Crònica d'un centenari a Silla
DES DEL BELL MIG DE LA PLAÇA
El 2 de novembre de 1914, dia de les Animetes Santes (encara no s'estilava el Halloween), es va inaugurar el Cementiri Nou sobre el camp conegut com el Garroferal de Mina. Estava tan distant de la plaça (2'25 quilòmetres) que la gent protestava perquè no podien acompanyar els difunts fins la tomba, trencant-se així el costum tradicional d'acomiadar el dol al mateix cementiri, havent d'aturar la comitiva al carrer Moreral.
L'excusa oficial va ser una llei de 1888 que obligava a traslladar els cementiris almenys a un quilòmetre de la població. L'Ajuntament ho justificava així: “Para evitar, que en el caso de invadirnos alguna epidemia, tuviera que suceder lo que sucedió durante el Cólera de 1885, de tener que hacinar cadáveres a montones en las sepulturas por falta de terreno, y rociarlos con cal para evitar en su descomposición emanaciones perjudiciales para la salud...” Però també obeïa a un tema de favoritisme, en haver adquirit els terrenys a un destacat coreligionari per un preu superior al que corresponia a la terra de secà.
El projecte, redactat per l'arquitecte Lluís Ferreres, va ser a requeriment de la Junta Local de Sanitat, presidida pel metge titular D. José Miñana Giner. Fou aprovat en 1901 durant l'alcaldia de Vicent Carbonell Mompó, la qual cosa indica que les obres es van ajornar almenys durant 12 anys. Ocupava una superfície de 8.877'88 m2. Comprenia una capella, sala d'autòpsies, dipòsit, l'habitació del conserge i del capellà, ossari, el panteó dels eclesiàstics i un recinte lateral per a cementeri civil. Preveia 620 nitxols a les parets laterals, de cinc fileres d'alçada, amb un càlcul de 110 soterraments anuals, dels quals, 88 anirien en foses excavades a terra i 22 als nitxols. Açò sumava una autonomia aproximada de trenta anys. El pressupost de contractació ascendia a 14.966'28 pessetes.
Aquest, substituïa l'anterior ubicat junt a l'Hort del Satisfetxo. Fou inaugurat l'any 1854, però prompte va quedar insuficient degut a les set epidèmies de còlera morbo que arrabassaren la població en la segona meitat del segle XIX. Però tampoc va ser el primer, ja que substituïa el fossar medieval que durant segles oupava l'actual Plaça del Mercat Vell.
El nou cementiri no aportava cap element de rellevància, ni arquitectònic ni decoratiu; les tombes les pintaven de gris amb una orla negra emmarcant el nom i la data, ja que només els rics podien permetre's una làpida de marbre amb el seu retrat. Però hi ha dues excepcions incorporades posteriorment: La primera és el Panteó de la Catarra, situat en lloc privilegiat al bell mig del recinte. Projectat per l'arquitecte Emili Ferrer Gisbert, és de traça monumental, doncs s'eleva sobre un basament de carreus de pedra en planta de creu grega, amb l'entrada guarnida per dues columnes coronades amb capitells jònics, les quals suporten el frontó triangular d'estil neoclàssic. Va ser voluntat de Dolores Ivorra Giner, la Catarra, qui va costejar les 32.000 pessetes del pressupost. Va ser inaugurat el 31 d'octubre de 1919.
El segon en importància és el Panteó del Notari, un encàrrec del notari Tomàs Català Serra (Gandia 1858 - Silla 1941) a l'arquitecte Josep Manuel Cortina, considerat com un dels més importants del modernisme valencià, caracteritzat per una arquitectura imaginativa i de gran fantasia. Va ser edificat durant la dècada de 1930. De planta rectangular, ocupa la cantonada sud-oest del cementiri mantenint-se alineat amb la resta dels nitxols, la qual cosa oculta la seua volumetria. Des del punt de vista arquitectònic, la façana mostra un estil eclèctic on es barregen formes modernistes i orientalitzats, com les arquivoltes que cobreixen l'entrada, els pinacles del remat superior i la forja de ferro de la porta. I als laterals, dues columnes cilíndriques amb capitells completen aquest original decorat.
En 1939 també edificaren el Panteó dels Caiguts, els del bàndol “nacional”, oblidant de manera miserable els “altres caiguts” afusellats i soterrats a la fosa comuna de Paterna...
Com tots els cementiris, a més de representar un espai respectuós, també podem fer-lo servir com una font històrica, sobretot en el seguiment dels llinatges locals. La visita, després d'una passejada a peu, sempre resulta emotiva i gratificant, per aquesta raó cada vegada està més concorregut, llàstima que la ruta d'accés no estiga adaptada amb un carril exclusiu per als vianants, flanquejat amb arbres d'ombra i algun que altre banquet.
