El terror del rigor moral

El cinema del tremend Michael Haneke sempre s'havia conjugat en present, fins i tot en el cas de la faula El tiempo del lobo, projectada cap a un futur apocalíptic, per explorar en el malestar de la societat europea del benestar i a vegades, com es fa prou explícit amb La pianista, en les nefastes conseqüències d'una moral repressiva. Amb La cinta blanca, aquest cineasta centreeuropeu ha realitzat un film d'època per abordar profundament el malestar generat pel rigorisme moral que, en nom del bé i de la temible puresa, atemoreix, culpabilitza i castiga. D'aquí, en mostra uns efectes que sobrepassen els mateixos propagadors d'aquesta moral implacable: les seves víctimes es convertiran en botxins que aplicaran de manera encara més extrema la idea rebuda de justícia. A més, intentant crear un ordre, s'escampa un desordre cruel: allò reprimit retorna d'una manera perversa.

L'època de La cinta blanca és la vigília de la I Guerra Mundial, però també importa que el lloc sigui una comunitat rural del nord protestant d'Alemanya que es converteix en un poble dels maleïts des del moment en què comencen a passar-hi coses estranyes: una mena de paranys que tenen com a víctimes els desviats, també els més fràgils. Tempta considerar que Haneke parla de les arrels del nazisme: les criatures de la pel·lícula, víctimes amb cara d'angelets aris, potser són uns dimonis que vint anys després donaran suport a Hitler i, en nom de la puresa, seran agents de la barbàrie nazi. Quan La cinta blanca va presentar-se l'any passat a Canes, on va guanyar la Palma d'Or, Haneke va admetre aquesta interpretació, tot i que també va apuntar que serviria per explicar l'origen d'altres feixismes i que es podria imaginar un film equivalent en el present d'un país musulmà temptat pel fonamentalisme. Més recentment, potser per no reduir la potència significativa de la pel·lícula, el cineasta ha negat que volgués explicar les arrels del nazisme.

El cas és que, havent-se documentat àmpliament sobre l'educació en l'època i el món rural al qual es refereix, Haneke ambienta la seva història en una comunitat protestant. Això perquè considera que s'hi pot veure clarament el fanatisme moral. I potser també perquè és la moral que va educar-lo en un amor pel rigor que, reconeix, l'ha dut a fer un film rigorós sobre el rigorisme. És així, però no del tot: en Haneke, malgrat que juga al fora de camp, sempre hi ha un cert efectisme. I també és molt rigorós amb la condició humana: un món de llops. S'ha dit que, per l'estil visual i pel món protestant que retrata, aquest film pot fer pensar en Dreyer i en Bergman. Però Dreyer oposava la vida i la bondat a la intolerància. I Bergman, la imaginació a la repressió. Haneke no ens deixa escapatòria. Ens fa pensar sobre nosaltres, però en una sola direcció.