Clandestins obligats

L'Ama­dou Barry és de Koun­dara (Gui­nea Conakry), una ciu­tat ama­gada entre l'Alta Casa­mance i el parc natu­ral del Niokolo-Koba, una terra al límit, en què els ful­bes han vist com les fron­te­res de Mali, el Sene­gal i Gui­nea Conakry tren­ca­ven famílies i divi­dien els pobles. Tot i que les estadísti­ques del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal recu­llen que Conakry ha superat la deses­ta­bi­lit­zació pro­vo­cada per l'intent de cop d'estat del 2011 i camina cap a l'esta­bi­li­tat –el 2012 li va con­do­nar un 66% del deute extern–, no feia gai­res anys que allà es vivia incer­tesa i des­es­pe­ració. L'Ama­dou explica que estava can­sat d'aque­lla terra dura, sense futur, i va ser així com l'estiu del 2007 va deci­dir mar­xar a l'Europa rica, que teòrica­ment brin­dava segu­re­tat i opor­tu­ni­tats.

Va dei­xar Koun­dara, i va ini­ciar un viatge que el va por­tar a Yoff, un barri de Dakar, on les aco­lo­ri­des bar­ques dels pes­ca­dors es bar­re­gen amb les cabres que men­gen a la platja, i allà va espe­rar l'opor­tu­ni­tat d'entrar a l'Estat espa­nyol. A mit­jan agost l'Ama­dou va pujar a una pas­tera i, després de deu dies de tra­vessa infer­nal, va arri­bar a Tene­rife: “Vam patir tanta set, estàvem tan espat­llats que en tocar terra ens van inter­nar en un cen­tre de salut.” Després de les cures d'urgència, i com que era menor –tenia setze anys–, el van inter­nar en un cen­tre a Tegueste espe­ci­a­lit­zat a aco­llir joves immi­grants. Allà, a part d'apren­dre espa­nyol, li van ense­nyar els ofi­cis de paleta i pin­tor, que l'havien d'aju­dar a afron­tar el futur amb garan­ties. Al cap d'uns mesos, el van trans­fe­rir a Segòvia. La junta de Cas­te­lla i Lleó s'havia impli­cat en el pro­jecte i li van reforçar el domini de l'espa­nyol, li van ense­nyar informàtica, li van donar els papers que lega­lit­za­ven la seva situ­ació a l'Estat i el van tute­lar fins que va com­plir divuit anys, quan en arri­bar a la majo­ria d'edat el van dei­xar al car­rer. Es va tro­bar amb una tar­geta que li donava un any de permís de tre­ball i residència, i com que li havien dit que a Cata­lu­nya hi havia feina, va enfi­lar cap a Albesa (Lleida), on al cap de tres mesos se li va aca­bar el con­tracte i no va tro­bar altra sor­tida que anar a Jaén a fer de jor­na­ler. L'experiència va durar tretze dies.

Li tocava reno­var papers i va tor­nar a Lleida, on havia esta­blert la residència. Li van donar un any més de marge. Era el 2010. Llui­tant con­tra el rellotge i amb l'espasa de Dàmocles pen­jant sobre el cap, sabia que havien can­viat les lleis i que, si no el con­trac­tava ningú, podia per­dre la docu­men­tació; l'Ama­dou, doncs, va dedi­car totes les hores i tots els dies a bus­car ocu­pació. No va tenir sort. Un any després, la tar­geta li donava la residència però no l'auto­rit­zava a tre­ba­llar. El dia que el vaig tro­bar, l'acom­pa­nyava el seu amic Sou­ley­man, també fill de Koun­dara, que també va arri­bar en pas­tera quan era menor, també for­mat a Tene­rife i a Cas­te­lla, també amb permís de tre­ball i residència, i com ell, en arri­bar a la majo­ria d'edat, expul­sat del cen­tre de for­mació i, com ell, s'havia vist obli­gat a bus­car-se la vida entre la crisi i la des­es­pe­ració.

En un dels racons del Barri Vell de Girona, en Sou­ley­man i l'Ama­dou, aco­llits tem­po­ral­ment a La Sopa –una ins­ti­tució que sopluja els més des­pro­te­gits de la soci­e­tat–, eren cons­ci­ents que la manca de feina els havia dut a l'exclusió. “Per què –es pre­gun­ta­ven– ens van donar papers, van voler que aprenguéssim un ofici, ens van ense­nyar informàtica i espa­nyol, i ens van donar els diplo­mes cor­res­po­nents, si ara la nos­tra tar­geta recull que, si ningú ens fa un con­tracte, no la podem reno­var? Una llei injusta ens ho ha fet per­dre tot. Sense tre­ball, sense men­jar, sense futur, ni ens dei­xen estar aquí ni podem tor­nar a casa. No hem comès cap delicte, però hem de viure com a il·legals, men­gem quan podem, hem hagut de dor­mir al car­rer. Som clan­des­tins obli­gats i això és dur, molt dur.”