Cal Duro torna a lluir a Sant Feliu

La plaça del Mercat - 1 d’Octubre de Sant Feliu de Guíxols ha recuperat una de les peces que hi grinyolaven feia temps, el vell edifici de Cal Duro, després de gairebé tres dècades amenaçant ruïna. Pertanyia al Bisbat, arran d’una donació a mitjans del segle passat, i fins als anys 90 havia estat seu del despatx parroquial, l’aula de catequesi i Càritas. Però pel seu estat precari va quedar abandonat. Hi havien aparegut esquerdes durant la construcció de l’aparcament a la plaça, fet que segons fonts del Bisbat van motivar deixar-hi d’atendre el públic.

Un cop tancada, un incendi provocat presumptament per una bretolada –i agreujat pels sacs de roba usada que hi havia a l’interior– va complicar més les possibilitats de recuperar l’habitatge. El catàleg guixolenc de béns a protegir del 2006 n’establia la conservació d’elements d’interès, sobretot les façanes –amb la forma, dimensió i disposició de les obertures– el coronament dels teulats, i balcons i baranes. La constructora local Copayba, que ja havia col·laborat amb el Bisbat en diferents etapes de la rehabilitació del monestir medieval i el Palau de l’Abat, feia temps que havia plantejat als responsables de patrimoni de l’ens eclesiàstic l’opció de recuperar l’immoble. Però els els darrers hereus de la família Jordà –els germans Elvira i Rodolf Matas Jordà– l’havien cedit amb la condició “que servís per a obra benèfica i social”, segons una recerca feta des de l’Arxiu Municipal.

La solució va ser una permuta, de manera que el Bisbat conservés la propietat de la planta baixa de la casa, ara condicionada com a local que permetrà instal·lar-hi el despatx parroquial –ara en un pis de la plaça del Monestir– i algunes sales polivalents per fer-hi activitats, com ara la catequesi. L’arquitecta Melanie Xargay, autora del projecte de reforma, admet que la casa estava en plena decadència, sobretot arran de l’incendi, però van poder conservar bona part de l’embigat original, de fusta de melis –on d’altra banda, destaca, no hi van trobar “ni un corc”–. La feina més feixuga ha estat consolidar les parets originals, amb còdols que han hagut d’assegurar per la fragilitat del morter antic, i la barana de pedra d’inicis del segle XX, en canvi, ha resistit bé les obres amb l’apuntalament i ara torna a lluir com si fos nova.

Per sufragar les obres, els dos pisos superiors i l’àtic han estat transformats en tres habitatges de luxe. Un que ocupa tot el primer pis, amb pati a la façana posterior de Juli Garreta i dos dúplexs que es reparteixen el segon pis i l’àtic. Totes tres finques van trobar comprador al poc d’emprendre’s les obres, que s’han allargat més d’un any. I l’administrador de Copayba, Josep Barbé, explica que com ve sent habitual amb altres immobles senyorials recuperats a Sant Feliu –com ara les cases Ribas o Badosa–, els nous amos són estrangers. Ho atribueix al fet que valoren més el fet d’adquirir propietats amb història, i s’han trobat amb casos de clients d’Austràlia i Nova Zelanda, que ja coneixen la zona, i han comprat simplement veient fotografies i plànols des de l’altra punta del món. Des del 2017 també treballen a la casa Vidal, on hi havia l’antic restaurant Bahía, al passeig del Mar. És una obra complicada perquè han aparegut restes al subsòl i han hagut de mantenir les façanes dempeus, amb l’interior demolit. Però tot i això, Barbé es decanta per les actuacions de rehabilitació davant la promoció de xalets d’avantguarda i formigó.