Aquells dies que “mig Barcelona és a Girona”

“Vessen de forasters.” La situació en aquella

Girona de poc més de 20.000 habitants era caòtica, tal com va deixar escrit a Els darrers dies de la Catalunya republicana un dels fugitius il·lustres que s'hi va hostatjar, Antoni Rovira i Virgili: “La ciutat està enormement plena de gent, que hi acut a carrera feta per totes les rutes i camins. Hotels i hostals, dispeses i pensions i cases particulars vessen de forasters. Als voltants de la població apareixen campaments improvisats. [...] I a cada hora, a cada minut arriba més gent, en automòbils, camions, carros, motocicletes i bicicletes. Arriben també llargues corrues que van a peu. Per carrers i places hi ha rengleres de vehicles que destorben el pas. Soldats, obrers, pagesos, menestrals, funcionaris, polítics, tècnics intel·lectuals. De tot hi ha en barreja confusa.”

El relat de Rovira i Virgili continua dibuixant un retrat precís d'aquells dies:

“–Mig Barcelona és a Girona –diu un amic barceloní. La frase, ja es comprèn, és hiperbòlica. Però no és exagerat de dir que ara conté Girona quatre o cinc vegades la seva població normal. I no són solament els barcelonins els qui van venint, sinó gent de totes les comarques de Catalunya i de totes les regions d'Espanya, les envaïdes i les que estan per envair.”

Per complementar el testimoni d'aquest eminent ciutadà de pas tenim el relat d'una veïna de la ciutat, Teresa Aleixandri (1921-2013), en aquells dies una jove d'encara no 18 anys filla d'una família d'activisme republicà conegut que, passades unes quantes dècades, recordava així la situació: “Vam sentir dir que s'acostaven els nacionals i vam fugir tots cap a les Gavarres, en direcció als Àngels. Els meus pares, que tenien cap a 70 anys, dues de les meves germanes amb els seus marits i un dels meus germans, amb la seva xicota. Vam sortir amb una tartana muntanya amunt i vam fer nit al bosc. Va ploure a bots i barrals tota la nit i vam haver d'aixoplugar-nos sota la tartana i els arbres. Vam continuar fins a una casa de pagès on teníem parents. Al cap d'uns dies, vam tornar a Girona. Vam trobar casa nostra intacta, perquè un veí que no havia fugit (i que el meu pare havia salvat de les ires anarquistes uns anys abans) s'havia dedicat a enganxar cartells a totes les portes del carrer Ultònia, on vivíem, i rodalies. Als cartells, hi deia «Viva Franco! Arriba España!» I els soldats van passar de llarg sense saquejar els domicilis on hi havia aquests cartells a les portes enganxats...”