“Molts visitants surten de l’exposició colpits i impactats”

Probablement ens hem de fer una pregunta com a societat: es va aprovar una llei de memòria històrica però no s’ha desenvolupat. I una de les rèmores que carrega la nostra transició democràtica s’evidencia en coses com aquesta. Nosaltres la plantejàvem com una exposició fotogràfica, per mostrar la capacitat tècnica de Centelles, però la iconicitat que té és indubtable perquè els fets que mostra són terribles. La gent se l’ha pres com una exposició de memòria històrica. Va morir més gent en aquest bombardeig que en el de Gernika. Molts visitants surten de l’exposició colpits i impactats i el llibre de visites s’està convertint en un tresor perquè la gent hi aboca la seva ràbia, l’emoció i la indignació. En molts casos, connectant passat i present.

Òbviament esperàvem que tingués ressò. El 2 novembre del 37 és un fet històric que ha quedat en la memòria dels lleidatans, és una data inesborrable de la història de la ciutat. En totes les exposicions retrospectives de Centelles sempre sortien quatre o cinc imatges del bombardeig. Sabíem que el reportatge que ell havia fet era més extens i vam anar al Centro Documental de la Memoria Histórica (CDMH), a Salamanca, i vam constatar que tot el material donava per fer una exposició només centrada en això.

A Lleida s’ha mantingut via testimoni oral, però hi ha una franja d’edat, que correspon amb els qui estan en edat d’institut, que no ho coneixien, i ha servit per explicar-los-ho. La gent gran és qui ho té més proper. Hi ha una associació de supervivents del bombardeig. Les bombes van causar 250 víctimes, 50 de les quals eren nens que estaven a l’edifici del Liceu Escolar. Alguns nens que eren a escola van sobreviure i els supervivents fan cada any un acte commemoratiu. Els hem convidat perquè ells són els qui s’han preocupat de conservar viva la memòria d’aquells fets.

Per a ells és molt emotiu. Allò els va marcar per a tota la vida. I ens hem trobat gent plorant a la sala d’exposicions. Hi ha fotos molt crues. Unes quantes estan fetes al cementiri, en el moment que els familiars identificaven les víctimes. Són imatges molt impactants. Per això, tant els supervivents com les famílies ho han viscut amb molta emotivitat i també amb molta gratitud.

Ell és un pioner del fotoperiodisme modern a Catalunya. Se l’ha comparat amb corresponsals estrangers com ara Robert Capa, però, a més, Centelles era un republicà convençut i aquella no era una guerra que li era estranya. Emocionalment hi estava molt implicat. L’exposició permet veure com treballava i com s’apropava als fets, com buscava l’enquadrament i el moment precís. També mostrem el ressò que va tenir dins i fora del país. Els estats totalitaris, Alemanya i Itàlia, donaven suport al bàndol nacional i era feina del Comissionat de Propaganda de la Generalitat que les fotos es publiquessin en diaris de tot el món per aconseguir pressionar els governs internacionals a fi i efecte que abandonessin el pacte de no-intervenció.

Les democràcies lliberals van mantenir la seva política de no-intervenció fins que al final sí que van haver d’entrar en una guerra i enfrontar-se al nazisme i al feixisme. Ja s’ha dit moltes vegades que la Guerra Civil espanyola va ser un assaig del que llavors seria la Segona Guerra Mundial. I no només per l’ús de l’aviació, sinó per la cobertura mediàtica que va tenir.

El seu reportatge està format per dos carrets. El bombardeig s’esdevé quan està viatjant del front d’Aragó a Barcelona. No queda clar si era a l’altura de Juneda o de Cervera quan s’assabenta del bombardeig i se’n va cap a Lleida. Arriba de matinada i totes les fotos són del dia 3. Va al cementiri, on s’han acumulat els cadàvers perquè ja no caben al dipòsit de l’hospital. El segon carret és durant el dia, mentre es passeja per la ciutat i fotografia les conseqüències de les bombes.

Avui ens pot semblar que 70 fotos no són gaires, però per aquell moment és una bona cobertura.