La Gràcia de les sorpreses
Els veïns decoren 18 carrers amb escenografies que recreen pel·lícules, zoos, parcs d'atraccions i un bosc japonès, entre d'altres
A la tarda la pluja va entorpir la celebració d'actes com la cercavila i l'aixecada de castells
Els que passejaven ahir al matí per Gràcia es trobaven amb la previsible sorpresa de cada any, la de contemplar bocabadats decorats espectaculars fets a cop d'ampolla reciclada. I amb imprevisibles sorpreses, com la de girar per un carrer que resultava que no tenia marxa enrere, per evitar col·lapses, aixecar els ulls i veure, a deu metres d'altura, una corrua d'homenots que es despenjaven d'un terrat per assaltar un balcó amb flors a la mà. O una nina amb mirinyac a peu de carrer. “Mira, Lali, mira aquests homes com van amb el cap per avall!”, alertava una dona a la seva néta. Perquè la imatge era l'habitual: adults que avisen els nens i alhora s'ho miren tot amb ulls de nen. Adults que fotografien com si no hi hagués endemà, amb mòbils la gran majoria i pocs, molt pocs, amb compactes o rèflexs –sorprenentment, i sortosament en uns carrers tan atapeïts de públic, gairebé no es veien pals de selfie–. I malgrat les escenes habituals que es repeteixen any rere any, cada estiu Gràcia muda la pell, es transforma en allò que cap a la imaginació dels seus veïns, artífexs de la festa major més visual i sorprenent de les que esquitxen l'estiu barceloní.
Enguany són divuit els carrers guarnits, el mateix nombre que l'any passat. Verdi, el guanyador del concurs del 2014, va aplegar una multitud que contemplava embadalida la recreació d'un bosc japonès, amb branques de cirerers en flor i fanalets que creaven una atmosfera un punt onírica. El carrer Providència va retre un particular homenatge a Vivaldi, amb una orquestra de maixé que donava pas al verd, al blau, al marró, al blanc de les quatre estacions. El carrer Joan Blanques es va convertir en un parc d'atraccions d'aire vintage, amb una muntanya russa que sobrevolava boles de cotó fluix de sucre. El carrer Progrés, que fa dos anys va disputar el tron al de Verdi, ha dedicat ara l'esforç veïnal a recrear la pel·lícula Avatar. La plaça Rovira i Trias recorda artistes del segle XX com Magritte, Warhol, Mondrian i Munch. El carrer Llibertat fa honor al seu nom mostrant la fugida d'animals de les gàbies d'un zoo. El carrer Perill també va aprofitar el nom amb una escena apocalíptica.
Per segon any consecutiu, després de la prova pilot del 2013, els carrers més concorreguts van establir un sistema de circulació de sentit únic, de manera que qui entrava a Verdi, per exemple, havia de girar per Providència i Topazi si volia tornar enrere. Una empresa es cuidava dels accessos i de filtrar el pas del públic en cas d'aglomeracions de manera tan professional que carrers com Progrés i Fraternitat amenaçaven de convertir-se en una ratera per als despistats.
El temps va ser clement amb Gràcia bona part del dia, i fins i tot el sol va lluir a estones. Cap a les sis, però, van començar a caure les primeres gotes i actes com la cercavila i l'aixecada de castells van tenir la incòmoda companyia de la pluja.
LA XIFRA
Activisme als Poly Klyn
Rosa M. BravoL'actualitat ha fet recordar aquesta setmana de manera tràgica que la violència masclista continua sent una xacra que no s'atura, i Gràcia hi ha aportat el seu particular homenatge. Ho va fer l'alcaldessa, Ada Colau, al pregó, on va instar que les festes “siguin lliures d'agressions masclistes”. I ho han fet les integrants de l'Assemblea de Dones de Gràcia, que van empaperar ahir les parets dels sanitaris mòbils Poly Klyn, omnipresents a tota festa massiva, amb rètols amb què volien recordar, sobretot als homes i també a les dones, que “no significa no”, que “el meu cos no és un objecte”, que “no justifiquis les teves conductes masclistes en l'alcohol”, que “ser bavós no és lligar, és assetjar”.
Activisme als Poly Klyn i activisme a les places. La plaça del Raspall i el carrer Sant Pere Màrtir es van erigir un any més en l'aparador de la Gràcia més reivindicativa, amb pancartes on es podia llegir “l'única lluita que es perd és la que s'abandona” i samarretes esteses sota el cel al·lusives a lluites socials i sindicals com la que va dur els treballadors de TMB a reclamar dos dies de descans setmanal. Una lluita ara activa, la dels treballadors subcontractats per Movistar, s'ha traslladat al carrer de Sant Pere Màrtir.
