Societat

De cuidador a cuidat

La Fundació Jubert Figueras compleix 10 anys donant sostre i ajudant anímicament les famílies amb pocs recursos que tenen cura d'un malalt lluny de casa

El principal objectiu és arribar a cobrir la gran llista d'espera

“Sense ells m'hauria quedat a dormir a l'hospital o hauria tornat a les Canàries”

L'entitat té set pisos
a l'àrea metropolitana i aquests anys ha acollit
més de vuit-centes famílies

Quan algun fami­liar con­trau una pato­lo­gia greu se li des­ti­nen, com és lògic, totes les aten­ci­ons. En aques­tes situ­a­ci­ons, però, es crea una figura que molts cops s'oblida: la del cui­da­dor. Amb la intenció de no subes­ti­mar aquests fami­li­ars, que, a més, en alguns casos estan a quilòmetres de casa seva, la Fun­dació Jubert Figue­ras (FJF) fa una dècada que els sub­mi­nis­tra pisos pro­vi­si­o­nals i suport psi­cològic perquè no se sen­tin sols. Les per­so­nes que acce­dei­xen a l'ajuda tenen sem­pre man­can­ces econòmiques que els impe­dei­xen poder pagar, per exem­ple, un hotel.

Actu­al­ment l'enti­tat dis­posa de set pisos –tots aquests en l'àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona– i en aquests 10 anys han aco­llit més de vuit-cen­tes famílies. Tal com explica la direc­tora exe­cu­tiva de l'FJF, Paola Jubert, tot i el gran nom­bre d'allot­jats “la llista d'espera con­ti­nua sent molt llarga”. És per això, que el pri­mer objec­tiu és “cobrir par­ci­al­ment les neces­si­tats que tanta gent té”. Fer-ho total­ment és “difícil­ment assu­mi­ble”, ja que les sol·lici­tuds doblen les famílies aju­da­des.

Cui­da­dors i malalts pro­ve­nen de llocs diver­sos, des d'altres punts de la geo­gra­fia cata­lana (40%) fins a qual­se­vol altra comu­ni­tat autònoma (60%). Les Bale­ars i les Canàries són les zones de l'Estat espa­nyol on més famílies s'han bene­fi­ciat del ser­vei de la fun­dació.

Pre­ci­sa­ment de Las Pal­mas van arri­bar la Yeni i en Nakor el juliol d'aquest any. Mare i fill venien a Cata­lu­nya per poder entrar en la llista d'espera de tras­plan­ta­ments de fetge. I des del pri­mer dia aquí, la fun­dació ja els va poder allot­jar en un pis molt pròxim a l'Hos­pi­tal de la Vall d'Hebron. Els ser­veis assis­ten­ci­als cana­ris s'havien posat en con­tacte amb l'orga­nit­zació cata­lana i quan aquesta va tenir lloc van tra­mi­tar ràpida­ment el viatge.

“L'espera va ser el més dur”, diu la Yeni. Parla en pas­sat perquè el 15 d'octu­bre els van tru­car de la Vall Hebron a la una de la mati­nada per dir-los que tenien un fetge. Cor­rents van anar a l'hos­pi­tal i l'ope­ració no va tenir com­pli­ca­ci­ons. Ara, amb en Nakor (d'un any) per­dent el color groc de la pell i donant la ben­vin­guda, per fi, a cabells i ungles for­tes, la mare pot asse­gu­rar que després de qua­tre mesos d'espera “el pit­jor ja ha pas­sat”. Les revi­si­ons set­ma­nals, per ava­luar-ne l'evo­lució, són l'últim pas abans que puguin tor­nar a la seva veri­ta­ble llar, d'aquí a un mes i mig.

Veient com la tem­pesta ja ha pas­sat i com de mica en mica va arri­bant la calma, la Yeni pot reconèixer què hau­ria pas­sat sense la fun­dació: “M'hau­ria que­dat a dor­mir a l'hos­pi­tal o me n'hau­ria tor­nat a les Canàries.” Pel seu compte no hau­ria pogut pagar-se un pis o un hotel. Li ha que­dat clar: “Aquí tot és molt car.” Gràcies a l'FJF, fins i tot han pogut venir l'àvia, el pare i la ger­ma­neta d'en Nakor els últims mesos.

El suport fami­liar és impor­tantíssim per a malalts i cui­da­dors, però molts cops, ja sigui per distància o per mala­vi­nen­ces, no es pot donar com es vol­dria. És per això que la fun­dació, a través dels seus tre­ba­lla­dors i volun­ta­ris, els dóna suport psi­cològic i els ajuda a tirar enda­vant. Com diu la Marta, tre­ba­lla­dora social de l'enti­tat: “És molt com­pli­cat des­con­nec­tar del pro­blema quan els teus dies giren al vol­tant seu.” En el cas de la Yeni, aques­tes últi­mes set­ma­nes acom­pa­nyada de sa mare, l'únic que fan des de fa qua­tre mesos és estar pel seu nen.

Un altre punt de suport que la mateixa fun­dació afa­vo­reix és el que es donen les per­so­nes que com­par­tei­xen pis entre elles. Els pro­ble­mes de con­vivència des­a­pa­rei­xen i, des del prin­cipi, aflora un clima d'ajuda mútua. “Es creen vin­cles que duren més que les malal­ties, en alguns casos després de dei­xar el pis les per­so­nes con­ti­nuen en con­tacte”, diu la Marta. Pas­sant per situ­a­ci­ons sem­blants, con­vi­uen en el mateix pis un màxim de dues famílies (dues per­so­nes en cada una com a màxim). En molts casos se l'aca­ben fent tan seu que els de la fun­dació se'ls fa difícil entrar-hi sense que sem­bli que els enva­ei­xen l'espai.

La mit­jana d'estada de les famílies en aquests pisos és d'uns qua­ranta-cinc dies. Per a aque­lles que pas­sa­ran poques nits fora de casa, l'FJF té con­ve­nis amb hotels perquè es puguin que­dar gratuïtament a les habi­ta­ci­ons lliu­res que tin­guin. La fun­dació “no posa límits a les aju­des”. Tal com diu la direc­tora
exe­cu­tiva: “Ni l'edat del paci­ent ni la malal­tia que tin­gui ens deli­mi­ten.”

La valo­ració d'aquests 10 anys és posi­tiva. Encara que no sem­pre els desen­llaços hagin estat bonics, mol­tes famílies se n'han sor­tit. Més impor­tant que això, però, és que totes aques­tes per­so­nes saben que si tenen pro­ble­mes simi­lars en un futur, podran comp­tar amb el ser­vei de la fun­dació. Per alleu­jar encara més famílies, la fun­dació afronta el futur amb il·lusió,10 anys pas­sen ràpida­ment.

40
per cent
de les famílies ajudades són catalanes i el 60% restant, de la resta de l'Estat.
45
dies
de mitjana són els que passen les famílies als pisos d'acollida.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.