Ofici
Migració femenina des del Priorat
El temps de les minyones
Dones provinents del Priorat van nodrir el servei domèstic de les cases burgeses de Reus des de finals del segle XIX fins a la meitat del segle XX
Disposar de serventes es va convertir en un símbol de prosperitat
Resulta curiós que un treball amb un nombre tan important d'assalariades al llarg del temps, el del servei domèstic, hagi estat tan poc estudiat per la historiografia. Un buit imperdonable que, en part, ha mitigat la recent publicació Anar a servir. Les minyones del Priorat a Reus, un exemple de l'emigració rural femenina, de la filòloga Laura Poblet (Reus, 1975), un llibre que se centra en l'atracció migratòria que va exercir Reus sobre les prioratines entre finals del segle XIX i la meitat del segle XX. Una publicació que va sortir a la llum el passat Sant Jordi i que aquest estiu ha centrat xerrades a la zona del Montsant per tal de donar a conèixer aquesta realitat sovint poc explicada. I és que el servei domèstic va ser una de les principals sortides laborals de les dones provinents del Priorat a partir de la crisi de la fil·loxera del 1890. Un ofici que moltes prioratines van exercir a la ciutat de Reus, principalment, però també en altres ciutats catalanes.
Segons Poblet, les prioratines que es van incorporar al servei domèstic de la capital del Baix Camp complien una doble funció: d'una banda, s'encarregaven de tot allò relacionat amb la cura de les persones i la llar (elaboració del menjar, neteja, atenció als infants…), i, de l'altra, una vessant simbòlica que consistia a mostrar el poder econòmic de les famílies benestants. “Tenir un servei abundant mostrava als ulls de la societat el poder econòmic d'una família, fins al punt que en algunes ocasions hi havia més serventes que persones per atendre”, afirma l'autora del llibre. Precisament, un signe extern, l'uniforme, era un element clau en aquest desig d'ostentació dels burgesos, que moltes vegades, segons Poblet, competien perquè les seves dides o mainaderes tinguessin una indumentària més ostentosa que les altres.
Emprant la referència, per exemple, del darrer any en què Reus va ser la segona ciutat de Catalunya, el 1900, el padró de Reus mostra que un total de 129 dones de la zona del Montsant constaven com a minyones. D'aquesta xifra, 42 provenien d'Ulldemolins, 23 de Poboleda i 15 de Cabassers.
Extracció humil
Pel que fa a la procedència social de les minyones, la majoria eren de famílies humils. En aquest sentit, el fet de servir tenia dos grans avantatges per a les nouvingudes a la ciutat: garantia d'allotjament i manutenció, fet que els permetia estalviar pràcticament tot el sou i, a més, s'inserien en un ambient més o menys comparable al de la família. Poblet explica un altre fet que també és rellevant: “Les minyones normalment eren internes, fet pel qual acostumaven a ser solteres. Un cop es casaven, deixaven la feina remunerada o bé passaven a treballar per hores, de manera que la seva activitat fos compatible amb la cura de la família.” D'aquesta manera, es va crear un altre grup de dones casades que es dedicaven a feines més concretes que no exigien una dedicació de tot el dia, com ara les bugaderes, planxadores o pentinadores, i, cada cop, més les netejadores per hores.
