Quan l'aigua era per als rics

Després de gairebé 50 hores i d'un recorregut de 70 quilòmetres, l'aigua de Sant Magí arriba a Tarragona

Diu la història que l'any 1813 els francesos, abans de retirar-se de la ciutat, derrotats arran de la guerra del Francès, van voler dilapidar Tarragona fins a l'últim monument; allò de morir matant. Doncs bé, de les moltes edificacions que van voler fer explotar, l'única que no va explotar va ser l'ermita de Sant Magí del portal del carro. A partir de llavors es va incrementar el mite del miracle de Sant Magí, i fins a mitjan segle XIX els rics –la gent que es podia permetre perdre un jornal o que tenia carro per desplaçar-se fins a les fonts de Sant Magí de la Brufaganya– eren els que podien disposar d'aquesta aigua que deien que tenia tantes propietats curatives. La devoció popular, juntament amb una sèrie d'epidèmies ocorregudes al llarg del segle XIX, van apropar Sant Magí Lluny a la ciutat, i d'aquesta manera es va poder portar l'aigua a les classes més populars de la ciutat.

A partir de l'any 1994, els portants de l'aigua han volgut recuperar aquesta tradició, i en el quinzè aniversari de la seva recuperació, aquesta n'és l'experiència. El termòmetre marca 35 graus. El cos demana aigua. I això és precisament el que porten els portants de l'aigua de Sant Magí. Però amb una gran diferència: l'aigua que porten no és qualsevol aigua, és l'aigua fresca i miraculosa de les fonts de Sant Magí de la Brufaganya, que després de dues jornades i més de 70 quilòmetres de trajecte, finalment arriba a Tarragona. No se sap de quan data exactament la tradició de la baixada de l'aigua, però com a mínim des del 1843, tal com documenta un llibre de comptes d'aquell any.

La tradició diu que el dia de la Mare de Déu surt de la ciutat el carro que va cap a les fonts de Sant Magí, al terme de Pontils (Conca de Barberà). En aquest cas els portants de l'aigua, juntament amb l'alcalde de Tarragona, alguns regidors i altres personalitats van arribar diumenge a la tarda a les fonts de Sant Magí. Després de celebrar la missa i un bon soparet d'estiu, cap a dormir; l'endemà toca diana a les sis del matí. Dit i fet; a trenc d'alba ahir tocava refrescar-se amb l'aigua; a les 6.45, desdejuni de coca amb xocolata i cafè amb llet i una petita barreja d'aiguardent amb moscatell, remei que els pagesos i caçadors recomanen «per caminar». A les nou, ara sí, esmorzar, un bon pa amb tomaca i embotit. A quarts d'onze, un refresc a Querol, aigua, cerveses, clares... perquè tal com explica Joaquim Galià, portant de l'aigua, «el cos et demana líquid». A les dues arribaven a Santes Creus, i a dinar sota l'arbreda: sèpia amb mandonguilles. Cap a quarts de cinc, sant tornem-hi: carretera i carros direcció a Bràfim, on arriba la part més refrescant del trajecte. Bany a la piscina del poble i sopar institucional, tot i que l'alcalde Josep Fèlix Ballesteros apuntava que la part més distesa és el dia de l'arribada a Sant Magí Lluny: «És l'experiència més bonica.» Nit a Bràfim i l'endemà tornem-hi que no ha estat res; encara queda parada a Nulles, l'Argilaga, els Pallaresos i Mas Rosselló. Tarragona espera l'aigua.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Arrels de Vi enceta l’edició amb més expositors que mai

sant martí d’empúries

Quaranta pobles participen a la segona trobada de municipis sense fronteres

bàscara

Entra en funcionament una nova línia de bus que va a la platja

El Prat de Llobregat
Llagostera

Quarta avaria de la setmana a la xarxa d’aigua potable de la Font Bona

Llagostera

Acció de protesta contra la botiga de bicicletes a l’antic teatre Odèon

girona

Retards al corredor sud de Rodalies per una incidència tècnica

Castelldefels

Un estable cremat a fa 2.200 anys es relaciona amb el pas de les tropes d'Anníbal pel Pirineu

Bellver de Cerdanya
La monarquia
Lluís Simon

‘Tornen’ els Borbons

LA CRÒNICA

“Girona no s’acaba al carrer del Carme”