des del jardí
vicenç pagès jordà
No molesteu
CCada dia són més variades i acolorides les formes que adopta la interrupció, el gran enemic de la soledat, de la literatura i de les lluites amb el Senyor en general
Durant els primers anys del segle XXI, els avenços tecnològics s’han posat al servei d’un desig nou de trinca: el desig de ser interromput. Els telèfons mòbils ofereixen una àmplia gamma de vibracions, músiques, sorollets i il·luminacions perquè puguem triar la manera com serem interromputs per trucades, SMS, DM, whatsapps, missatges de veu, pokes i formes de comunicació encara més refistolades. Si passa gaire estona sense que t’interrompi ningú no existeixes o, encara pitjor, ets un loser.
Fa un segle era diferent. Fixem-nos en els records de Joseph Conrad, aplegats sota el títol Memòria personal que acaba de publicar l’Avenç en traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Fixem-nos, més concretament, en el capítol cinquè. Conrad està sol a la seva habitació, escrivint la novel·la Nostromo, és a dir (són paraules seves), “lluitant amb el Senyor” tal com va fer Jacob. De sobte, entra a l’habitació una veïna que en aquestes memòries no mereix l’honor de tenir un nom, filla d’un general i diu: “Bona tarda”.
En aquest destret, Conrad mostra un autodomini magistral, ja que es limita a contestar: “Bona tarda”. No crida ni tampoc es llança a terra, com seria natural que fes ja que la intromissió ha ensorrat tot el món que estava creant en aquell moment: els homes, les dones, els promontoris, les cases, les muntanyes, les ciutats de la novel·la: “No hi havia ni un maó, pedra o gra de sorra del seu sòl que jo no hagués posat a lloc amb les meves pròpies mans.”
Envoltat de pàgines vives, ferides i mortes, feia dies i nits que mantenia una “batalla desesperada”.
–Em temo que l’he interromput –diu la filla del general.
–De cap manera.
I les memòries afegeixen: “Interrompre’m, i ara! M’havia robat almenys vint vides, cadascuna infinitament més punyent i real que la seva, perquè eren informades amb passió, posseïdes de conviccions, implicades en grans afers creats a partir de la meva pròpia substància per a una finalitat ansiosament meditada.”
Ai las, si les filles dels generals sabessin el que passa per la ment dels escriptors quan irrompen d’improvís a les seves habitacions, se’n guardarien prou de tornar-hi! Avui dia, però, els ginys electrònics les han substituïdes sense miraments, i són cada dia més acolorides i variades les formes que adopta la interrupció, el gran enemic de la soledat, de la literatura i de les lluites amb el Senyor en general.
