Canals

Del retolador a l’ordinador, una vida al diari

L’any 1982 vaig començar a treballar al diari a la secció de correcció. Quan a Cassà, el meu poble, algú em preguntava on treballava i jo contestava que a El Punt, sempre havia de precisar que al Punt Diari, ja que tothom donava per fet que treballava en alguna empresa de gènere de punt de les que hi havia llavors a Cassà i que donaven feina a noies i dones, sobretot les que no treballaven a les fàbriques de taps. Quaranta anys després aquelles indústries tèxtils com la Princesa ja fa temps que van tancar i de fàbriques de taps cada cop en queden menys. El Punt, en canvi, ha arribat als 45 anys amb canvis diversos durant tot aquest temps com també ha anat canviant la vida dels que hi hem treballat. El diari s’ha fet gran i nosaltres amb ell; la meva vida ha estat lligada al diari fins a la jubilació. Al principi agafava com a referència l’any en què hi vaig entrar a treballar per comptar els petits i grans esdeveniments personals: al cap d’un any vaig estrenar el primer cotxe; al cap de dos em vaig casar; al cap de quatre vaig tenir el primer fill, la Irene. El naixement del segon, en Pau, va coincidir amb la introducció dels ordinadors a la feina, amb l’angoixa, que a hores d’ara sembla ridícula, de si aquelles pantalles amb les lletres verdes fosforescents podien afectar d’alguna manera el curs de l’embaràs. I l’arribada del tercer, l’Anna, va ser pocs dies abans de la inauguració dels nous locals de la Farinera pel president Pujol.

A més dels canvis personals hi he viscut també canvis en la manera de fer la feina. Al principi les nostres eines de treball al local del carrer Figuerola eren el diccionari i el retolador vermell, amb el qual corregíem directament sobre el foli mecanografiat que ens deixaven els redactors en una safata de la “gàbia”, el petit despatx on els correctors treballàvem en una taula de cara a la paret. Aquesta paret tenia una finestreta amb una altra safata a sota, on hi deixàvem els folis amb els articles ratllats de vermell que de l’altra banda de la paret les teclistes recollien passant la mà a través de la finestra. Si et tocava fer de corrector de tallers, llavors l’eina utilitzada era el cúter per retallar i enganxar lletres o accents petitíssims. A finals dels vuitanta vam deixar definitivament el retolador amb l’arribada dels primers ordinadors de pantalla petita i lletra verda i el sistema editorial Edicomp, que al cap d’uns anys es va canviar pel més modern Dialog. Les pantalles també van anar evolucionant i van ser cada cop més grans i menys agressives per a la vista. Les obres de consulta habituals, com ara els diccionaris, la Gran Enciclopèdia Catalana o l’atles, van quedar abandonades a l’armari amb l’arribada de les noves tecnologies i la possibilitat de consultar-les a través d’internet.

El diari va anar creixent i la seu de Figuerola va quedar petita i es va ampliar. Això va significar la desaparició de la “gàbia”. Els correctors ja no estàvem tots junts tancats en un despatx sinó que ens vam integrar a les diferents seccions de la redacció, amb la consegüent millora de les relacions amb els redactors. Així va ser també quan vam passar als nous locals de la Farinera i, més tard, als del carrer Riu Güell. Amb l’evolució de la tecnologia, cap a l’any 2010 vam poder començar a fer teletreball, amb la comoditat de corregir des de casa i anant a la redacció només de tant en tant per no perdre el contacte amb els companys.

Per la secció de correcció/edició/llengua hi han passat un bon nombre de correctors, alguns hi van estar poc perquè van buscar altres feines en camps ben diversos, d’altres van fer el pas a redacció i un d’aquests companys va arribar a president de la Generalitat. N’hi va haver, però, que van marxar prematurament i definitivament; una va ser l’enyorada Anna Mir, excel·lent correctora i cap del departament de Llengua, que ens va deixar un buit molt gran. Pel que fa al català, hem vist que s’ha anat empobrint amb la pèrdua de formes genuïnes i amb la interferència bàsicament del castellà i l’anglès. Moltes paraules que abans no s’acceptaven ara estan plenament incorporades als diccionaris i els anglicismes ens han envaït. Ens hem hagut de barallar amb guionets que tan aviat apareixien com desapareixien i hem hagut de desaprendre els diacrítics.

Tot això ha estat la meva vida al diari, una vida viscuda i compartida amb els companys, amb els quals hem rigut junts en les festes i celebracions i en els sopars d’empresa i hem plorat junts en els moments adversos que ens ha tocat viure. És en aquests moments quan t’adones de la sort d’estar acompanyada de persones magnífiques que amb el seu afecte t’ajuden a superar-los. De la sort d’haver treballat al Punt Diari/El Punt/El Punt Avui.

Carme Xifre
Va estudiar magisteri però va entrar al departament de correcció d’El Punt el 1982 i s’hi va estar 38 anys, fins que es va jubilar, el 2020.

Comentant dubtes lingüístics

Corregir és una feina delicada i de precisió, que s’ha de fer amb plena atenció sobre el text per no fer-ne una interpretació errònia. Cal també ser respectuosos amb les preferències estilístiques i les tries lèxiques i gramaticals de l’autor. Les intervencions dels correctors, per tant, han de ser mínimes i sempre justificades. I sovint, consensuades, com en la imatge, presa a la redacció del carrer Figuerola, amb els companys Quim Puigvert (assegut) i Marc Massaguer.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia