco era Caudillo per la “gràcia de Déu” i entrava a les esglésies sota pal·li. L'Església, amb mà de ferro, recuperava el poder perdut amb la República.

La Constitució del 9 de desembre del 1931 havia establert que l'Estat espanyol no tenia religió oficial, que les confessions religioses tindrien una llei especial que en regularia les activitats i un registre al Ministeri de Justícia per a aquelles que fossin aprovades, que haurien de presentar comptes anualment. Es reconeixia a les esglésies el dret d'ensenyar les seves doctrines en les institucions pròpies, sota la inspecció de l'Estat. El 1932 la Segona República Espanyola va dissoldre la Companyia de Jesús, el mateix any s'aprovava la llei del divorci i un decret secularitzava els cementiris parroquials. El 1933 el papa Piux XI es va queixar i el govern va dur a terme una contrarèplica amb la llei de supressió del pressupost de culte i clerecia. “La revolta del 6 d'octubre del 1934 a Catalunya –proclamació de l'Estat Català pel president Lluís Companys– [...] havia deixat un rastre de violència”, explica Joan Bada a Història del cristianisme a Catalunya. I segueix: “Després de les eleccions del 36 a tot Espanya foren assaltades 36 esglésies i es produïren 106 intents d'incendi, però els incidents no arribaren a Catalunya, per la qual cosa es creà el mite d'un cert oasi, que va fer més dramàtica la persecució posterior.” Segons Bada la persecució posterior parla del 30,4% del clergat català (1.500 persones) assassinat, a més de 896 religiosos i religioses.

L'Església catalana va sortir de la guerra fratricida doblement mutilada per la persecució i el fet de ser malvista pels vencedors a causa de la catalanitat i la seva independència. Recordem que el bisbe de Tarragona Vidal i Barraquer es va oposar al cop d'estat i es va haver d'exiliar. Fora Vidal, els bisbes espanyols (a excepció dels de Barcelona i Lleida, que havien estat assassinats, i el de Vitòria, exiliat) van firmar la Carta colectiva de los obispos españoles (1 de juliol del 1937). La carta va ser promoguda pel cardenal arquebisbe de Toledo, Isidre Gomà (de l'Alt Camp i contemporani de Vidal i Barraquer), que dirigia l'Església espanyola des del 1933, i legitimava l'aixecament militar com a remei únic en vista de la imminent revolució marxista, que posava en perill la continuïtat de la fe cristiana i de la pràctica religió catòlica, i s'enaltia el Movimiento com a única solució per garantir la justícia i la pau.

L'ocupació de Lleida el 3 d'abril del 1938 per les tropes franquistes va comportar la derogació de l'Estatut de Catalunya i de tota la legislació republicana, considerada anticatòlica, com s'anava fent a tots els territoris a mesura que eren ocupats, explica Joan Bada. A partir d'aleshores tots els bisbes (a Catalunya hi van posar, sobretot, bisbes no catalans) havien de ser nomenats amb la intervenció del cap d'estat, Franco.

El règim franquista va involucrar l'Església al seu aparell: presència de prelats a les Corts (1942), al Consell d'Estat (1942) i al Consell de Regència (juliol del 1947), i, en contrapartida, presència d'autoritats civils i militars en els actes de l'Església del tipus que fossin, existència de consiliaris en tots els esglaons del sindicat únic, ensenyament del catecisme i de la religió en tots els nivells de l'ensenyament, restabliment del pressupost de culte i clerecia.

El Fuero de los españoles (1945) establia: “La professió i pràctica de la religió catòlica, que és la de l'Estat espanyol, fruirà de protecció oficial.”

La culminació de la simbiosi entre Estat i Església catòlica va quedar firmada el 1953 amb el concordat. L'Església catòlica es convertia en Església d'Estat i proclamava que, sent l'única religió de la nació espanyola, fruiria de tots els drets i prerrogatives de conformitat amb la llei divina i el dret canònic. El monument simbòlic de l'aliança va ser el Valle de los Caídos.

A partir del 1951 (a Roma es va fer el I Congrés d'Apostolat Seglar, que, segons Ramon Sugranyes, “buscava desencarcarar l'Església i va acabar gestant l'ambient preconciliar”), després de la vaga dels tramvies de Barcelona i dels primers conflictes universitaris contra el règim, va començar a néixer de manera tímida una Església alternativa. Era quan el catolicisme europeu començava a influenciar. A França, per exemple, sorgien, fruit de l'impacte de la finalització de la Segona Guerra Mundial, els capellans obrers i l'anomenada “nova teologia”. Amb la influència francesa a Catalunya naixia la JOC i l'ACO, l'editorial Nova Terra (1957) i l'editorial Estela (1958). I van començar a sorgir revistes com ara L'Infantil (1951) –que després es convertiria en Tretzevents (1973)–, Qüestions de Vida Cristiana (Montserrat, 1958), Serra d'Or (Montserrat, 1959), Criterion (Caputxins, 1959), Cavall Fort (bisbats de Vic, Girona i Solsona, 1961), El Ciervo (1951) i Oriflama (1966). Una altra via de penetració del catolicisme europeu a Catalunya, recorda Joan Bada, “van ser els seminaristes o preveres acabats d'ordenar que els bisbes enviaven a estudiar a les universitats de Lovaina (Bèlgica), París i Roma”. I aleshores, el 1962 Joan XXIII va inaugurar el Concili Vaticà II. L'Església espanyola i el règim van quedar en evidència. Començat ja el concili, l'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, denunciava a Le Monde el règim franquista, que va fer obrir els ulls al món.


L'inici de la dictadura


Capítol 83



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Espanya supera els 5 milions de contagis de Covid-19

Barcelona

L’EMA avala la tercera dosi de la vacuna de Moderna

Brussel·les
El Temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Dia assolellat

Barcelona

El govern es compromet a “enfortir” els cossos d’emergència i de prevenció en un context de canvi climàtic

Barcelona

Dotze passatgers pateixen contusions per la topada d’un tren amb un arbre caigut a les vies entre Sils i Caldes

Barcelona

Entitats pel dret a l’habitatge demanen al govern espanyol que retardi l’aprovació de la llei perquè és “insuficient”

Madrid

Salut inicia la campanya de vacunació de la grip

Barcelona
El temps
Servei Meteorològic de Catalunya

Núvols al nord-est

Barcelona

El Manga Barcelona posarà a la venda més entrades després que s’esgotessin en menys d’un dia

BARCELONA