Contra un silenci que matava

A finals dels últims anys vuitanta, Robin Campillo, que havia acabat els seus estudis de cinema a l’IDHEC/La Femis, va adherir-se al moviment Act Up (iniciat als EUA) en un moment en què la sida era considerada una malaltia d’homosexuals, que, culpabilitzats, morien d’amagat. La malaltia es propagava entre la indiferència i la condemna moral que, associant la transmissió del virus a les pràctiques homosexuals, estigmatitzava les víctimes com éssers infecciosos. L’administració pública no actuava i les farmacèutiques no competien per aconseguir un medicament eficaç. Campillo havia vist morir amants i amics en un silenci que matava. També Philippe Mangeot, coguionista de 120 battements par minute, el film amb el qual tots dos han fet memòria de la lluita a favor dels drets dels afectats per la sida. Potser també han fet memòria d’experiències personals, pel que fa a les seves relacions sexuals i afectives, amb la convicció que el que és personal és polític. També des de la perspectiva biopolítica que afirma la potència, el desig i la llibertat dels cossos en contra dels poders que els volen controlar i explotar. El seu és un film polític d’una manera tan profunda com actual. Les accions, les discussions assembleàries, les contradiccions i els dubtes (on comença la violència? quines són les accions eficaces?) ressonen en el present considerant el replantejament de les formes de fer política i l’afirmació de la diferència. Campillo ha fet un film vibrant, però que, com els cossos joves víctimes de la sida que perden sobtadament la seva vitalitat, dilueix la seva energia per fer-hi aparèixer honestament l’agonia, la mort i el dolor. La pel·lícula més potent i necessària que s’ha fet mai a propòsit de la sida.