Societat

“Percebo un avenir paorós”

Quatre guerres, tres camps de concentració. El coronel republicà Carlos Redondo, que va ser vocal en el consell de guerra a Goded, va morir a Dachau poc abans de l'alliberament

La Gestapo el va detenir a l'hotel Alexandra de Vernet dels Banys per resistència i col·laboració amb els maquis
Després de mig anyinternat a Vernet d'Arièja, va ser traslladat al camp nazi de Dachau amb el Train Phantôme

“Les causes del meu empresonament no te les puc dir per carta, ja que seria molt extensa. Però no és cap delicte comú. Era una altra classe de coses de què ens acusaven. Però què importa. Total... jo continuo molt tranquil i optimista.” El coronel republicà Carlos Redondo intentava tranquil·litzar per carta un dels seus fills, que vivia a Sabadell. Era el 3 de juny del 1944 i escrivia des del camp de concentració de Vernet d'Arièja, pocs quilòmetres al sud de Tolosa de Llenguadoc. El fill va morir sense saber les causes de la detenció del pare, però avui, després d'una investigació en arxius espanyols, francesos i alemanys, sabem que Redondo va ser capturat per la Gestapo el 9 de desembre del 1943 a l'hotel Alexandra de Vernet dels Banys, als peus del Canigó. L'alcalde de la localitat nord-catalana va presenciar-ho. Se l'acusava de resistència clandestina, col·laboració amb els maquis, ajuda i allotjament a resistents i difusió de diaris clandestins. El cap de la resistència de Vernet i el Conflent, Pierre Vidal, va explicar molts anys més tard que Redondo ajudava a passar gent pels Pirineus perquè es reunissin amb les forces lliures del nord d'Àfrica.

El coronel vivia exiliat: a l'Estat espanyol el buscaven per haver participat en el consell de guerra que va condemnar a mort el general Manuel Goded, a Barcelona, a l'inici de l'alçament. Durant la guerra va viure a Barcelona i a Berga, però el 1938 va anar a combatre al front d'Aragó. Afiliat al PSUC, tal com acredita un document d'inscripció dipositat a l'arxiu de Salamanca, el Nadal d'aquell any va enfilar el camí de la retirada, per Ripoll i Prats de Molló, fins al camp de la platja d'Argelers. El rang li hauria permès sortir-ne aviat i Redondo va acabar instal·lant-se a l'hotel Alexandra, avui un edifici abandonat a mig cruspir per la vegetació. Punt de trobada durant la Belle Époque, pels seus salons hi van passar intel·lectuals com ara André Malraux, que hi hauria escrit L'espoir, o el violoncel·lista universal, Pau Casals.

Aquella nit de desembre del 1943 a l'Alexandra va començar l'avenir paorós que va anticipar Redondo en una altra carta, de l'1 de juliol del 1940:“El final de la guerra francoalemanya ha canviat totalment la nostra situació i percebo un avenir paorós.” Naturalment, en aquell moment no sabia que la invasió alemanya de França no era el final de la contesa global, però el futur sí que va ser tal com el va descriure, malgrat que no es podia imaginar fins a quin punt.

El van confinar a Vernet d'Arièja, un camp de repressió muntat el 1939 per a presoners republicans, membres de la resistència, brigadistes internacionals i opositors de Mussolini, Hitler i Pétain. Un dipòsit d'aigua al costat de la carretera permet imaginar encara ara l'entrada al recinte. El museu de l'Amicale des Anciens Internés Politiques et Résistants i el cementiri annex al camp mantenen viva la flama de la memòria.

Redondo va malviure a Vernet sis mesos, fins que els prolegòmens del final de veritat de la guerra van empènyer els alemanys a buidar els camps francesos per enviar els presoners cap a l'est. Poques setmanes després del desembarcament de Normandia, els 403 interns que encara quedaven a Vernet van ser traslladats amb camions cap a la caserna Caffarelli de Tolosa, en espera que els entaforessin al nefand Train Phantôme. El comboi havia de travessar tot l'hexàgon i va provar de fer via per l'oest. El 8 de juliol del 1944 va arribar a l'estació d'Angulema, però l'obra dels bombardejos aliats havia inutilitzat aquella ruta i el tren no va tenir més remei que tornar enrere. Es va aturar a Bordeus –van recloure els presoners durant 28 dies a la sinagoga– fins que finalment va reprendre per l'est el camí cap al camp nazi de Dachau, a Baviera. La presència de Redondo en aquest tren de la mort està documentada al llibre Chevaux 8 Hommes 70 de Francesco F. Nitti, supervivent de la barbàrie, que fa referència al “coronel Redondo, ple de vida, sempre somrient”.

Un altre testimoni, Félix Santos, explica a Españoles en la liberación de Francia: “En aquell tren venien quatre coronels de l'exèrcit de la República, professionals, dels que es van mantenir fidels a la República, entre ells hi havia el professor Velasco, que va ser professor de Franco a l'Acadèmia Militar; el coronel Díaz Tendero, el coronel Redondo i el coronel Blasco. I aquests van arribar a Dachau amb mi.”

Inaugurat el 1933 per Heinrich Himmler, comandant general de les SS, a 40 km de Munic, Dachau va ser el primer camp de concentració nazi. Al final del 1944, s'hi amuntegaven més de 63.000 presoners.

El nostre tren hi va arribar el 28 d'agost, en plena nit. Sota focus enlluernadors, els homes van ser apartats a una banda; les dones, a l'altra. Classificat com a Schutzhäftling Spanier (presoner preventiu espanyol), Carlos Redondo va entrar a Dachau denigrat com a 94.269. Bloc 12, sala 2. En aquell moment tenia 65 anys. Si per a una persona jove ja era difícil sobreviure-hi, les possibilitats de sortir-se'n van ser nul·les. L'hivern del 1945 una epidèmia de tifus va delmar el camp i el coronel, lluitador en la guerra de les Filipines, en el desembarcament d'Alhucemas i en la Guerra Civil, va defallir la nit del 8 al 9 de març del 1945 a la sala 2 del bloc 20, segons consta en l'acta de decés del Ministeri d'Antics Combatents i Víctimes de la Guerra de París i a l'International Tracing Service Headquarters d'Arolsen, Alemanya.

Un supervivent, José Garcia Miranda, assegura haver vist com en carregaven el cadàver el matí següent en un camió per dur-lo al forn crematori.
Un mes i vint dies després,
els soldats de l'exèrcit dels Estats Units alliberaven Dachau. Massa tard per a Redondo.

En la seva última carta, des del camp de Vernet, el 1944, ho condensava tot en una frase per consolar el fill: “La vida és així; lluita, dolors i alegries, desesperacions i consols; i així anys i anys, fins que Déu disposa aturar-nos a descansar en un altre món millor.”


L'inici de la dictadura


Capítol 82



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Un total de 24 persones s’acullen a la llei de l’eutanàsia a Catalunya en els darrers sis mesos

Barcelona

Infermeres de primària reclamen més programes de cribratge per detectar els diagnòstics perdut durant la pandèmia

BARCELONA

Catalunya acapara el 22,5% dels desnonaments de tot l’Estat en el tercer trimestre

BARCELONA

Més ingressats i crítics per Covid-19

barcelona

Augmenten els grups escolars confinats

BARCELONA

Una dieta rica en prebiòtics i probiòtics pot ajudar a reduir l’addicció a l’alcohol

barcelona

Acompanyar el dol invisible de la pèrdua perinatal

Barcelona

Protocol per abordar la violència masclista i LGTBI-fòbica

FIGUERES

La reforma de l’entrada a Roses vol potenciar el passeig de vianants

ROSES