Retrat d'Artur Mas

Impossible comentar tots i cada un dels bons moments de Candidat Mas, president Mas: compte enrere, un reportatge senzillament excel·lent. Es detectava talent en el muntatge, en els silencis permanents que deixaven parlar els protagonistes, en la narració viva i rítmica, en la nitidesa de la imatge, en la invisibilitat absoluta, quasi miraculosa, de la càmera. De tant com les havíem vistes ja als diaris, no ens vam sorprendre gens amb la piscina i la dutxa del matí de les eleccions. Però m'assalta un dubte: com van anar les negociacions perquè tants mitjans poguessin treure-hi el cap? Fascinants els instants de conversa amb David Madí, la passejada per Gràcia amb la seva esposa, la conversa amb Trias pensant en l'Ajuntament, el dinar amb la família, els racons de la casa, l'intercanvi d'impressions domèstiques amb la dona, l'arribada de Jordi Pujol i Miquel Roca –però no deien que estaven barallats?– per felicitar qui acaba de guanyar les eleccions, l'allargada i valuosa presència de Duran i Lleida, les trucades de Montilla i ZP, la veu de Pilar Rahola preguntant: “Arribarem a 63 escons?”... Molt poca utilització de la veu en off, deixant sempre el poder a l'eloqüència de les imatges ben soldades. A vegades no està del tot ben resolta l'aparició del periodista, però, en tot cas, és discreta i elegant la majoria de les vegades. Res a envejar a una producció de qualsevol emissora americana que fa un seguiment a Obama en motiu de les eleccions presidencials. Enganxat a la pantalla. Entusiasta enhorabona.